Mort, amistat, culpa, perdó, esperança…

Fa un bon grapat d’anys, els meus companys de feina i amics Jordi i Felip ens van proposar, a la colleta de l’esmorzar, de comprar una casa gran, a la muntanya, prop de la mar o envoltada de tarongers, per anar-hi a viure tots junts quan ens jubiléssim. Això ens permetria mantenir el contacte i l’amistat, no donar gaire feina a la família i sentir-nos protegits i cuidats per gent que nosaltres mateixos contractaríem. Llavors em va semblar una molt bona idea —érem, i som, un grup heterogeni però que ens avenim d’allò més— i, a mesura que em vaig fent gran, em sembla millor encara, tot i que, vist com estan els preus de l’habitatge, no tinc del tot clar que trobem res que se’ns ajusti. Ho hauríem d’haver fet quan ho van proposar. En fi. En tot cas, Jordi i Felip ja s’han jubilat i, de moment, els veig massa feliços per a recloure’s.

Hi he pensat en llegir Totes les llums del temps, de Marc Pallarès, l’obra guanyadora del IX Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa, convocat per l’Ajuntament d’Altea i Aila Edicions i patrocinat per la Fundació Caixaltea. Ja hi vaig pensar en llegir Arrugues, de Paco Roca. Crec, de fet, que la idea em ve a la ment cada vegada que passo per davant d’una residència de gent gran. Les conec poc: ma mare va morir molt jove i mon pare no hi va anar perquè se’n van fer càrrec sobretot la meva germana i les meves ties. En tinc, però, una sensació de persones aparcades que no sé si potser és massa tòpica. A més a més, també es pot estar aparcat a casa. La vellesa, especialment si va associada a la malaltia, és molt puta.

En Totes les llums del temps, Jordi, el personatge principal, s’acaba de separar de Fabiola, la dona de la seva vida i la seva parella des de pràcticament l’adolescència. Treballa en una residència de gent gran des de fa anys: tots dos s’havien traslladat des de Barcelona a València després de passar tres anys a la presó; els havien detinguts, amb tres amics més, el 1989 per estar involucrats en la preparació d’actes nacionalistes reivindicatius previs als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 —hi ha un parell de capítols retrospectius en què tot això s’explica amb deteniment.

Dit això, malgrat que la major part de l’acció transcorre a la residència, tampoc no n’és l’aspecte nuclear. Les relacions humanes prenen molt més pes en la novel·la, especialment a partir del trasbals que representa per a Jordi l’arribada d’un nou resident, un personatge amb molta repercussió pública en anys anteriors que havia impactat profundament en la vida de Jordi. Malgrat que mai no se’n diu el nom, al lector atent li costarà ben poc saber de qui es tracta. Com que no vull trencar el suspens, us donaré les dues pistes que Sílvia, una de les companyes, ofereix a Jordi: «Quan arribe el resident nou… a la residència ja només ens faltarà el rúbio» i «Una corretja el va enfonsar». Ja podem començar a rumiar.

Totes les llums del temps mostra la capacitat de transformació de les persones i de les relacions humanes: com ens podem sentir vulnerables davant qualsevol alteració de la nostra quotidianitat; com empatitzem amb el dolor aliè o cerquem el suport dels altres quan som nosaltres els que patim; com es pot passar de la rancor a l’amistat, fins i tot si pensem que no en serem capaços; com hem d’assumir que podem tenir sentiments completament contradictoris; com ens afecta la mort d’una persona estimada; com acararem els nostres darrers anys de vida i la nostra mort; com una mirada atenta pot fer canviar una percepció; com l’amor s’acaba i es reprèn… Al capdavall, no deixen de ser els grans temes de la humanitat, que Pallarès tracta amb humilitat, senzillesa i delicadesa, sense excessos pirotècnics, en un text de lectura agradable que flueix narrativament sense entrebancs, amb personatges ben definits, diàlegs àgils i breus digressions assagístiques que completen un conjunt que ens hauria de fer reflexionar sobre l’actitud que hem de prendre en cada moment de la nostra vida.

Suscríbete para seguir leyendo