Pérez Casado, la voluntat  de "fer país en el país que sembla no vol ser-ho"

Per molts pocs dies, Ricard Pérez Casado no ha pogut presentar el seu darrer llibre. Després d’escriure-lo al llarg de 8 anys, ja estava en mans de l’editorial Balandra quan ens va deixar el passat 12 de gener. La publicació d’este llibre, era una de les poques il·lusions que li quedaven en un món que un dia rere l’altre anava erosionant els grans ideals que havien impulsat la seua vida: la concòrdia entre els ciutadans i les nacionalitats que formen Espanya, la consolidació de la Unió Europea, un Mediterrani compartit en pau per tots els riberencs, la cultura com a via per combatre les desigualtats socials i polítiques.

Les coses no van com ell havia lluitat i somniat, és evident. Però, malgrat tot, el llibre no és un lament: de fet es diu Agraït amb la vida. El llibre tampoc no és una reedició de Viaje de ida (2013), volum centrat en la seua etapa d’alcalde; és cert que, en algunes parts, la proximitat del seu final li va decidir a completar episodis que havien quedat inexplicats. I sobretot és un relat vivíssim del què era en ple franquisme un poble menut, Nàquera, i una ciutat encara provinciana, València, quan ja s’albirava el final de la Dictadura. I es també una visió amb humor i perspectiva de moltes de les persones amb rellevància pública dels últims 65 anys.

Selecció de textos

«Fill de vençuts d’una guerra iniqua, com totes per altra banda. No calia estudiar-ho, m’ho recordaren de ben xicotet als carrers de terra de Nàquera, a l’escola, a l’església, als jocs de xiquets. Com a vençut cabia mimetitzar-se amb els vencedors o confirmar la pertinència gens vergonyosa de fill de vençut. En les classificacions ordenades pels vencedors figuraven en primer lloc els enemics, després els desafectes i finalment els indiferents. La família reunia els dos primers amb el cost d’una vida, el meu oncle José Pérez Navarro, afusellat a Paterna el 8 de març del 1940. El pare, condemnat a 12 anys de presó per auxilio a la rebelión com a militant de la CNT i membre per un temps breu del comitè revolucionari de Nàquera. La mare, evacuada de Madrid com a serventa, no pogué tornar a vore a la seua família, a Malpica de Tajo, fins vint anys després».

«El gran comboi l’organitza la verema del raïm. (...) El carro amb la lona i el cabiró, per posar a cobert la quadrilla de dones, aparadores dels basquets i cistells (...) Un cap de colla, d’autoritat i saber indiscutibles, n’està al front. Els hòmens que havien de tallar, portant els falçonets a l’esquena, per dins la faixa, i els xiquets que anaven a treure els plats a l’hato. La terra a aquesta hora era fresca, els pàmpols encara regalimaven la nit i alguna vaqueta anava directe a la butxaca i després al saquet. I bo, començava l’omplir dels plats de vímet i canya, de manera que el raïm no s’amuntegara i tampoc el pes fora desmesurat per als monyicots que l’havien de transportar al cap, amb la capçana ben traçada per evitar-ne els colps i bonys dels plats. Mentrimentres, assegudes als basquets girats del revés, les dones empunyaven les tisores per fer la neteja dels raïms. El raïm net passa a un o més arregladors, que els van organitzant als basquets, al fons dels quals s’ha fet un llit d’herba suau i no humida. (...) I s’ha d’arribar, ben de matí, per dipositar la càrrega als llocs dels assentadors d’Abastos al moment d’obrir-se el mercat».

«Al 1961, un d’eixos diumenges de treball solitari al poble, quan tornava al nou domicili del barri de la Luz, vaig conéixer Ferran Martínez Navarro Jole, Paco Codonyer i algú més que venien d’excursió. Jo, del barranc Cirer, de podar. Els excursionistes parlaven valencià, cosa estranya en gent de ciutat i d’aparença més o menys benestant, amb botes i motxilles. Mencionaren Lo Rat Penat, una institució en la que es reunien per aprendre valencià (...) Em portaren. L’escala era fosca, l’aire fred. El palau, ple de baluernes del passat i al fons, un llum de bombeta humil, una taula. I un poc de gent al voltant, amb la Gramàtica de la Llengua Valenciana de Carles Salvador. Amb paciència conventual, Eugeni Boscà, ensenyava les formes d’una llengua que alguns dels congregats ja parlàvem als carrers i altres volien recuperar-la després de la castellanització imposada a les famílies».

