Maria del Mar Bonet & Borja Penalba: Fusterianament… i amb molt de mim

La Mostra Internacional de Mim a Sueca (MIM) sempre ha presentat l’ample ventall de possibilitats escèniques del gest, des d’allò més clàssic a —sobretot— allò més contemporani, innovador, transgressor i en el límit o melànges amb d’altres arts; i sempre ha estat ben arrelada a la terra —fins i tot a la llengua del país, tot i que això poguera semblar un oxímoron en un esdeveniment silent, mut— per tal de poder volar —de seguida— ben alt.

És per això que el 2013, per tal de fer la cloenda de la 24a edició del MIM i aprofitant l’avinentesa que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua havia declarat aqueix any com Any Vicent Andrés Estellés, es va invitar la mítica i benvolguda María del Mar Bonet per a l’acte més multitudinari del festival, dissabte a la nit, a la plaça de Sant Pere, quan tots els espectacles de sala ja han abaixat el seu teló.

Es tractava de conjugar la gestualitat del ball Bolero de l’Alcúdia (escenificació cortesana del segle XVIII a càrrec de dotze parelles de balladores i balladors) amb la lletra que el poeta havia escrit per a aqueixa composició musical, encomanada a l’Estellés pel seu amic i artista plàstic Manuel Boix i enregistrada magistralment per primera vegada amb la veu de Maria del Mar i els músics del grup Al Tall, l’any 1982.

Amb la intenció de remarcar el poder de la lletra i de la veu, la part musical —en aqueixa ocasió, al MIM— solament anava a tindre l’acompanyament del virtuós guitarrista Lautaro Rosa. Però a deu dies del festival un inesperat accident domèstic inhabilità temporalment una de les mans del músic i, amb la màxima consigna de «l’espectacle ha de continuar» se li va proposar a la cantant i al seu mànager i ma esquerra, Yanni Munujos, de provar a fer l’actuació amb el músic valencià Borja Penalba. Tot i que encara no es coneixien laboralment, no hi havia massa possibilitats certes i d’urgència, i aquesta era la més sensata, tot i que amb el consens de que si l’assaig general del vespre de l’estrena no funcionava, el festival assumiria la suspensió.

Les cartes estaven tirades —tot i que coneixent ambdós intèrprets, el risc era ínfim, inexistent: els dos eren els comodins de la baralla— i en poc més de mitja hora de coneixences i d’assaig la mallorquina i el valencià es van entendre com anell al dit, i els del Grup de Danses de l’Alcúdia (Ribera Alta del Xúquer) no podien estar més pletòrics en l’any en què celebraven el seu 50é aniversari.

Era —i fou!— la cirereta del pastís, el punt àlgid del festival que —mercé la gran quantitat de públic— hagué de repetir-se en dos moments de la mateixa nit i que —fruit de la generositat dels intèrprets— el Bolero s’escoltà acompanyat d’altres dos poemes estellesians musicats per Maria del Mar Bonet per a d’altres dels discs seus.

És així com i on es van conèixer aquesta donassa i aquest homenot de la nostra música i de la nostra cultura, en el poble de l’homenot i mestre Joan Fuster.

Des d’aleshores l’estima mútua que es professen els dos compositors i intèrprets ha anat amb un sempitern i incessant in crescendo fins el punt que la Bonet el va incorporar de seguida a la seua banda, com a pivot central, i que, colze a colze (guitarra a guitarra), van fer l’excels CD-llibre Maria del Mar Bonet amb Borja Penalba (Produccions Blau / Discmedi, 2020).

Ja portaven desenes i desenes de recitals i concerts compartits quan, justament després de la presentació del seu CD-llibre en València, l’Institut Valencià de Cultura els va llançar la incitació a aprofundir en la vida, obra i miracles de Joan Fuster i musicar algun dels seus poemes, aforismes o textos breus, per tal de tindre-ho a punt per a la commemoració dels Cent Anys del Naixement de l’erudit i escriptor, el 2022.

Encetant el 2022 vaig rebre la telefonada, sempre còmplice i amiga, de Maria del Mar on em comunicava que ja tenien enllestida no una cançó sinó quatre (!), amb versos de Fuster: No tenir-te i Els ulls, de total i nova composició musical, i Escampadissa i Criatura dolcíssima, versionant el que, anys abans, havien composat Matilde Salvador i Lluís Llach, respectivament.

I, sense pausa (sense compàs d’espera), han seguit més desenes i desenes de concerts i recitals arreu del Mon compartint escenari fins el 2026 en què aquests dos grans han decidit fer un parèntesi en el seu treball ensems i presentar dos nous discs en solitari, no sense abans tancar el seu inaudit cercle vital i musical en la ciutat on tot va començar, el proper 7 de març, ara en el Centre Municipal Bernat i Baldoví, a solament 40 metres de la casa de Joan Fuster, abans llar i ara museu que ells dos ja van trepitjar el 2013 en una visita clandestina, gairebé quatre anys abans de la inauguració oficial de l’espai. I l’acomiadament l’endolciran cantant—entre moltes d’altres obres inesborrables del seu mediterrani i combatent repertori— les quatre amb què —amb amor, passió i mim inigualables— homenatgen Joan Fuster i la llengua compartida: Estellesianament, fusterianament, bonetianament...

Suscríbete para seguir leyendo