El crit de Lemebel

En octubre de 2023, l’IVAM va acollir Popular. Comissariada per Pedro G. Romero, aquesta exposició feia una relectura de la col·lecció de la pròpia institució, reflexionant sobre els conceptes de poble, popular, acció política i la representació simbòlica d’alguns col·lectius socials. Es van exposar 1.500 peces d’artistes com Joan Miró, Juana Francés, Man Ray, Picabia, Duchamp, Lenore Tawney i Teresa Lanceta, entre molts altres.

Uns mesos més tard, aprofitant l’avinentesa de l’exposició, l’escriptor, editor i crític d’art Álvaro de los Ángeles, aleshores coordinador d’El gesto narrativo, el club de lectura de l’IVAM que relacionava obres literàries amb les exposicions programades, va organitzar dues sessions de debat lector al voltant de la novel·la Tengo miedo torero, del xilè Pedro Lemebel.

Aquells mesos, l’IVAM vivia l’assetjament a la direcció de Núria Enguita per part de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport que presidia aleshores el dirigent de Vox i ex-torero Vicente Barrera. Amb sobredosi de zel moral, algú va entendre que la programació de l’obra de Lemebel podria ser una provocació per la referència del títol a la tauromàquia, i el club de lectura i la novel·la van acabar sent notícia amb un titular enverinat a un mitjà de comunicació local. Ja ho diu la dita popular: de pecats d’ignorància, l’infern en té ganància. El club de lectura sobre Tengo miedo torero es va celebrar, així com la resta de sessions previstes per al 2023, però en el 2024 ja no es va convocar.

Publicada per primera vegada en 2001 i reeditada per Editorial Las Afueras en 2021 amb diverses reimpressions fins l’actualitat, Tengo miedo torero, l’única novel·la que va escriure Lemebel, no té res a veure amb el món taurí ni és cap crítica antitaurina. Narra la relació entre Carlos, un militant polític d’esquerres que pertany a un grup clandestí que atempta contra Pinochet a Santiago de Xile, i la Loca del Frente, un homosexual que li ajuda en les seues accions. L’obra guarda similituds amb altres obres llatinoamericanes de temàtica semblant com El beso de la mujer araña, de l’argentí Manuel Puig, i El lobo, el bosque y el hombre nuevo, el conte del cubà Senel Paz que va portar al cinema Tomás Guiérrez Alea amb el títol de Fresa y chocolate, i inclús manté alguns llocs comuns amb L’anarquista nu, del valencià Lluís Fernández, una de les obres fundacionals de la narrativa queer en català als anys 70, junt amb L’adolescent de sal de Biel Mesquida.

La novel·la de Lemebel no sols destaca per barrejar elements de la cultura popular -el títol és el d’una cançó de Carmen Sevilla- amb l’activisme polític i la sexualitat, sinó per l’ús textual que fa del plomatge de la parla popular de les marietes, convertint aquesta obra en un monument literari i una crítica ferotge a la hipocresia.

Escriptor, artista plàstic, agitador cultural, activista pels drets LGTBIQ+, Pedro Lemebel (Santiago, 1952-2015) és tot un referent de la cultura llatinoamericana contemporània. Va començar la seua trajectòria artística en els anys 80, relacionant-se amb col·lectius d’esquerra, però la seua condició homosexual va fer que no fora acceptat per molts militants. En Manifiesto, escrit en 1986, Lemebel defensa el dret a la diferència i passa comptes amb la utopia de les esquerres nacionals. En les transicions democràtiques -la nostra, per exemple-, la moral progressista va deixar fora del somni socialdemòcrata l’alliberament sexual. «Mi hombría no la recibí del partido porque me rechazaron con risitas [...] Mi hombría es aceptarme diferente», va escriure Lemebel.

En 1987, amb el poeta Francisco Casas, funda Las Yeguas del Apocalipsis, un duo performatiu que utilitzava el cos com a suport d’expressió artística per a mostrar l’homosexualitat des dels marges, barrejant poesia, cultura popular, acció política i travestisme. El duo va realitzar accions artístiques en diversos països d’Amèrica Llatina i es va dissoldre en 1993. Un any després, ja en solitari, Lemebel va participar al Festival Stonewall de Nova York amb la seua icònica corona de xeringues en una performance sobre la SIDA.

