Amb P de Palàcios: poble, punta, país, pou, palau, posdata, prolífic...

Diuen que al poble de Josep Palàcios, Sueca, hi ha tants escriptors —professionals i regulars o amateurs i esporàdics— que un bon literat ja s’aconforma amb ser el millor escriptor del seu carrer. Potser aquesta multiplicitat siga un dels fruits de l’empremta i herència que ens van deixar Josep Bernat i Baldoví, al segle XIX, i —sobretot— Joan Fuster, al segle XX.

Allò ben cert és que el jove Palàcios no tenia fàcil guanyar-se aquest títol pel fet d’haver nascut, l’any 1938, justament al mateix carrer, a la mateixa casa i —segurament— a la mateixa habitació on el 1922 ja ho havia fet Joan Fuster, en un pis on el futur intel·lectual visqué sols uns pocs anys, fins que la seua família es va traslladar al carrer Sant Josep, número 10, a la mítica casa dissenyada pel modernista Bonaventura Ferrando.

Tot això coincideix en el casament dels pares de Palàcios i en què aquests decideixen llogar —casualment— el mateix apartament del carrer de la Punta que havien habitat abans els Fuster Ortells.

De tota manera, no serà fins a l’adolescència de JP en què es coneixen ambdós, l’un ja advocat i dedicat a l’escriptura i l’altre havent guanyat un premi de redacció en el col·legi del Politècnic, on estudiaven el batxillerat els fills de les famílies mínimament benestants de la ciutat i els més llestos; i totes dues condicions les tenia el jove Josep.

De ben segur que Fuster encoratjà Palàcios i els seus amics en la lectura, en l’escriptura i en l’amor incondicional a la seua llengua i al seu País, i ben aviat JP aconsegueix publicar alguns dels seus poemes i narracions a la premsa valenciana i en opuscles recopilatoris col·lectius, i rebre diversos premis d’àmbit local i regional, com el prestigiat Premi València de Poesia, de la Diputació, pel poemari Les quatre estacions, l’any 1958.

Son els anys en què JP coneix qui serà la seua sempiterna parella i pilar vital, Àngela Ferrando, ben instruida, estudiada i simpàtica filla de l’arquitecte local Julián Ferrando. I és també una època fructífera de creació literària i de feines al costat de Fuster, entre les quals traduccions fusterianes al castellà i d’altres autors estrangers al valencià (Albert Camus, Arthur Nisin, Jean Rostant...), mentre tot això ho intentava compaginar amb estudis a la Universitat de València, tant de Medicina, com de Dret com de Filosofia i Lletres, i que mai no acabava bé pel Servei Militar o bé perquè li atreia molt més el conreu de les lletres, també com editor; fins el punt que la tasca de traductor i d’impulsor de patracols singulars el féu —a poc a poc— deixar d’escriure creacions pròpies en més d’una quinzena d’anys.

Els joves Àngela Ferrando i JP es casen el 1965 i s’instal·len a la —ja també!— mítica casa del carrer Pou, número 26, de clar estil art-déco, dissenyada pocs anys abans pel mateix pare d’Àngela.

És el nom d’aquest carrer qui millor representa metafòricament una de les característiques de l’excelsa literatura palatina, la d’estar conscientment i voluntàriament amagada en un pou; i una altra afirmació encertada de sa casa diuen els seus veïns, sobretot si la mires de Nord a Sud: un palau —mai no un palacio— que s’eleva al cel, buscant —com el mateix JP i la seua obra— allò sublim entre el que és diví i el que és humà. I és ací, si se’m permet la broma, on JP es guanya amb escreix ser el millor escriptor del seu carrer.

En tot l’espai d’aquest Posdata no ens cabrien la barbaritat de noms insignes de la cultura i de la política que coneix JP en aquests anys, moltes vegades de la mà de Fuster, i amb els quals entrellaça idees, feines, xarrades, aventures, ressenyes, articles, llibres, col·leccions... i, com per a mostra un botó, solament esmentarem Lluís Alpera, Maria Beneyto, Max Cahner, Eliseu Climent, Fermí Cortés, Ernest Martínez Ferrando, Jaume Pérez Montaner, Francesc Pérez Moragón, Josep Pla, Raimon, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Ventura... i l’artista plàstic Manuel Boix.

JP i el pintor, escultor i gravador Boix es conegueren el 1964 a la Sala Martínez Medina de València, en una visita que Fuster i Palàcios van fer a les obres allà exposades pels joves Boix, Heras i Armengol; però fou anys més tard, el 1977, quan coincideixen en el taller de la impremta del cosí de JP, Lluís Palàcios, en Sueca, que l’un i l’altre s’emmirallen amb la pulcritud estètica i coneixements que ambdós tenen de tipografia, papers de fil, enquadernació i calcografia. Boix no s’ho pensa dues vegades i li encomana alguns textos per tal d’il·lustrar literàriament els seus catàlegs de pintura i unes quantes obres conjuntes de bibliofília, amb gravats originals ad hoc. És l’inici d’una immarcescible amistat, l’espurna del retorn de JP a l’escriptura —que mai no abandonarà— i la gènesi d’una vintena d’obres com ara Devastació de Ticromart, Ocells miralls, La serp i el riu i, entre molts d’altres llibres coetanis i posteriors, Alfabet, concebut com a 26 relats breus, d’una sola pàgina, ocupant tota la caixa tipogràfica i amb marges més que generosos, per tal d’acompanyar les 26 pintures del catàleg i exposició homònims de Boix en la inauguració de la Casa de la Cultura de l’Alcúdia, el 1987.

Són justament els marges generosos d’aqueix catàleg els que propicien que JP continue allargant i reescrivint aqueixes narracions, en llapissera i lletra de mosca, fins esdevindre alfaBet, ara de 205 pàgines, publicat el 1989 per l’editorial Empúries. I, per tal de reblar el clau, amb el desig d’arrodonir l’obra i defugint del tòpic universal de la literatura on «menys és més», JP segueix agraciadament allargassant l’obra fins a la publicació d’Alfabet Terminal per la Universitat de València, el 2014, no sense abans haver fet múltiples visites al seu deixeble tipògraf i maquetador P.A., per tal que li passara els seus bells afegits de llapissera a l’ordinador.

Però la caixa del diari ja no dona per a més i solament ens cap una última incitació al lector per tal que compre o demane en préstec o robe el llibre Josep Palàcios, home de lletres si vol conèixer tota la vertadera i magnànima dimensió literària de JP, la seua vida, obra i miracles. Allà està tot contat i ben contat, en el fons i en la forma, a la manera que el prolífic escriptor del carrer Pou exigiria.

Suscríbete para seguir leyendo