«Tinc una profunda tristesa: moltes de les coses per les quals hem lluitat se’ns han capgirat»

No és fàcil entrevistar a un professor. Ell somriu. Ara em toca fer les preguntes a mi. Temps d’homenatges. «Coses de l’edat. Res més. Els ha pegat per això. Va resultar molt bonic». Es refereix al celebrat la passada setmana en València. Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938) extracta en la seua pell molt de la història de l’últim segle. I, al final del camí, tal vegada, una certa decepció amb el resultat de tots aquells somnis. «Compromís», diu, és la paraula que li agrada per tal de resumir la seua trajectòria. Compromís amb els seus orígens (humils), la seua terra, la seua llengua. «Crec que es nota en la meua poesia i en els assajos», diu l’autor d’Adveniment de l’odi i Abans del vers.

Ha entès el sentit de la vida?

Mai. Ja m’agradaria, però és un pensament que ens preocupa a tots i ens anem sense entendre’l per complet.

I preocupa la mort?

Procure pensar poc. No són coses per a amargar-se la vida.

Quina és la seua actitud davant el present?

Una profunda tristesa, perquè moltes de les coses per les quals hem lluitat se’ns han capgirat. Això vol dir que no hem actuat completament bé i que hi ha forces econòmiques i polítiques que estan molt per damunt de les nostres possibilitats.

Curiós, el seu primer llibre es deia Adveniment de l’odi, i en això estem ara.

Sí, però l’odi que jo preconitzava era diferent d’aquest. Era un odi sa.

"No m'agrada donar consells, que cada escriptor siga fidel a ell mateix i a la societat on viu"

Escriu?

Sí. Vaig publicar, crec, en 2024.

Espera publicar alguna cosa més encara?

Espere que sí. Alguna cosa en prosa que m’han demanat.

Memòries?

La idea de memòria no m’acaba de convèncer, però recull de vida podria ser que sí. Relacionat amb dietari i memòria, però ni una cosa ni l’altra.

Llig?

Sí, més poesia que altra cosa. La narrativa em resulta una mica llunyana des de fa uns anys.

Què li interessa? Es sent prop del que es publica ara?

M’interessa molt un autor una mica fantasiós com Slavoj Žižek: el seguisc des dels anys 80, no he llegit tot seu, però continua interessant-me.

Com arriba algú d’origen humil i obrer a la Universitat als anys 60? El xoc va ser fort?

Per entrar a la Universitat vaig haver d’estalviar treballant a Anglaterra durant l’estiu. Amb això i una mitja beca de menjador vaig poder mantenir-me a València. Tenia un menjar al dia pagat. Vicent Ventura ens ajudava a mi i a un company de pis: sovint ens convidava a berenar. Ventura va ser una gran personalitat que va fer molt pel periodisme valencià i cal recuperar els seus textos. Falta molt per que siga reconegut.

Què diria a algú que comença a escriure en valencià?

No m’agrada donar consells, però diria que cadascú siga fidel a ell mateix i a la societat on viu.

"No va existir una batalla de València, sinó una persecució contra els valencianistes"

Com veu la situació de la llengua un escriptor i professor que va viure de prop la batalla de València?

No m’agrada eixe nom. No va existir tal batalla, sinó una persecució de la dreta i els blavers contra els valencianistes. El nom de batalla l’inventen la dreta i els blavers. Ningú no va presentar batalla. Actualment, la situació de la llengua és delicada: hem avançat en molt aspectes, però estem retrocedint en altres. Jo diria que esperàvem una resposta molt més gran de la que hi ha. Cada vegada es parla menys, especialment en la ciutat de València, però també en les ciutats grans i mitjanes.

L’ensenyament sí que ha avançat, no?

Sí, molt, però no allò suficient. El que va preparar Ciprià Ciscar estava bé, però el país necessitava molt més. I fins i tot això ha reculat.

Aquella onada d’odi és pitjor que l’actual?

Ara és pitjor. En aquell moment el valencià era una llengua vibrant i admirada, també pels castellanoparlants. Era una llengua d’esperança i aquella idea del valencià is beautiful ha quedat molt difuminada. No ho és tant ja.

Ara l’odi té un caràcter més global.

La situació és complexa i la dreta i la ultradreta estan enfortides i amb un fort recolzament internacional: econòmic i polític.

"Vaig estar a punt de morir en l’atemptat en casa de Fuster. Fou qüestió de segons"

Com va ser aquella nit de la bomba en casa de Fuster? Vosté estava allí.

Fou terrible. Està narrat molt bé al llibre Matar Joan Fuster [de Francesc Bayarri]. Psicològicament vaig reaccionar bé les primeres hores, però a les nou del matí em vaig sentir derrotat perquè vaig estar a punt de morir. Fou qüestió de segons. Tenia la segona bomba darrere, a molt poca distància. Em vaig girar per casualitat, la vaig veure, vaig avisar i va explotar poc després que la gent comencés a córrer. Després he procurat vèncer el terror que em va provocar. Han passat molts anys i mai s’ha sabut qui va ser; sembla que no hi va haver interès a investigar-ho.

Tinc la idea que a partir d’aquella etapa d’odi Fuster es va anar tancant sobre sí mateixa.

És possible. No sé si va ser causa d’aquell acte. Pense que també va dedicar tota la vida a escriure per guanyar-se la vida i al final això cansa i va pensar que es mereixia un descans. Però ell col·laborava si se´l necessitava.

Hem fet justícia els valencians a Fuster?

Els fusterians continuem fent justícia a Fuster, però la societat valenciana i els partits polítics que la dirigeixen, especialment la dreta, no.