«A les acaballes de la verema del 1965, un dia arriba a casa una carta de l’ambaixada dels Estats Units. Una organització nordamericana, The National Welfare Assembly, em convidava a un viatge de vint dies als EUA. A més de mi, la invitació incloïa Eliseu Climent, Miquel Vilar, Joan Enric Garcés i Juan Omeñaca. N’hi havia hagut més viatges, però no des de València. I n’hi va haver més després, ara també des de València. Sense dubte, els serveis d’intel·ligència dels americans funcionaven a ple rendiment per guaitar els moviments, tant els interiors al Règim com de l’oposició clandestina. Contra la comunista, com era d’esperar, de manera conjunta; contra la no comunista, amb certa independència després dels acords del 1953 entre el govern de Franco i la presidència d’Eisenhower».

«A la rue de France, inevitable a les ciutats franceses, hi havia les tendetes de queviures, el mercadet, amb algunes parades assortides d’ostres i vi blanc. Vicent Ventura ens llençà a tots cara a un dels llocs i demanà la ració per als cinc. Vaig pagar jo. En demanar la segona ronda, Ventura es precipità a dir, «si ha pagat el xiquet, el que en vulga més que pague». Coneixia els hàbits d’Alfons Cucó i de Vicent Andrés Estellés, que s’amagaren en dir que ja en tenien prou. Quan s’avançà a pagar-ne un altre, els susdits recuperaren la gana, i Ventura, a crits com solia, «primer pagueu». Cosa que féu Josep Melià per tots, exhibint un manoll de francs. Estellés, que anava de malalt, sobretot queixant-se de la dificultat per caminar, en vore una fille de trottoir s’animà, i com que Melià també, marxaren ells dos i Cucó, mentre Ventura i jo cercàrem un sopar digne, expressió venturiana. Com acabaren el trio i la xica ho ignore, el que no en tinc dubte és qui degué pagar la festa: el mallorquí».

«Al coronel Marco Arnau, que havia conegut de capità al començament de la meua mili, el tractaren d’assassinar a València l’any 1988. Se salvà. El vaig visitar ferit, jo alcalde, i vaig demanar al ministre de Defensa, Narcís Serra, que li concedís el generalat. Vaig assistir a la imposició de l’estrela i la faixa de General, em convidà a un sopar i sabé com explicar-me la repressió d’altres temps. Vaig descobrir que Marco Arnau era nat a Los Mases de Albentosa, a Terol, com Manuel Pérez el Rubio, guerriller a qui vaig conèixer quan, sent diputat a les Corts Generals, el PSOE em deixà fer una iniciativa per reconèixer el caràcter de combatents dels guerrillers de l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón. El PP d’Aznar votà en contra i el PSOE va abstenir-se».

«Entorn del barri del Carme, a la Ciutat Vella, i els primers cubates, apareixia un personatge insubstituïble de la memòria d’aquells anys finals dels seixanta i començament dels setanta del segle passat. Toni Peix, en efecte, i la seua colla. Els locals: Capsa 13, tots asseguts en terra i escoltant Joan Baez i la cançó de Bangla Desh. I la catedral dels encontres nocturns, al carrer dels Cavallers, el café Lisboa, on s’arreplegaven els escriptors novells com Amadeu Fabregat, Rafa Ventura Melià i d’altres. Sense oblidar el cafè Madrid, una mica allunyat i vora el palau barroc del Marqués de Dos Aigües. Aquí encara era possible conviure amb personatges d’una altra època, els majors, com Aguilera Cerni».

«El cine club SARE, al costat del Centre Escolar i Mercantil dels Jesuïtes, ocupant la vella església de sant Joan de l’Hospital, dins el call jueu. Oficiava José Vanaclocha, amb llargues explicacions que calia escoltar amb actitud religiosa. Allí poguérem vore, quasi res, El cuirassat Potemkim, i les primeres, ací, produccions del neorealisme italià. Ja demanava la paraula Pepe Aibar, un cinèfil i excel·lent persona que a més era un coneixedor exhaustiu, com Vanaclocha, de la història del cinema, i Antonio Vergara (...) Tots plegats van iniciar el 1964 la publicació de Cartelera Túria, la primera revista de cinema valenciana amb elements crítics».

«A banda dels ja mencionats, citaré dos periodistes que han sigut rellevants per a la vida ciutadana democràtica, en les antípodes l’un de l’altre. Un, Jesús Prado, clau en la transició valenciana de la Prensa del Movimiento Nacional a la democràcia, operació en la qual intervingué de manera decisiva el PSOE. L’altra, Mª Consuelo Reyna, que després de fer l’anomenada primavera deLas Provincias volgué intervindre i intervingué activament en la política valenciana des de les posicions més reaccionàries però lúcides en la defensa dels seus interessos i dels lectors de la dreta. Pocs s’han ocupat de com Adolfo Rincón d’Arellano no deixà posar cullera al Saler a la família Reyna o propers, i en conseqüència les plusvàlues possibles anaven a d’altres llocs. A la inversa en el cas del riu nostre i verd: les plusvàlues quedaven als marges del riu i van ser ben aprofitades».

