Un búnquer faller reciclat

Una de les claus per entendre els canvis de les Falles de València durant els darrers cinquanta anys és analitzar el principal actor social que ha intentat entrebancar l’evolució de la festa en una direcció progressista. Ens referim a l’existència d’un nucli dirigent que ha sabut adaptar-se als diferents contextos i reproduir-se al llarg del temps. Podríem anomenar-lo, de manera metafòrica però significativa, el búnquer faller reciclat.

Este búnquer es va configurar durant el franquisme, especialment en el seu tram final, quan les elits dirigents de la festa configurades sota el règim consolidaren una posició de control sobre els principals espais de decisió fallera. Davant la perspectiva d’un canvi polític inevitable, estes elits ràncies s’atrinxeraren en les estructures internes de la festa per tal de garantir la seua hegemonia en un context futur incert.

Amb l’adveniment de la democràcia, el búnquer no es dissolgué: es va reciclar. Durant mig segle ha anat adoptant diferents actualitzacions que li han permés mantindre una influència notable en els principals centres de decisió fallera. La prova més visible d’este control es troba en els congressos fallers celebrats des de la transició fins hui, on sistemàticament s’ha reproduït una correlació de forces favorable a estos sectors, amb el conservadorisme folklòric, l’essencialisme identitari i l’heteropatriarcat ritual com a eixos rectors de fons. La Declaració de les Falles en 2016 com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco no ha suposat l’erosió del poder del búnquer, que continua entenent la festa com el seu «cortijo» exclusiu i excloent.

El control del búnquer també es manifesta en altres espais clau del microcosmos faller: les agrupacions, les comissions més reeixides, els sectors, la Junta Central Fallera, l’Assemblea de Presidents, la Interagrupació de Falles, algunes federacions i entitats rellevants, així com el micromón endogàmic dels jurats fallers. A tot això cal afegir-hi la complicitat de les forces polítiques conservadores, així com la construcció d’un ecosistema mediàtic específicament faller que reforça determinades narratives pretesament «apolítiques» i reproduïx pràctiques de gestió clientelar dins del col·lectiu faller.

Esta persistència contrasta amb una transformació sociològica profunda de la trama associativa fallera. Durant estos cinquanta anys, les comissions falleres de València s’han fet més nombroses, més diverses, més heterogènies i més plurals. Han canviat les generacions, els contextos socials i culturals, i han emergit noves sensibilitats, formes de creativitat i mirades renovades sobre la festa. El món faller és molt més plural i sorprenent del que aparenta i ha anat incorporant i assimilant les principals metamorfosis socioculturals del seu entorn. Tanmateix, l’atrinxerament del búnquer ha generat la percepció que les Falles són un món tancat i refractari al canvi. Cal parar atenció a la influència cultural que el búnquer ha sabut exercir al llarg del temps, ja que a través dels seus dispositius de prescripció ha contribuït a definir què és i què no és «ortodoxament faller».

Com s’ha produït esta persistència? Doncs a través dels diversos reciclatges del búnquer. El primer va ser el pas del franquisme sociològic al blaverisme durant la transició. El discurs anticatalanista i el secessionisme lingüístic van funcionar com una nova gramàtica identitària que permetia mantindre determinats esquemes ideològics del passat adaptats a la nova situació constitucional, amb l’argument de la defensa de la «valenciania».

Un segon reciclatge es produí amb l’adaptació als mecanismes administratius i jurídics de la democràcia i la nova realitat autonòmica. Els reglaments fallers i els congressos hagueren d’incorporar formes més homologables a un sistema constitucional liberal. Però estes adaptacions tàctiques van ser més formals que reals, permetent que les correlacions de poder continuaren sent semblants.

El tercer reciclatge té a veure amb el control dels nous canals comunicatius. Si en altres temps el poder simbòlic es vehiculava a través d’entitats i publicacions concretes, en les últimes dècades este s’ha desplaçat cap als mitjans fallers digitals —audiovisuals i escrits— i cap a les xarxes socials. Des d’estos espais no sols es difonen relats normatius sobre la festa, sinó que també es fixen determinades pautes culturals ràncies, modelant les subjectivitats del món faller.

Finalment, el búnquer ha sabut incentivar i explotar alguns dels corrents dominants de les Falles contemporànies: la centralitat creixent de la figura de la Fallera Major, el protagonisme festiu de l’Ofrena, la promoció d’un model de falla blanca, decorativa i poc crítica, així com la progressiva mercantilització de la festa. Este últim reciclatge és especialment significatiu. En certa manera, el búnquer ha trobat un nou espai de legitimació en una concepció de la festa alineada amb les lògiques del neoliberalisme festiu: espectacularització, massificació, marca global, turisme i rendib+ilitat tant simbòlica com econòmica.

Tanmateix, la mateixa evolució del món faller —cada vegada més divers— fa pensar que esta situació no és immutable. De fet, en ell ja comencen a percebre’s les tensions i contradiccions derivades d’un model de festa cada vegada més insostenible. Potser la viabilitat futura de les Falles dependrà de la capacitat de desbordar este búnquer reciclat i d’obrir realment la festa a la pluralitat cultural, social i creativa que ja existix dins d’ella. Perquè, al cap i a la fi, les Falles sempre han sigut un camp de disputes simbòliques i de possibilitats obertes. Per això sovint han resultat sospitoses als ulls del poder. I per això al búnquer li provoca tanta por i tanta ràbia la possibilitat d’una festa sense amos ni ortodòxies absurdes.

Suscríbete para seguir leyendo