Un singular univers literari per descobrir

Acaba de publicar-se Josep Palàcios, home de lletres, un volum col·lectiu que ofereix una aproximació global a la vida i l’obra d’un dels escriptors més singulars i fascinants de la literatura catalana contemporània. El llibre ha estat publicat per la Institució Alfons el Magnànim-CVEI, en coedició amb la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València i l’Ajuntament de Sueca, i recull —ampliant-les— les ponències presentades en la jornada de títol homònim, celebrada en juny de 2024 a l’Espai Joan Fuster.

Nascut a Sueca el 1938, on va morir l’any passat, Josep Palàcios ha estat considerat per la crítica una veu exquisida per la radical fidelitat a l’excel·lència literària. El volum, il·lustrat per l’artista plàstic Manuel Boix, és una contribució fonamental per a la difusió i la comprensió d’un autor que, malgrat la seua vàlua indisputable, massa sovint ha quedat al marge dels circuits mediàtics.

Entre els col·laboradors figuren noms destacats de l’àmbit intel·lectual i literari català, com ara Antoni Furió, Joan Todó, Maria Dasca, Adrià Pujol, Jaume C. Pons Alorda, Martí Domínguez, Abel Guarinos i Francesca Cerdà. Els textos reunits aborden pràcticament totes les facetes de Palàcios: des d’una reconstrucció biogràfica sòlida i documentada fins a l’anàlisi exhaustiu del seu univers literari, a més de la seua gran passió per la bibliofília, la tasca com a traductor i editor o l’extensa col·laboració amb Manuel Boix. Finalment, en un apèndix, s’hi adjunta un índex bibliogràfic que testimonia els més de seixanta anys de dedicació apassionada de Palàcios a la literatura. El llibre també inclou fotografies que Jesús Císcar, Francesc Vera, Àlvar Ruiz i Jesús Prats van fer a l’autor en diversos moments de la seua vida, una dada rellevant si tenim en compte que sempre es mostrava reticent a ser fotografiat.

El volum posa especial èmfasi en el caràcter polièdric de Palàcios, que transcendeix la figura de l’escriptor convencional per a assumir plenament la condició d’«home de lletres». Poeta, narrador i assagista, però també traductor, editor, tipògraf i bibliòfil, Palàcios va excel·lir en totes les disciplines vinculades al fet literari. Aquesta insòlita amplitud de registres explica en bona mesura la seua singularitat i la dificultat de classificar-lo dins dels cànons habituals.

Tot i l’escassa projecció mediàtica, va ser distingit amb reconeixements importants com el Premi València de Literatura (1958), el Premi de la Crítica de poesia del País Valencià (1982), el Premio al Libro Mejor Editado en España (1986) i el Premi de la Crítica Serra d’Or de narrativa (1990). La distribució limitada de les seues obres, aparegudes en edicions de tiratge curt i difícil accés, va contribuir a mantenir-lo en una relativa penombra fins a la publicació, el 2013, dels dos volums de La imatge, que recullen una part substancial de la seua producció.

La literatura de Palàcios, deliberadament allunyada de modes i sotmesa a una exigència formal extrema, no s’ha prestat mai a un consum fàcil. Ell mateix va assumir, per decisió pròpia, una posició marginal, la de l’escriptor que no aspira a ocupar l’espai públic. Aquesta actitud, però, no ha impedit que al seu voltant s’haja format un grup reduït però fervorós de lectors i estudiosos que, amb el temps, no ha deixat de créixer. Alguns d’ells acudien periòdicament al seu domicili particular pel gust de conversar amb Palàcios sobre el diví i l’humà o, també, per a fer-li arribar les seues creacions, que solia llegir amb interés i atenció.

La seua trajectòria presenta, a més, una singularitat ben notable. Després d’un inici fulgurant —amb l’obtenció, als vint anys, del Premi València de Poesia pel llibre Les quatre estacions—, Palàcios va entrar en un llarg silenci creatiu de més de dues dècades. Van ser anys d’intensa formació intel·lectual i de col·laboració estreta amb el seu gran amic Joan Fuster, amb qui va engegar diverses iniciatives literàries i editorials. Va ser una època marcada per lectures d’autors que el marcarien profundament: Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov, Allan Poe, Saint-Simon, Valéry, Huxley, Green, Mann... Un període de gestació silenciosa que ell mateix va definir com un espai de fertilitat creativa.

El retorn a la publicació es va produir amb Devastació de Ticromart, un poema il·lustrat amb cinc gravats de Manuel Boix. Així s’inaugurava una extensa col·laboració entre l’escriptor i el pintor: d’aquesta inspirada aliança van sorgir llibres d’una bellesa formal extraordinària. Sense ànim exhaustiu, podem citar Alfabet, Acròstic, Inventari, La serp, el riu, El punt dins del moviment, El laberint i les nostres ombres en el mur, La línia del mar o La línia obscura. Obres concebudes al marge del mercat editorial, però destinades a perdurar.

En definitiva, Josep Palàcios, home de lletres reivindica una figura cabdal de la literatura catalana i incita a descobrir una obra que, més que un simple conjunt de llibres, constitueix un món propi. Un llegat exigent i insubornable que demana ser llegit, i rellegit, amb la mateixa intensitat amb què va ser concebut. Ja siga com a refugi d’un món cada vegada més convuls, o com a accés a realitats més estimulants, endinsar-se en la literatura de Palàcios és una experiència que tot bon lector hauria de permetre’s.

Suscríbete para seguir leyendo