«La destrucció del sistema financer valencià fou obra dels propis dirigents valencians. Un acord total, per alguns involuntari i poc creïble; per als més, una prova addicional del seu sucursalisme, subaltern i sumís. No molestar a Madrid per al PSOE, fins ara mateix amb la qüestió del finançament o millor de l’infrafinançament, com abans sobre l’autovia i el peatge del camarada Bono. La submissió, amb tots callats, del corredor mediterrani, el ferrocarril a Barcelona que els empresaris erigits en societat civil reclamen mig segle després d’acceptar l’Espanya radial amb entusiasme (...) Curiosos viatges, sempre a costa de les Caixes, a Liechtenstein (quins collons de turisme, Vaduz com a destinació de la família Tirado) o els tripijocs de molts amb Luxemburg. Empresaris sense empreses, banquers sense bancs i tota mena de saltabancals es donaren la mà amb la burgesia indígena més agresolada que veié en els nous dirigents polítics una nova oportunitat de negoci sense risc, ja que els diners els posàvem tots els ciutadans a través dels nostres dipòsits dels estalvis».

«He passat moltes hores, sempre en companyia, conversant amb Fuster. A sa casa del carrer de sant Josep de Sueca o a les tertúlies de la cafeteria Oeste i San Patricio, ací sota l’atenta i viva mirada de Paco Dàvila des del seu observatori al quiosc del Passatge. Però he dedicat molt de temps a fer País mentre d’altres més espavilats ho combinaven amb fer calaix en forma de carrera o, més clar, de diners. Combinació sovint poc transparent. Tant me’n fot. El nostre objectiu era un altre, i ara potser n’és encara un altre. Fer País en el País que sembla no vol ser-ho. I fer-ho de manera fins i tot intransigent, com volia Fuster. En alguns casos amb resultats funestos, com l’ús del barceloní fabrià davant la necessitat de recuperar la parla viva i fer-la culta, potser com volia don Manuel Sanchis Guarner. Calia la intransigència? Potser sí en un moment d’emergència lingüística, de perill immediat d’extinció. El resultat de la intransigència: un allunyament cert dels usuaris ordinaris de la llengua i, paradoxalment, la formació d’un llenguatge que ha permés una explosió literària, en el sentit més ample, sense precedents al llarg dels segles de decadència. Comença a ser higiènic, en el mateix sentit fusterià, posar les coses al seu lloc».

«A més de a la meua persona, Vicent Ventura acollí tota mena de necessitats i idealistes. Per exemple, a JJ Pérez Benlloch en totes les impossibles aventures que mamprengué, des d’Última pàgina a Diario de València. Vicent no abandonà en cap moment la idea de tindre un mitjà de comunicació, un diari, en valencià i per al País Valencià, i encara resulta per mi desconegut saber quants diners esmerçà en aquesta dèria que tenia el seu fonament en l’empeny per fer país, democràtic i socialista. Cost econòmic i cost personal. En una de les detencions de Ventura vam constituir un grupet de crisi amb Fernando Arche, catedràtic de Dret, i Joaquín Maldonado. A mi m’enviaren a la Prefectura amb una flassadeta, i jo vaig fer cua fins que vaig poder fer que li entregaren la manteta. El vaig vore sortir hores després dels calabossos als interrogatoris amb la flassadeta entre les mans esposades i només algunes bufetades dels esbirros després condecorats i pensionistes opulents amb la democràcia, anomenats Conesa, Casinos, Cano, Solsona...»

«Cap militància no substitueix les conviccions. Les meues són menys, i no tan abrandades com fa mig segle. Però continue pensant que socialisme és llibertat. Res sense llibertat, i tot sota la raó. Els dogmes no formen part del pensament lliure. I pel que fa a la militància m’he mogut molt poc, del socialisme democràtic i valencianista al socialisme convencional per dir-ho d’alguna manera, tret una breu parèntesi de gratitud al Partit Comunista. En totes les organitzacions he estat lleial i fidel tant a les idees que se deia defensar com a l’estructura organitzativa. Sovint des d’una perspectiva crítica expressada de manera irònica que no sempre s’entengué bé.

Suscríbete para seguir leyendo