L’Acadèmia: el llarg debat del valencià

El procés de recuperació de les identitats nacionals que s’inicià a finals del segle XVIII a Europa va ser molt diferent en els territoris de l’Estat espanyol. A Catalunya es van crear institucions pròpies, com l’IEC, que assumia les competències referides a la llengua catalana. També a Galícia i al País Basc es creaven les seues acadèmies de la llengua. En canvi, al País Valencià, la Renaixença va ser un moviment discret i sols va haver-hi un tímid assaig de convergència social amb les Normes del 32, limitades a l’ortografia. L’acord de Castelló va ser una fita important, però la seua repercussió va ser limitada i no es va difondre, entre altres raons, per l’esclat de la Guerra Civil i la dictadura. És a dir, el País Valen- cià encarà el període del franquisme amb tota aquesta tasca prèvia a la normalització lingüística pendent de fer.

La Transició obrí enormes expectatives per a la gestió de l’autogovern, però la divisió de la societat valenciana al voltant de dos senti- ments identitaris enfrontats i incompatibles, procatalanistes i anticatalanistes, i la violència, van impedir que les institucions autonòmiques nasqueren amb el desitjable consens. És així com l’Estatut d’Autonomia de 1982 defineix que l’idioma propi és el valencià, però no precisa la relació d’aquest amb el català, ni estableix quina n’ha de ser la institució normativa. Aquesta ambigüitat, que té orígens ben profunds, es va prolongar dos dècades més, sense que cap llei que ho aclarira.

Els historiadors situen la fi de la Transició espanyola l’any 1981, des- prés dels pactes de la Moncloa i del fracàs del colp d’estat del 23F. Tan- mateix, al País Valencià, el gran pacte social tingué lloc el 1998, quan PP i PSPV aprovaren la Llei de Creació de l’AVL, i culminà, en realitat, el 2006, quan s’inclogué l’AVL com a organisme estatutari amb la reforma de l’Estatut d’Autonomia aprovada al Congrés dels Diputats, a Madrid, amb un altre gran pacte transversal, amb una majoria favorable també dels representants catalans i balears. Per tant, el procés de creació dels òrgans d’autogovern dels valencians conclogué efectivament l’any 2006.

Ho feu, això sí, amb una circumstància inusual: l’AVL és l’única acadèmia de la llengua de l’Estat espanyol blindada en l’Estatut d’Autonomia, que és una llei orgànica i està per damunt de decrets i altres normes, una protecció justificada ateses les circumstàncies viscudes i els hipotètics riscs futurs si es reobria el conflicte lingüístic. A més, és l’únic òrgan estatutari de la Comunitat Valenciana realment independent, si més no a partir dels quinze anys, quan són els mateixos acadèmics els que elegeixen els seus substituts.

La creació d’una entitat normativa de la llengua, que fora d’àmbit autonòmic valencià i que integrara les diferents sensibilitats lingüístiques, tot partint de les Normes de les 32, i que deixara en mans dels seus membres la gestió del tema lingüístic, la va formular per primera vegada el portaveu de Cultura en les Corts Valencianes, Joaquín Calomarde, el 1994, en un article en el periòdic El País. El dirigent del PP Manuel Tarancón la va desenvolupar en el programa electoral del 1995, i Eduardo Zaplana la va executar a partir del 1997. Zaplana va aconseguir un pacte transversal amb el PSPV i el Bloc, i Camps, a instàncies del PSPV, feu una passa més amb el pacte nacional de la reforma de l’Estatut d’Autonomia el 2006. És necessari subratllar que els dos pactes es portaren a terme amb uns condicionants clars que marcaven el camí cap al reconeixe- ment de la unitat de la llengua: la llei del 1997 establia una majoria d’experts (eufemisme per a definir els professors universitaris, partidaris de la unitat lingüística), i el 2006 ja s’havia aprovat per unanimitat el Dictamen AVL que definia la denominació i l’entitat del valencià. D’alguna manera, podem dir que la societat valenciana va avalar aquests pactes atorgant majoria absoluta als seus impulsors en les eleccions autonòmiques del 1999, 2004, 2007 i 2011.

Hem demostrat que, en contra del que s’ha afirmat en altres llocs, l’AVL no és una idea del president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, no és l’acadèmia del PP, i no és fruit d’una traïció, com tantes vegades s’ha repetit. És cert que en el llarg procés de creació de l’AVL va haver-hi influències externes. El president català Jordi Pujol tenia una gran influència en l’IEC i en sectors nacionalistes catalans i valencians, i sense la seua implicació positiva, l’acord, molt probablement, haguera sigut inviable. També hem de destacar la presència de Xavier Casp en l’AVL, que s’ha comparat amb el gest de Lluís Fullana firmant les Normes del 32. Considerem el seu protagonisme encara més transcendental que el del benimarfuller, ja que, a l’edat de 86 anys, Casp no podia fer un pas enrere en la seua carrera sinuosa. També hem de destacar que el president Zaplana era una persona no implicada en el moll del conflicte i tenia uns altres interessos no lingüístics (de projecció personal, de poder), el compliment dels quals estaven limitats pel xoc identitari i l’impulsaren a buscar una solució.

Hem de deixar constància també que en el procés de posada en marxa de l’AVL es van incomplir cinc articles de la Llei de Creació: termini per a iniciar l’activitat, termini per a aprovar el reglament intern, nom- bre mínim d’acadèmics experts entre els primers vint-i-un membres, designació d’una Junta Directiva provisional i atribució a un acadèmic les tasques pròpies de la presidència de la mesa d’edat quan no li corres- ponia. Aquestes irregularitats cal emmarcar-les en un context de grans dificultats per a posar en marxa la institució, amb Zaplana posant en tensió totes les parts implicades fins al límit. En aquells moments eren molt pocs els que confiaven que aquesta empresa tindria èxit.

