Un país sense artistes?

Tinc una gran admiració per l’obra de Rosa Torres. Vaig tindre l’oportunitat d’editar la biografia escrita per Francesc Miralles, La construcció d’un llenguatge, en la col·lecció Vides d’Art de l’IAM. Allí s’explicava la seua trajectòria artística, des dels seus inicis com a col·laboradora d’Equip Crònica, fins a les darreres grans obres i exposicions. Fa uns anys, va realitzar una mostra a la Universitat de València, a les belles sales expositives de La Nau, que va ser un gran èxit, i on es va veure la seua evolució en la manera de tractar el paisatge, la seua proximitat a la realitat valenciana (amb sèries tan espectaculars com la dedicada al Maestrat o al Penyagolosa), i la seua recerca per reduir al màxim el seu llenguatge pictòric, mantenint un segell inconfusible.

Escric aquestes ratlles perquè els interessats en l’art han tingut l’oportunitat d’endinsar-se en la seua obra en l’exposició Paisatges mediterranis, a la Sala Coll Alas, a Gandia, que els organitzadors d’aquell espai van tindre l’encert de dur a terme, amb un catàleg molt acurat. La mostra va ser un èxit de públic, i fins i tot els xiquets van poder interactuar amb les peces, estudiant i descobrint el llenguatge artístic de Rosa Torres. És d’agrair aquestes possibilitats que se’ls brinden als nostres creadors fora del Cap i Casal, on sovint hi ha més honestedat i probitat intel·lectual que en les grans i aparatoses pinacoteques de la ciutat.

Un altre exemple en aquest sentit és l’exposició Carrara, que es pot visitar a la Sala de la Fundació Bancaixa, a Sagunt, obra de Pasqual Gomes i Pilar Blat, dos artistes valencians que fa molts anys que destaquen amb el seu treball. En aquesta proposta tan singular, que és un homenatge a la mítica pedrera al cor de la Toscana, tant Gomes com Blat empren el seu llenguatge plàstic per tal de traslladar al públic l’emoció que els va causar la seua visita a aquell espai: aquells talls en la pedra viva, aquelles perforacions, les vetes que recorren la pedra, les plantes que hi creixen, les bastides i arcs. Pasqual Gomes empra la pintura mesclada amb arena per a crear les sensacions rugoses de la pedra (impressionant el gran retaule a l’entrada, una obra digna d’exposar-se en qualsevol gran museu d’art contemporani), mentre que Pilar Blat treballa mitjançant l’acrílic i el metacrilat la finor de la pedra, així com les seues porositats, creant sensacions de capes i subcapes que són vertaderament formidables, un treball exquisit i admirable. Vet ací, doncs, una exposició magnífica, tant des del punt de vista conceptual, amb una gran originalitat, com des de la realització plàstica, amb una mestria indiscutible.

Són tres artistes que, per dir-ho així, i donada l’avinentesa, porten tota la vida «picant pedra», és a dir, lluitant per crear una obra artística personal i intransferible, treballant el seu llenguatge, participant en la vida cultural valenciana, ras i curt, millorant-nos com a societat. D’aquesta manera, els valencians de la capital, per veure aquestes excel·lents exposicions, han hagut de desplaçar-se a Gandia i Sagunt (cosa que, per altra banda, està molt bé). I, tanmateix, com és possible que resulte tan difícil als nostres artistes exposar als museus del Cap i Casal? Qualsevol d’aquests artistes que he assenyalat té mèrits i trajectòria per a tindre presència a l’IVAM, per a crear un projecte expositiu potent i innovador. Resulta absolutament desesperant anar a l’IVAM i trobar-nos una exposició sobre «artesania», plena a vessar de cistelles i espardenyes: «Materiales que, hasta tiempos recientes, han permanecido jerarquizados dentro de perímetros subalternos», diuen, per a parlar de l’ús de l’espart... Per a això, per a aquesta mena de descobertes, ja hi ha al costat el Museu Valencià d’Etnologia, àlies L’Etno, que cal visitar.

De vegades, és cert, algun artista valencià aconsegueix fer-s’hi un lloc, però sol ser l’excepció que confirma la regla. Més aviat, la norma és que els creadors del nostre entorn més immediat, amb trajectòries sòlides i reconegudes, no troben el suport institucional que mereixen. L’IVAM, que podria ser un motor fonamental per a la difusió de l’art contemporani valencià, sembla prioritzar projectes que releguen la creació valenciana a un segon pla, així com la innovació que aquests artistes aporten a la ciutat i a la societat. D’aquesta manera, es perpetua una situació frustrant on els artistes valencians han de buscar espais alternatius fora del Cap i Casal per a exposar la seua obra, mentre que els visitants de València perden oportunitats úniques de connectar amb l’escena artística local.

No em malinterpreteu, no és una queixa sense fonaments, ni afectada de provincianisme ni de nacionalisme malentès. Fa molt de temps que ho vinc sentint entre els nostres artistes, que ho continue experimentant quan visite l’IVAM i altres museus nostres (ai, el MUVIM, quin desastre!). Comptat i debatut, a parer meu, la decadència de l’IVAM troba en aquesta desafecció envers l’art del país una de les seues causes principals de decaïment. Altres institucions, com la Universitat de València o la Fundació Bancaixa, han intentat pal·liar aquesta mancança que s’arrossega des de fa molts anys, sempre amb les dificultats inherents que això comporta. Mentrestant, els nostres artistes continuen «picant pedra», lluitant per superar els infinits obstacles de la professió, en un temps potser més hostil que mai: un temps en què les galeries tanquen, en què el mercat és cada vegada més reduït i exclusiu, en què la ciutadania ha perdut el costum d’adquirir art. Cal que els nostres representants facen una reflexió profunda i valenta, perquè potser arribarà el dia en què tindrem un país amb IVAM, sí, però sense artistes.

Suscríbete para seguir leyendo