Recobrant vida: la literatura del jo

He passat aquestes festes nadalenques llegint Elias Canetti i Pere Rovira. Tots dos es complementen: un en forma de memòries, l’altre d’un llarg diari. Pere Rovira, en Vida i miratges, parla de la seua quotidianitat, fins a l’extrem que al final saps molt d’ell i dels seus, de la seua dona Celina, de la seua filla Emília, dels seus nets, tan plens de vida. És precisament en les petites coses de la quotidianitat les que prenen major magnitud: com ara quan mira per la finestra un fred matí de gener i observa els coloms aclofats en els arbres, el més alt possible, per a fugir de la gelor que s’agarbera a terra. Una mirada impressionista que projecta sobre nosaltres el fred intens, gris i sense contrast, d’aquelles terres lleidatanes. Pere Rovira és un poeta amb una veu personalíssima, que de seguida t’encisa: un bàlsam per la saviesa que traspua, per l’escepticisme amb què explica la seua relació amb els companys poetes, per fer d’allò local un clam d’universalitat. De ben segur que el lector, després de llegir-lo, sent un desig irreprimible de visitar el Delta de l’Ebre i de passejar vora la mar.

En canvi, amb La llengua salvada, de Canetti, destaca el seu cosmopolitisme: parla amb sa mare en alemany, i amb els seus germans en anglès, i amb el seu avi en ladí (són sefardites, d’origen espanyol). Les institutrius, les tensions familiars, les esperances, la mort prematura del pare,..., tot pren el seu lloc adient, en forma de capítols curts, escrits meravellosament. Canetti és un mestre d’estil, amb una prosa sòbria, elegant, gairebé donatelliana. Si Parla, memòria de Vladimir Nabokov destil·la elitisme i orgull aristocràtic (com també s’esdevé, en certa manera, amb les Memòries de Josep Maria de Sagarra), amb Canetti el que es transmet és la lluita d’una nissaga per trobar el seu lloc en el món. En efecte, Nabokov és el rus blanc exiliat, fugit dels bolxevics; en canvi, Canetti és una versió més, de les moltes que hi ha, del jueu errant. Com deia George Steiner, ens explica «els atzars increïbles del seu destí».

I, tanmateix, tots dos, Canetti i Rovira, són càlids i acollidors. Tots dos em transmeten serenitat. Com Natalia Ginzburg, en Lèxic familiar, projecten una família feliç, amb els seus misteris i foscors. Al nostre país, potser qui millor ha reflexionat sobre el seu temps i la seua família és Joan Francesc Mira, amb aquell llibre tan bonic i emotiu que és El tramvia groc. Anteriorment, Mira havia traduït El tramvia de Claude Simon, les memòries del gran autor francès, on algunes escenes passen a Perpinyà i que Simon recull en un català macarrònic. Si el de Simon és evocador i nostàlgic, el de Mira, en canvi, és dur, matèric i, fins i tot, agre, com ara quan parla de son pare («un home insegur, fracassat, orgullós i profundament trist»). L’única evocació sentimental és quan contempla l’horta, i aquells camps tan ben llaurats, i aquella terra esponjosa i fèrtil, que descriu com ningú.

Aquesta és, a parer meu, la vertadera literatura del jo. Aquella que expressa en la seua totalitat la vida de l’escriptor, les seues fílies i fòbies, les seues angoixes i esperances. Aquella que mostra el cor al descobert, amb pèls i senyals. Massa sovint aquesta literatura, i en especial els dietaris, es converteixen en una mena de calaix de sastre, una excusa per tal d’arreplegar textos dispars, amb formes expressives distintes, concebuts de manera poc unitària, que finalment resulten plumbis i, fins i tot, pedantescs. El que fa del diari dels germans Jules i Edmond Goncourt una peça irrepetible en la història de la literatura és la manera com expliquen el seu dia a dia, les tensions literàries, sense amagar res, posant els noms d’uns i altres, explicant els grans debats de l’època i la seua ferma i contundent opinió sobre tot. Per les seues pàgines desfilen Flaubert, Daudet, Mallarmé, Maupassant, Zola, i tants altres, amb anècdotes fascinants. I tant de bo hi haja algun dia una traducció al català d’aquesta obra impressionant i de referència obligada, encara que fos una antologia de les entrades més sucoses.

L’obra dietarista de Pere Rovira segueix aquesta ruta goncourtiana. O la de Jules Renard o la de Paul Léautaud, per assenyalar dos altres grans cims del gènere. Fa anys, vaig ressenyar La finestra de Vermeer, on ja indicava que era en l’equilibri entre el lector/poeta i l’home on l’obra de Rovira aconseguia la màxima profunditat, i el que ens esperonava a continuar llegint, perquè la literatura s’hibridava i s’entrellaçava amb la vida. Algun dia, es podria reunir tota la seua obra dietarista en un sol volum, que ocuparia més de mil pàgines, i que projectaria sobre el lector la seua mirada memorialista sobre un període que aniria des de 1998, amb la publicació del primer dietari, Diari sense dies, fins als d’aquests darrers anys. Llavors la mirada del poeta sobre el seu temps i el seu món encara seria més explícita, fèrtil i esborronadora.

En una entrada de Vida i miratges, Rovira explica com un poema de joventut et pot retornar, de sobte, «un sabor poderós que impregna de vida viscuda les paraules d’un vers juvenil». I conclou: «Així és com algun cop els poetes cobrem: recobrant vida». Aquestes reflexions serien encara més adients per a tota aquesta literatura memorialista, pel desig de fixar el temps i agafar al vol la vida que se’ns va de les mans massa ràpidament. Al capdavall, la literatura del jo busca això: recobrar vida. I nosaltres, llegint-la, no sols ens ajuda a recuperar bocins de la nostra vida, sinó també a viure-la més intensament.

Suscríbete para seguir leyendo