Un assaig fresc contra l’absolutisme lingüístic

L’agost de 1988, el vaig passar a Reggio de Calàbria estudiant italià. Era, òbviament, un curs per a estrangers i una alemanya, una aragonesa, un serbi, un croat i jo mateix vam acabar formant un grupet d’allò més avingut —mai no he aconseguit saber què se’n va fer, del serbi i del croat: potser es van matar l’un a l’altre en les guerres que van desintegrar Iugoslàvia. Vivíem a la planta baixa d’una casa grandíssima i magnífica —els propietaris, molt amables, ocupaven la primera planta—, completament bastida per dins però amb un aspecte inacabat per fora, com la majoria de les cases de l’entorn; ben aviat vaig saber que no les acabaven perquè així evitaven pagar impostos. Per cert, em vaig passar tot el mes dient «Anna non c’è»: l’estol d’italians que voltaven la casa perseguint la rossa alemanya feia que la pobra, espantada, no en volgués sortir.

El professor del curs, Pino, devia tenir vuit o deu anys més que nosaltres i vam acabar fent amb ell una bona amistat, fins al punt que, amb el seu cotxe, un Fiat Punto —sí, érem sis i Pino conduïa com imagineu que condueix un italià— vam fer una escapada a Sicília: Messina, Cefalù, Palerm, Catània, Taormina… No sé com s’ho va fer, però sempre va aconseguir ficar-nos a tots en una habitació d’hotel per a dues persones. El cas és que a Pino, com a bon lingüista i com a bon professor, li interessaven les llengües i em va preguntar per la situació del català. Li vaig explicar quatre coses superficials i li vaig prometre que, en tornar a València, li enviaria el llibre de Francesc Ferrer i Gironès La persecució política de la llengua catalana. Ho vaig fer.

M’ha alegrat trobar-me el llibre de Ferrer i Gironès entre la bibliografia, breu però suficient, de Balla amb Babel. Contra l’absolutisme lingüístic, un sorprenent assaig sobre la diversitat lingüística de Joan-Lluís Lluís. I dic sorprenent no per les conclusions a què arriba, que podríem dir que van en la línia general reivindicativa i d’acció més habitual de la sociolingüística catalana, sinó, sobretot, pel punt de partida: la Bíblia, i en concret, el mite de la torre de Babel. Joan-Lluís Lluís coincideix amb Ferrer i Gironès a assenyalar que la primera prohibició legal contra el català va ser l’edicte amb què Lluís XIV de França prohibia l’ús oficial del català a la part de Catalunya annexionada el 1659, però remarca que el «decret de Nova Planta de Felip V pertany a una altra categoria, ja que és tota una planificació lingüística, jurídica, militar, política, social» que té per objectiu «la destrucció pedra a pedra de Catalunya, del País Valencià i de les illes Balears».

Però permeteu-me tornar a la torre de Babel. La base intel·lectual primigènia que Joan-Lluís Lluís indica perquè s’arribi al lingüicidi és el càstig de Déu als humans en forma d’una diversitat lingüística que els provoca confusió per voler-lo desafiar amb la construcció d’una torre que arribi fins al cel. Aquest càstig diví ha estat sovint manipulat de forma malintencionada per a atemptar contra la diversitat lingüística i reivindicar un monolingüisme d’essència gairebé divina. A partir d’això, Joan-Lluís Lluís respon preguntes força interessants, com ara quina llengua parlava Adam. Sens dubte, l’hebreu, que era també la llengua d’Abraham i la llengua en què s’havia redactat l’Antic Testament. Era, per tant, la primera de les llengües de la «trinitat lingüística inqüestionable», que es completava amb el grec, la llengua de redacció del Nou Testament, i el llatí, la llengua de l’Església i de la traducció canònica de la Bíblia, la Vulgata —i, afegeixo, al capdavall, la llengua de l’imperi que va expandir el cristianisme.

Per cert, Joan-Lluís Lluís apunta la profunda contradicció que representa el fet que «l’Església reconegués l’essència superior d’una llengua [l’hebreu] i, simultàniament, perseguís, exiliés i cremés el poble [el jueu] que encara emprava aquesta llengua en la seva litúrgia». I parlant de cremar, també recorda com la Inquisició espanyola es va dedicar a cremar gairebé tots els exemplars de la traducció catalana de la Bíblia, impresa a València el 1478. I no sols els exemplars, sinó també algunes de les persones condemnades «per haver comès el crim de traducció» —sovint dic als meus alumnes que la traducció és una professió de risc: a partir d’ara incorporaré aquest episodi al meu argumentari.

Balla amb Babel és un assaig àgil, fresc, de lectura molt agradable, contundent però alhora amb bones dosis d’ironia. Us n’ofereixo un parell de mostres:

«A la Bíblia falten versicles que haurien pogut servir d’avís, de contrafoc o fins i tot de contraordre. Per exemple, hauria estat útil que el versicle 1,28 del Gènesi, que diu ‘Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la’ fos completat, per exemple, així: ‘però no la feu malbé, que només en tindreu una, i no penseu que migrar en algun altre planeta serà mai cap solució’. O que el versicle 2,1 —’Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí’— s’acabés més o menys d’aquesta manera: ‘però tracta’ls amb respecte i no els arrenquis tots encara que pensis que és prioritari plantar soja per alimentar el bestiar; potser no cal que mengis tanta carn’».

«¿Què passaria si s’argumentés que més aviat Déu, des de la destrucció de Babel, puneix els que volen tornar a la situació anterior, a un monolingüisme que potser pot semblar idíl·lic però que permetria als humans tornar a provar d’unir-se per desafiar Déu? ¿Passaria, per exemple, que els herois del nacionalcatolicisme espanyol que tant fervor van posar, i posen encara, a perseguir la diversitat lingüística en realitat ofendrien Déu? ¿I que haurien de retre compte de tanta supèrbia? ¿I que a causa d’això haurien de passar més segles al purgatori o anirien directament a l’infern? Reconec que si fos així trobaria més interessant la perspectiva d’un més-enllà cristià».

I jo, que estic totalment d’acord amb el que ens diu Joan-Lluís Lluís, he de reconèixer que em sembla que és la primera vegada que somric llegint un llibre de sociolingüística. Crec que no va gens malament regalar rialles quan hem de tractar un tema que, per als que el patim, acaba esdevenint tan desagradable.

Suscríbete para seguir leyendo