Una anàlisi lúcida dels canvis de criteri dels humans

La fraseologia de qualsevol llengua sol resultar ben interessant i se sol explicar amb referències als elements culturals que han anat bastint el col·lectiu humà que la parla, des de les més senzilles, com ara l’agricultura o el pas de les estacions, fins a les més complexes, amb la literatura pròpia o no tan pròpia de rerefons. En el nostre cas, com que estem inserits en la tradició judeocristiana —abrahàmica, per no excloure’n l’empremta islàmica—, la Bíblia és, o ha estat, perquè dubto que actualment sigui tan productiva, una font gairebé inesgotable de modismes. L’expressió caure del cavall n’és un bon exemple i dona títol a aquest llibre de Pere Antoni Pons, un periodista i escriptor altament polifacètic que s’ha aproximat amb altíssimes dosis de qualitat a diferents gèneres, des de la poesia i la novel·la, als llibres d’entrevistes o de perfils, a la crítica literària, als articles d’opinió, als reportatges… Permeteu-me recordar, perquè vaig gaudir molt llegint-lo, La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira.

Sé que no és cert, perquè ho he comprovat amb gent propera, però m’agrada pensar que tothom és coneixedor que aquesta frase feta, caure del cavall, beu en la conversió de Saule al cristianisme, que se’ns explica en el llibre dels Fets dels Apòstols 9:1-19, 22:3-16, 26:9-18. Saule de Tars és un jueu hel·lenitzat que es dedica a perseguir cristians. Prop de Damasc, l’envolta una llum que ve del cel, cau a terra i sent la veu de Jesús que li diu: «Saule, Saule, per què em persegueixes?» Durant tres dies queda cec i no menja ni beu. Ananies, enviat per Jesús, fa que Saule recobri la vista i aquest tot d’una es fa batejar i comença a predicar que Jesús és el fill de Déu. Saule esdevé l’apòstol sant Pau i passa a ser la representació per antonomàsia d’un canvi, quasi sobtat, de principis i de conviccions.

Un dels aspectes més divertits de l’expressió és que en tot el procés de conversió de Saule no hi ha la més mínima referència a cap cavall, tot i que es pot intuir, segons el que ens indica Pere Antoni Pons, pels 271 quilòmetres que hi ha entre Jerusalem i Damasc i «perquè un home de la categoria i la responsabilitat de Saule és poc plausible que fes aquell trajecte a peu». Aquest episodi bíblic és, però, el pretext de què parteix Pons per a oferir-nos un llibre amb totes les característics d’un bon assaig, que l’editorial Fragmenta incorpora a la seva peculiar sèrie Assaltar la Bíblia. Saule/Pau n’és el punt de partida, però, de manera extremadament brillant, Pons connecta l’apòstol amb un bon nombre de personatges que arriben fins als nostres dies. Comenta, d’entrada, les diferents representacions d’aquell cavall no documentat fetes per Miquel Àngel, Caravaggio, el Parmigianino i Murillo. Compara el canvi ideològic de Saule amb el de Joseph Fouché. I ens parla de Blai Bonet, de Ramon Llull —«el paradigma del cràpula que es reforma i esdevé sant»—, d’Arthur Koestler, de (sant) Pablo Picasso, de Fernando Pessoa, del personatge del jove Tancredi en El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa —«Si volem que tot quedi com és cal que tot canviï»—, de Robert Coover, de Nathaniel Hawthorne, de Robespierre i de Napoleó, de Lenin i de Stalin, de Barack Obama i de Donald Trump, de Karl Marx i d’Arthur Rimbaud, de Humphrey Bogart en Casablanca, d’El ángel exterminador, de Luis Buñuel, i de Mad Men, de Visconti, Fellini i Passolini…

Tot plegat per a, com a bon assagista, fer-se una pregunta —«Què vol dir canviar?»— que sembla tenir una resposta òbvia però que més aviat el que té són respostes múltiples i ben sovint imprecises. Una pregunta en què importa molt més la reflexió que ens obliga a fer que les solucions que hi puguem trobar. És, per tant, un assaig que compleix la funció bàsica del gènere: pensar i fer pensar. Un assaig, breu i de lectura relativament relaxada, que fareu bé de llegir.

Suscríbete para seguir leyendo