Mark Twain: el Mississipi i els dies feliços

Com belles i còsmiques salutacions de benvinguda i de comiat, els seus anys de naixement i mort (1835 i 1910) coincidiren amb les penúltimes visites del cometa Halley, que només ho ha tornat a fer (visitar-nos, dic) en 1986, i que té prevista la seua reaparició per al 2061. I alguna cosa de l’alegria invicta que evoca certa percepció potser ingènua dels cometes pareix que va adherir-se com una segona pell a qui, a hores d’ara, encara manté en l’imaginari literari col·lectiu una imatge i un record que d’alguna manera es sembla prou a la felicitat.

La realitat és que Samuel Langhorne Clemens, nascut aquell any del cometa de 1835 en un llogaret de l’estat de Missouri, felicitat en va donar, i molta, i ho continua fent. Mark Twain vindria després, i forma part de l’estela del cometa. El va triar com a pseudònim en febrer de 1863, quan va publicar el seu primer article al Territorial Enterprise, un diari local de Virginia City, una ciutat menuda de l’estat de Nevada on havien acabat ell i son germà després d’una estrambòtica aventura laboral en una mina d’or on pretenien fer-se rics i on al remat tot va eixir malament. El nom el va traure de l’expressió mark twain, típica dels cants de treball dels esclaus negres als vaixells de vapor a rodes del riu Mississipi, significant «marca dos», referint-se a les dos braces de fondària que eren el calat mínim que permetia la navegació sense embarrancar.

I tot està en eixe nom. Perquè la tria no era accidental, ni casual, sinó la perpetuació i l’homenatge en dos paraules a un temps iniciàtic, febril, lluminós: el que va passar entre 1857 i 1859 com a aprenent de pilot fluvial, recorrent amunt i avall el Mississipi fins a obtindre la llicència per a dur les regnes d’eixos vaixells tan característics i que ell com ningú, amb la seua obra, va contribuir a mitificar planetàriament, convertint-los en arquetip i eterna i daurada imatge d’un sud idealitzat. El regust amarg d’aquells dies serà la mort del seu germà en l’explosió del motor d’un d’aquells vaixells, i el final abrupte per a tot eixe món plàcid i teòricament idíl·lic que va suposar l’inici de la Guerra de Secessió nord-americana, en 1861.

El gran encert de Twain, en qualsevol cas, vindrà molts anys després d’aquells dies feliços. Vint-i-dos, concretament. Perquè serà en 1883 quan donarà a la impremta Life on the Mississippi. En eixe moment és ja un autor reconegut que s’havia donat a conéixer amb The Innocents Abroad (1869), un primer llibre de viatges (en farà uns quants) per Europa i Orient Mitjà, i al qual seguiran algun que altre compendi de relats (Mark Twain Sketches, New and Old, 1875), o en 1876 les novel·les The Adventures of Tom Sawyer (d’èxit immediat i repercussió infinita) i en 1881 The Prince and the Pauper, una ficció històrica de fondària política i ètica que ha resultat més valorada per la posteritat que pels seus contemporanis.

En aquell any de 1883 Mark Twain estava a punt d’acabar la seua obra mestra, un llibre destinat a perdurar en les lletres nord-americanes i universals: Adventures of Huckleberry Finn, teòricament una seqüela de Tom Sawyer però que el superarà a bastament, assolint una entitat literària i mítica descomunal, i que convertix a Twain (no arrisque massa: ja ho van dir entusiàsticament Ernest Hemingway i William Faulkner) en una sort de pare i tòtem de les lletres nord-americanes, una font de la qual tots han begut i en l’artífex d’aquell fosc objecte de desig que els cenacles literaris d’eixe país porten buscant des de fa prop de dos segles: la gran novel·la nord-americana, que no és una altra, benvolguts, que Huckleberry Finn.

La proximitat temporal en la redacció i publicació entre esta darrera (que apareixerà en 1884) i Life on the Mississippi conformen el díptic més sublim de Twain, i responen a un mateix esperit i un estat anímic exultant que anava amerant els seus records i el talent literari que atresorava l’autor. Si en Huckleberry eixes virtuts servixen per a relatar una magistral història moral d’amistat i crítica al racisme i la hipocresia social i religiosa en l’escenari majestuós de les vores del riu, en La vida al Mississipi (Edicions de 1984, en meravellosa traducció de Marc Donat), Twain construïx un relat que, en la primera part, inclou i barreja escenes d’un món periclitat i la memòria encara viva d’aquells dies feliços que l’autor ja madur invoca en estes pàgines memorables, i en la segona plasma els canvis que vint anys després, en un recorregut fluvial de retorn des de Sant Lluís a Nova Orleans, constata: la potència de les noves ciutats, les alteracions que va viure la societat que vingué després de la guerra o la nostàlgia que li provoca el paper subaltern que han adquirit els vells vapors que encara recorrien el riu, però ja com a prehistòrics animals en extinció, impregnats d’un enyoradís perfum de decadència.

Tot i els inevitables daltabaixos o fins i tot desgràcies que al llarg de les dècades assolaren el seu entorn familiar més directe, Mark Twain sempre va mantindre el seu humor combatiu i càustic, quasi tant com la passió pel batec de la vida que mai va perdre, com si la llum brillant d’aquell cometa que el va dur i anys després se l’emportaria l’haguera deixat, entre dos foscors immenses, espurnes de felicitat incandescent, entusiasta, irrenunciable.

Suscríbete para seguir leyendo