Reset a la cultura

Crec que no havia llegit tantes ressenyes de Thomas Bernhard com les que últimament han aparegut dedicades a l’edició crítica de Maestros antiguos: Comedia (Alte Meister. Komödie,1985). La nova publicació de Cátedra, signada per Javier Aparicio Maydeu, commemora el 40 aniversari de la primera edició d’aquesta obra mestra i recupera la clàssica traducció al castellà de Miguel Sáenz de 1985. He aprofitat l’avinentesa per a consultar també la traducció al català de Clara Formosa Plans que va aparèixer el 2011 amb el títol de Mestres antics.

La novel·la narra la vida i opinions de Reger, un musicòleg octogenari, que des de fa més de 30 anys, cada dos matins, seu a raonar quatre hores seguides davant del Retrat d’un home de barba blanca de Tintoretto, a la sala Bordone del Kunsthistorische Museum de Viena. El músic compta amb la complicitat d’Irrsigler, el vigilant de la sala que evita que altres visitants seguen al banc i el molesten. La novel·la està narrada per Atzbacher, un acadèmic que ha estat citat al museu pel musicòleg.

Mestres antics és una crítica implacable contra la roïnesa de la mentalitat petitburgesa. Per boca de Reger, l’autor passa comptes amb el passat i el present de la cultura austríaca, la seua. Desqualifica homenots com Stifter, Bruckner, Mahler i Heidegger, i mostra la conflictiva relació entre els artistes que busquen un llenguatge propi i la tradició, tot dins del context de l’esgotament del cànon occidental i la manipulació de l’estat en el desenvolupament dels relats culturals nacionals.

Mentre rellegia Mestres antics, he intentat imaginar l’argument a València. Ha estat fàcil la substitució del Kunsthistorische Museum pel Museu de Belles Arts, la segona pinacoteca del nostre país després del Museu del Prado, tot i que és una gran desconeguda per a molts valencians.

Actualment, el Museu de Belles Arts de València, com la majoria dels museus del planeta, és visitat sobretot per turistes. Segons un reportatge de Voro Contreras i José Luis García Nieves publicat a Levante-EMV, dels 251.000 visitants que va rebre el 2025, el 59% van ser estrangers. Si descompten els turistes nacionals i les visites escolars programades al llarg del curs, poc queda per als visitants locals. El mateix va passar a l’IVAM.

Mentre el Museu del Prado i altres grans pinacoteques europees es plantegen aturar el col·lapse controlant la venda d’entrades, els nostres museus són quasi tots gratuïts, cosa que ens beneficiaria si els valencians fórem bons consumidors de cultura, però no és el cas. A més, desaprofitem el turisme per a mantenir i millorar les nostres infraestructures culturals. Una cabuderia política que ens porta a un harakiri digne de Madama Butterfly. Subscric l’afirmació de Contreras i García Nieves quan diuen que València és una capital cultural low cost.

Substituir la Sala Bordone i el Retrat d’un home de barba blanca de Tintoretto va ser més difícil. Vaig dubtar entre la Verònica de Gonçal Peris, Les noces místiques del Venerable Agnesi de Joan de Joanes i l’Heràclit de Josep de Ribera, tres de les moltes joies que custodia el Museu de Belles Arts. Després de pensar-ho molt, em vaig decidir per la peça del mestre barroc. Per cert, us recomane la lectura d’Spagnoletto, la novel·la de Josep Lozano sobre el pintor xativí que acaba de publicar Editorial Afers.

Triat el quadre, van sorgir dos problemes, un espacial i un altre mental. L’Heràclit està penjat al cantó d’una de les sales de pintura barroca i el banc per a seure hi és al mig, davant del gran llenç de Pedro García Ferrer que representa el martiri dels jesuïtes de Nagasaki. Si l’hipotètic Reger valencià vol gaudir de la peça de Ribera mentre raona, haurà de moure el banc. El que no sabem és si comptarà amb la complicitat de l’Irrsigler local.

El segon problema, el mental, té més difícil solució. No trobe cap intel·lectual autòcton viu que, públicament, siga tant crític amb la cultura valenciana com el protagonista de la novel·la de Bernhard ho és amb l’austríaca.

Si no volem ser colonitzats com uns babaus pel relat hegemònic global, necessitem seure com Reger, reinicialitzar-nos i començar a configurar una nova narrativa que contemple els canvis socials, estiga adscrita a la modernitat i ens projecte cap el futur -no Fitur-, sense oblidar la nostra història com a part indestriable de la cultura universal. Ens cal una nova narrativa sobre llengua, cultura i territori des de la diversitat de les realitats actuals i el rigor científic, sense essencialismes patriòtics, ximpleries polítiques ni efectes lisèrgics.

Necessitem una nova narrativa sense complexes que no estiga dictada des de Madrid ni des de cap sucursalisme ni des de cap indret mental caspós i indocumentat. Ens cal una nova narrativa inserida en la Mediterrània i en Europa que estiga per damunt de les patrimonialitzacions polítiques i els clientelismes.

És cert que, de tant en tant, es fan congressos sobre política cultural, però estan instal·lats en la inèrcia: sempre amb els mateixos actors i les mateixes ponències escleròtiques, tot beneit per alguna administració pública que paga la festa. És possible que aquesta atàxia subvencionada ajude a mantenir les infraestructures de part del teixit associatiu cultural valencià, però açò ja no funciona. A més, aquestes convocatòries tampoc atrauen els joves per a que aporten noves sensibilitats i propicien la mort metafòrica del pare. Ben al contrari, semblen organitzades per Saturn per a devorar els seus fills contestataris.

Aquesta nova narrativa necessita també un nou model cultural que la materialitze. S’ha d’abandonar l’actual model gestió que confon cultura amb oci i s’han de canviar moltes coses. Vivim a un país on el 49 % dels llibres publicats no venen cap exemplar i el 95 % no arriben a 100. L’IVA cultural és una tragèdia: el llibre 4 %; espectacles 10 %; art en galeries, llibres electrònics, serveis audiovisuals i plataformes 21 %. Tenim una Llei de Mecenatge poc atractiva i que no funciona per molta reforma del 2023. Moltes de les adjudicacions, contractacions i altres prebendes continuen fent-se sota la filosofia Objetivo Birmania: «Los amigos de mis amigas son mis amigos». Un problema que arrosseguem des de fa dècades, mane qui mane. I açò són només uns exemples. Mal ho tenim si busquem un model públic-privat en aquest trànsit cap el tardo-feixisme que ja vivim.

Fa anys que patim estoicament la devaluació de la saviesa i el triomf de l’estupidesa. Si és temps de reset, com diuen alguns polítics progressistes, és temps de configurar una nova narrativa cultural i un nou model gestió que no maltracte la cultura i que ens ajude a configurar un nou present i un nou futur. Si no ho fem, estarem abocats a una mort sense assegurança de decessos en un context de pensament únic.

Suscríbete para seguir leyendo