Llegir JP

Perdoneu l’oxímoron: Josep Palàcios no es pot «llegir». Ja li ho advertia Joan Fuster, referint-se a Ocells miralls i a Devastació de Tricomart: «Això no ho entendrà ningú!». Un comentari que recull Antoni Furió en Un nu de J.P.: quatre paraules sobre la vida i l’obra d’un escriptor ocult, el text introductori que obri la bella antologia Josep Palàcios. Home de lletres, a cura de Salvador Ortells (Ed. Alfons el Magnànim), i fruit d’unes jornades organitzades per la Càtedra Joan Fuster, dirigida per la professora Carme Gregori. Com també recull el judici de Josep Iborra, un crític literari assenyat, educat, molt respectat, i paisà seu: «No es pot estudiar i explicar l’escriptura de JP, perquè no és possible tenir-ne una visió organitzada, conjunta, integral. És com un mar multiplicat d’esquerdes, de jeroglífics, per clars que puguen ser, d’una proliferació de mots, de frases, que són signes que no es poden retenir, només llegir i passar a uns altres...». I és ben cert això. JP no es pot llegir «com Montaigne», diu Iborra, o com Fuster, es podria afegir. Si la prosa de Fuster és clara i nítida, transparent, refrescant i estimulant, la de Palàcios és el pol invers: és fosca, avancem a les palpentes, per colps incomprensible, altres com un jeroglífic, que diu Iborra. Sembla mentida que algú tan proper al Diderot de Sueca siga tan opac, tan rematadament complicat. Diderot, en l’article de l’Enciclopèdia dedicat a la teologia, escrivia aquest pensament: «Errar de nit en un bosc espès. Sols tinc una llum per a guiar-me. Apareix un estrany i em diu: ‘Amic…, hauries d’apagar la teua llum per trobar el camí amb més claredat’. Aquest estrany és un teòleg». Aquest estrany és, també, Palàcios.

Perquè JP no escriu per a ser entès, sinó per a una altra cosa, potser fins i tot més important. Palàcios crea un món, on les regles són unes altres. Alguns crítics parlen de postmodernisme. Altres de surrealisme. Tot entra dins de l’equació palaciana. Perquè Palàcios és un escriptor que pinta. Ho afirma ell mateix: «Manuel Boix, el qual, com tothom deu saber, no té ni idea d’escriure, fins al punt que, quan ha de fer una lletra, la pinta, al contrari del que faig jo, que, quan he de pintar una imatge, l’escric, seleccionant, com ell les tintes, jo els traços». Fins i tot, seguint aquesta idea, critica Pla i Fuster, que troba en excés cristal·lins i assequibles: «L’obligació de l’escriptor no és ni escriure ni fer-se entendre, per molt que ho hagin demostrat Pla o Fuster. És el gest».

És el gest! Vet ací el leitmotiv palacià. Manuel Boix va pintar una sèrie titulada El gest, la mirada, anotada per JP, cosa que reincideix en els paral·lelismes. I així és: Palàcios empra l’escriptura per a crear uns estímuls, i de la mateixa manera que el seu amic Boix emborralla i enfosqueix les obres, mig ocultant el dibuix sublim que hi ha a sota, per tal que el contingut no siga tan explícit, ell introdueix la foscor com a element d’estil, alterant la narrativitat, enfarfegant el discurs amb digressions, amb tota mena d’anacoluts. Palàcios és deliberadament confús. Els crítics deien que Paul Cézanne semblava pintar durant un atac de delirium tremens, el mateix es podria dir de molts moments de la prosa de JP.

I això, alhora, i paradoxalment, dota la seua escriptura d’una musicalitat peculiar, tant en la poesia com en la prosa. Potser Alfabet (o alfaBet, o Alfabet Terminal, segons les versions) siga la seua obra més comprensible, més «convencional», construïda amb vint-i-sis relats, tots ells fent referència a una lletra de l’abecedari. Ho escriu admirablement Maria Dasca, en un capítol d’aquest llibre homenatge: «A través de metàfores conceptuals molt potents (...), l’obra s’interroga (i ens interroga) sobre les grans qüestions palacianes: la literatura del jo, i la seva difícil adequació a les contingències de la vida, de la professió i de la mort». En efecte, la prosa de Palàcios no és la de Montaigne, però la seua matèria és la mateixa, «la reflexió sobre la inseguretat i la insubstancialitat de l’ésser humà».

Endinseu-vos en el món de Palàcios, doncs. Com escriu Adrià Pujol Cruells, en un altre capítol d’aquest bonic llibre, llegir Palàcios és fer un vuitmil: una escalada himalaienca, un K2 o un Everest. Sí, té un punt d’epopeia. Cal una preparació, una motivació, una educació literària. Cal llegir-lo com quan aneu a veure una exposició d’art contemporani, on «entendre» potser no és l’objectiu final, sinó viure emocions: esclats de llum, dubtes primigenis, calfreds, conflictes espirituals. Palàcios és a vessar de tot això, de jocs de l’intel·lecte, de jocs metaliteraris, de palíndroms, de metàfores, de tics i manies. També d’atacs a altres escriptors, amb diatribes més o menys explícites, que ens deixen perplexos. Com ara aquesta, a Paul Valéry: «A mi, he de confessar-ho, cada vegada m’agrada menys Valéry, amb aqueixa embafosa professió d’intel·ligència. De la seua lectura, en surts, més que divertit o estimulat, deprimit, aclaparat». Serà possible? Quina barra! El mateix es podria dir d’ell. Però, potser, en el fons, es riu, d’ell i de tots nosaltres. O com escriu, a Un nu: «...i, si pots, ri/ -ure,/ ri/ -u/ tu,/ que jo m’absti/ -nc».

Suscríbete para seguir leyendo