Les accions de Lemebel i Las Yeguas del Apocalipsis formen part d’un moviment artístic contracultural nascut en els anys 70 i 80 a països en transició democràtica, que, amb les peculiaritats pròpies de cada país, utilitzava la cultura popular, la transgressió dels codis catòlics, la teatralització del gènere, l’espai públic, l’art i la literatura com a eines polítiques contra els discursos nacionals, religiosos i militars oficials. En aquest context artístic, al costat de Lemebel, trobem els nostres Ocaña i Miguel Benlloch -l’IVAM li va dedicar una exposició en 2021-, el mexicà Nahum Zenil, el peruà Sergio Zevallos, inclús l’argentí Copi, l’alemany Rosa von Praunheim i les valencianes Rampova i Ploma 2, entre alguns altres. Aquest moviment va ser coetani d’un altre moviment hedonista amb Divine i el cineasta John Waters, el primer Almodóvar i Fabio McNamara, i la comèdia musical The Rocky Horror Picture Show. Ambdós moviments són hereus de l’alliberament sexual de la contracultura sorgida en els anys 60 als EUA i el Regne Unit, però mentre els primers utilitzaven les seues performances políticament, els segons, com Divine i la ‘movida’, manifestaven una simple estetificació. Els primers molestaven i molesten a la dreta i a la esquerra; els segons van ser acceptats i comercialitzats com a producte hedonista singular. En 2014, la 31a Biennal de Sao Paulo, amb el títol de God is Queer, va reunir una sèrie d’obres de Lemebel, Ocaña, Zenil i Zevallos, reconeguent internacionalment aquests artistes i la seua aportació a la Història de l’Art.

Als anys 80, Lemebel va començar a publicar les seues cròniques urbanes a diversos mitjans de comunicació xilens. Des d’una perspectiva quasi sempre autobiogràfica i amb una prosa que combinava poesia i oralitat popular, denunciava la marginalitat de les marietes, la pobresa, la segregació social, el puritanisme i la fòbia al diferent, qüestionant els discursos oficials i la por que el poder mostrava i mostra davant dels moviments d’alliberament sexual.

En 1995, Lemebel publica el seu primer llibre, La esquina es mi corazón, però al nostre país no vam tenir accés a la seua obra fins l’any 2000, quan Anagrama va publicar Loco afán i la primera edició de Tengo miedo torero, tot gràcies a Roberto Bolaño que va recomanar Lemebel a l’editor Jorge Herralde. En 2022, Las Afueras va publicar Poco hombre, una antologia de les cròniques lemebelianes a cura d’Ignacio Echevarria, que havia sigut publicada anteriorment per la Universitat Diego Portales a Xile.

Fa 10 anys que Lemebel ens va deixar. El seu llegat és una intensa obra literària i artística, única a la cultura hispànica. Un crit insubmís que, des de la pròpia diferència i des de la hipèrbole de la marieta, revela el caràcter emblanquinador de les polítiques homonormatives que difonen els esquemes socials heterosexuals i patriarcals de l’Establishment. Encara hui, Lemebel genera una transgressió que molesta a certs sectors de l’esquerra i de la dreta al si d’una societat cada vegada més erotofòbica i homofòbica. Malgrat açò, les desfilades del Dia de l’Orgull LGTBIQ+ són multitudinàries i molts polítics -normalment, polítiques- competeixen per veure qui es fa la foto amb la drag-queen més espectacular. Ser una mariliendre entusiasta una vegada a l’any no fa mal, a més, pot fer poar vots; però arribar al ple reconeixement de l’altre de tu a tu, des de la igualtat i des del dret a la pròpia diferència encara esmussa a molts sectors de la nostra societat, algunes corrents feministes radicals incloses. De moment, i només en certes festes de guardar, la hipocresia continua lluint marabú. Açò no és una performance de Lemebel ni un espectacle de La Cubana.

Suscríbete para seguir leyendo