El refugi de les llibreries

En temps de tant de soroll com el que inunda els dies que vivim, cada vegada que veiem la notícia del tancament d’una llibreria pren un significat més ferm que el que podria significar l’habitual baixada de persianes d’un negoci. Significa, en qualsevol barri del planeta, ser un poc més orfes i sentir-nos més desprotegits davant les incongruències i el malestar del món. I de la mateixa manera que el tancament d’una llibreria suposa deixar desemparat i a la intempèrie els habitants d’un barri, l’obertura d’una també és donar llum a la incertesa. La setmana passada s’anunciava que després de més de deu anys de vida, la llibreria Tipos Infames tancava les seues portes degut a la gentifricació a Malasaña. I aquesta setmana ens arribava la notícia de dos joves metges valencians que havien canviat la bata pels llibres, inaugurant recentment una llibreria al barri de Campanar.

Jo em vaig passar tot el meu batxillerat a Oliva treballant a la mítica i desapareguda llibreria La Fona. Acabava l’institut i eixia disparada amb la moto i passava les meues vesprades envoltada de llibres, que per aquells temps era el que més m’agradava. Potser per això fa anys que cada vegada que vaig a una ciutat, si puc, el primer que faig és visitar algunes de les seues llibreries. I també els mercats. La primera llibreria important que vaig conèixer fora de casa va ser la parisenca Shakespeare&Co, després va vindre la Strand, que es convertiria posteriorment en un pelegrinatge constant i, entremig, les monumentals catedrals de llibres de Buenos Aires.

A mi m’agraden les llibreries, quasi sempre, en la mesura que m’agraden els seus llibreters. En realitat, m’agraden les llibreries quan m’agraden els seus llibreters. Amb això tenim sort, de nord a sud, a casa nostra, amb la quantitat de llibreters excel·lents que tenim. I no dic noms perquè segur que me’n deixaria algun, i sobretot alguna. Queda ja tan lluny l’ofici dels llibreters com simples dispensadors de títols, que crec que pocs oficis han passat amb els anys a desenvolupar una quantitat tan dispersa de rols com els que els ha tocat viure a ells en cada moment, des d’esdevenir autèntics prescriptors fins a gestors culturals.

A vegades no som conscients de la intimitat que podem arribar a establir, sense adonar-nos-en, quan un llibreter i un lector construeixen una relació fidel. Sap quins títols li demanem i els llibres que comprem; coneix de primera mà les nostres tries, els nostres gustos i els nostres interessos. I no hi ha cap forma confiança més gran per conèixer millor algú que aquesta: pels seus títols.

La meua condició de neuròtica fa que en els últims anys sempre haja de buscar recursos quan me’n vaig a països que fàcils, fàcils no son. Tinc una estratègia que em va molt bé i que m’ha salvat en més d’una ocasió: localitzar el consolat de la ciutat on vaig i si en aquesta ciutat hi ha seu de l’Instituto Cervantes. També, d’alguna manera, passa això amb les llibreries, estiguem a prop o lluny de casa, esdevenen llocs segurs, refugis i espais de confiança. I sobretot, i encara més, ara, que l’espai públic ens deixa cada vegada menys llocs per pensar i garantir la llibertat.

Aquesta setmana ha tingut lloc a València el Congrés de Llibreries organitzat per CEGAL i que cada dos anys se celebra en una ciutat d’arreu del país. Feliçment, enguany a València. A València, en accent obert. Com s’escriu la paraula resistència, constància o persistència. Un congrés que ha reunit (fins ahir) quasi tres-cents participants que formen part de tot el sector de la cadena del llibre, des de creadors fins a distribuïdors, passant per editors i llibreters. I ha estat bonic que això passara, aquests dies, justament a València, on els organismes competents valencians van deixar, durant la dana, que era quan més ho necessitaven, el sector del llibre a la intempèrie. I, malgrat això, aquest congrés ha demostrat que, passe el que passe, la musculatura de les llibreries, i dels seus llibreters, es manté intacta. Inclús, si es pot, amb més força.