L’elecció de les quaranta-tres persones que han exercit la condició d’acadèmics de l’AVL en els primers vint anys ha sigut el menor dels pro- blemes, tot i la dificultat en l’elecció dels vint-i-un primers. En termes generals, les substitucions s’han produït en un clima de normalitat, encara que és cert que les dimissions de Xavier Casp, pel simbolisme que representava, o la de la primera presidenta, Ascensió Figueres, van cau- sar un cert rebombori. Cal dir que les comarques dels voltants de Valèn- cia sempre han estat sobrerepresentades, i les del sud, que requereixen una major atenció pel procés de substitució lingüística, bandejades. En l’última elecció de membres, l’any 2021, enfront d’altres criteris, es va prioritzar incorporar acadèmiques dones per a complir la Llei de paritat de gènere. Respecte al perfil professional, la vinculació predominant de tots els acadèmics és el món de la lingüística i de la creació literària.

Considerem que els reptes que tenia l’AVL desaconsellava excessius experiments en aquest sentit. Cal valorar l’impuls en la primera etapa de membres de l’IIFV per comptar amb una formació filològica superior als seus companys, així com el del treball dels acadèmics de l’entorn de la RACV, que abandonaren les Normes del Puig. És evident que, amb el pas del temps, els perfils universitaris s’han imposat i només s’ha donat cabuda de forma simbòlica a acadèmics procedents de la tercera via. O dit d’una altra manera, des del 2015 no hi ha hagut integració de personalitats procedents del secessionisme lingüístic.

El treball normatiu de l’AVL es va veure afectat en els primers anys per les diferents concepcions sobre què era el valencià, l’objecte de treball i d’estudi dels acadèmics. Per aquest motiu s’elaborà el Dictamen sobre els criteris per a la denominació i l’entitat del valencià, on es reconeix per primera vegada i sense perífrasi la unitat de la llengua valencianocatalana i s’assenyalen a les clares els territoris en què es parla. Amb l’aprovació d’aquest document es feia un pas de gegant que deixava enrere anys —segles— d’ambigüitat generalitzada. A més, el Dictamen AVL era un pont que permetia creuar a la banda de l’AVL els defensors de la unitat de la llengua que havien sigut crítics i, al mateix temps, als secessionistes també els facilitava la incorporació. En el text s’afirma que el nom de la llengua és valencià o llengua valenciana i que aquesta denominació serveix per a referir-se tant al conjunt de la llengua, que en altres zones rep el nom de catalภcom a la varietat específica que es parla en el País Valencià. Al mateix temps, s’explica que compartir una llengua no significa necessàriament compartir tota una cultura.

La tramitació del Dictamen AVL va ser un procés convuls que repre- sentà un pols dels acadèmics al Consell de Francisco Camps, i es resolgué amb victòria dels primers. El president Camps, que no hi estava d’acord, haguera pogut actuar de manera dràstica contra l’AVL per la majoria que tenia en el parlament, però, d’acord amb el PSPV, anà més enllà i, com ja hem dit, la blindà en la reforma de l’Estatut. L’aprovació del document per unanimitat, en febrer del 2005, tingué més conseqüències: l’AVL guanyà independència del poder polític; es va crear jurisprudència i el Dictamen AVL és citat fins i tot pel Tribunal Suprem com a document de referència; i per últim, s’inicià la publicació de l’obra normativa basada en una aposta per la codificació policèntrica i convergent. No obstant això, restà pendent un assumpte cabdal: com denominar la llengua compartida amb un nom únic fora de les demarcacions políticoadministratives actuals que la tenen com a propia (fonamentalment la resta de l’Estat espanyol i la Unió Europea).

Ens centrarem ara en l’obra normativa elaborada per l’AVL, i que s’ha ajustat a les prescripcions del Dictamen AVL i ha seguit els seus dos criteris principals: recuperar i prioritzar les formes genuïnament valencianes i tractar de convergir amb les solucions adaptades per altres territoris de la llengua compartida. L’estratègia de l’Acadèmia en el DNV és la presència del lèxic comú, però amb consideració diferent del DIEC quant als lemes principals i secundaris. La definició de valencià i català en el DIEC aspira a resoldre un dels assumptes més complexos. Així doncs, com hem vist, s’elimina la subordinació i es valora la denominació de la llengua pròpia, es manté que el valencià i el català són una llengua amb dos denominacions, i es resol l’ambigüitat d’alguns diccionaris del territori hispànic estudiats.

El camí seguit per l’AVL en les innovacions lexicogràfiques i gramaticals analitzades, lluny de signficar una revolució, és, en alt grau, una evolució lògica del camí seguit per l’IEC a l’hora d’incorporar formes pròpies d’altres modalitats de la llengua, que inicialment havien sigut bandejades.

Els avanços assumits per l’AVL han sigut parcials per la mancança de reconeixement recíproc a Catalunya i a les Illes Balears, almenys dins del període cronològic estudiat. L’obra normativa de l’IEC tendeix a marcar certes formes pròpies de la varietat valenciana de la llengua com a únicament acceptables en contextos orals o informals, i fins i tot, en altres casos, ni tan sols arriben a ser tingudes en compte. L’AVL no sols les accepta, sinó que les recomana com a prioritàries. Aquesta situació ens podria portar a incoherències davant d’un tribunal d’oposicions, en el cas que dos correctors utilitzaren dos gramàtiques o dos diccionaris distints i perfectament vàlids.

Suscríbete para seguir leyendo