"He fet les paus amb València. M’agrada. Cada vegada més. El que passa és que hi ha inèrcies molts grans, polítiques i econòmiques"

Vostè ha fet les paus amb València?

Sí. M’agrada moltíssim. Cada vegada més. Pot ser amable. Podria ser més bonica si s’haguera respectat més. El que passa és que hi ha inèrcies molts grans, polítiques i econòmiques. I això fa difícil que València i el País Valencià arribe a tenir plena consciència de país.

Té esperança?

És l’única cosa que no es perd mai. No s’ha de fer. Soc profundament d’esquerres i tinc una certa esperança de que estem al costat adequat de la història.

"Soc profundament d'esquerres i tinc una certa esperança que estem al costat adequat de la història"

Qui ho diria en aquests moments on puja l’extrema dreta.

Però sé que al final tenim la raó, sempre disposats a parlar i dialogar.

L’ha convençut l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)?

No, mai. Però no està mal del tot tal com estan les coses.

Quin record li queda de la presó als anys 60 per «activitats antifranquistes»?

El comissari Cano va dir que erem nacionalistes. «Me caen simpáticos, però mientras tengamos cañones no tienen nada que hacer», ens va dir. Foren 15 mesos en tres presons. Passats els anys, els veus com a d’aprenentatge vital, literari i filosòfic: temps per pensar i discutir amb els companys. Conviure.

Va ser un exiliat o va ser una altra cosa als EUA?

Més aviat un exiliat econòmic. Ací podia donar classe només en acadèmies i uns amics em van insistir perquè hi anara. Vaig treballar a la Dalton School de Manhattan (la que apareix en la pel·lícula de Woody Allen) i en universitats com Queens College. La vida universitària allà era més plàcida i relaxada que a València. Amb la meua dona vam participar en grups polítics radicals i en reunions feministes, coses de les quals a Espanya encara no se sentia parlar.

"L’esquerra universal ha de reconnectar amb la classe obrera, que ha estat convençuda per Trump"

No haguera estat més fàcil quedar-se als EUA?

Era una temptació, però vam tornar a València aprofitant un any sabàtic. Sanchis Guarner em va oferir ser professor a la Universitat. No va ser fàcil, però vam decidir quedar-nos, tot i perdre la categoria que havia assolit allà: estava a punt de ser catedràtic i em vaig quedar ací de professor no numerari.

Com veu aquell país ara? L’enten?

La societat nord-americana tenia la idea de democràcia molt ben assolida, més que nosaltres, però ara l’esquerra, el partit demòcrata i l’esquerra universal no han connectat amb els canvis i han de reconnectar amb la classe obrera, que ha estat convençuda per Trump. Amics ens parlen d’una profunda tristesa.

Hi ha perill d’autoritarisme de Trump després d’aquells fets al Capitoli?

El perill de feixisme és el mateix Trump i el seu entorn, alguns d’ells clarament feixistes, Trump inclòs, però confie en els ressorts de la societat nord-americana per superar-ho. Crec que en les pròximes eleccions Trump caurà.

Ha pensat moltes vegades que haguera estat millor escriure en anglès o en castellà? 

No, la meua llengua és el català. L’anglès és una llengua riquíssima que admire, però no la domine per a la creació literària com un Nabokov o un Conrad.

"Sempre m'ha semblat que la universitat (aquesta o la dels EUA) viu en una bombolla a banda, massa desconnectada de la realitat"

La universitat la veu millor que la que va trobar quan va tornar?

Estic prou desconnectat des que em vaig jubilar fa 18 anys, però sempre m’ha semblat que la universitat (aquesta o la dels EUA) viu en una bombolla a banda, massa desconnectada de la realitat i de la literatura que s’està fent.

La paraula clau per a entendre la seua vida i la seua literatura és compromís?

M’agrada això que dius. Sí. Compromís amb mi mateix, amb el meu poble i amb la societat. Crec que es nota en la meua poesia i en els assajos.

Falta compromís ara en la literatura, en la cultura?

Sí que en falta. Eixe compromís es veu en autors. Recorde haver dinat amb Harold Bloom i preguntar-li per George Steiner: em va dir que li confonien en alguna ocasió amb ell i no li agradava la idea; d’Edward Said em va dir que era un «radical».

Troba a faltar intel·lectuals com Fuster en el panorama pròxim?

Fuster és un cas excepcional i difícilment repetible, un home amb una personalitat molt forta de la qual generalment no ha abusat. Hi ha gent amb una una preparació important, el temps ha canviat, però figures com ell, Iborra o Vicent Ventura són difícils de trobar avui.

I com Estellés?

Estellés és diferent. També era excepcional, un poeta fort.

Amb moltes contradiccions?

Moltes, que no es troben en Iborra o Fuster. També fan atractiu el personatge.

Recomanaria algun autor actual?

Hi ha gent molt bona en assaig i dietarisme. Per exemple, dos exalumnes meus: Ramon Ramon, que és un dietarista fantàstic, i Antoni Martí Monterde.

"Contra el temps no cal lluitar: cal adaptar la manera de veure les coses sense renunciar als principis"

Ara la vida i la ciutat han canviat molt; està més cosmopolita i turistificada que quan La Forest d’Arana.

Són els temps i contra això no cal lluitar. Cal readaptar la nostra manera de veure les coses sense renunciar als nostres principis.

Optimista sempre?

Sí, perquè sempre pense que és possible un canvi per a millorar, encara que en els últims anys semble que tot empitjora.

Suscríbete para seguir leyendo