Rescatades de l’oblit

D’un temps ençà s’estan reivindicant les escriptores de l’Edat de Plata, període cultural que, al nostre país, va des de 1898 a 1936. Un fet de justícia històrica necessari per a entendre la modernitat i construir un relat de la nostra literatura completament allunyat de les concepcions de la societat patriarcal que, des de fa dècades, ens ha parlat de les Generacions del 98, 14 i 27 com a moviments literaris exclusivament masculins, condemnant les dones al silenci i l’oblit. Les escriptores de l’Edat de Plata, quasi totes d’una gran qualitat literària, no sols aportaren una perspectiva des del sufragisme, l’emancipació i la critica al patriarcat, sinó que, a més, s’integraren en el surrealisme i les avantguardes, arribant en alguns casos a ser més agosarades que els seus coetanis homes.

Les escriptores de l’Edat de Plata

No podem entendre l’Edat de Plata sense col·lectius com Las Sinsombrero, que acollia escriptores com Maruja Mallo, María Zambrano, María Teresa León, Rosa Chacel, Concha Méndez, María Lejárraga, Elena Fortún i Zenòbia Camprubí. Tampoc podem oblidar el Lyceum Club Femenino i la Residència de Senyoretes, ambdues institucions fundades per la pedagoga María de Maeztu.

Després de la Guerra Civil, moltes d’aquestes intel·lectuals patiren l’exili, que en el seu cas va ser doble, polític i de gènere, per la qual cosa reivindicar-les és una tasca urgent. Però hem de tenir molta cura amb aquesta reivindicació, perquè el cànon de l’Edat de Plata sempre s’ha fet des de la cultura hegemònica, per molt que recordem l’article 3 de la Constitució Espanyola que estableix el règim lingüístic de l’Estat.

Ja és hora de configurar un relat oficial plurilingüe i sense autores hegemòniques ni subordinades. Al costat de Las Sinsombrero cal citar, en igualtat de condicions, les basques Balendiñe Albizu, Polixene Trabudua i Sorne Unzueta; les catalanes Mercè Rodoreda, Irene Polo, Anna Murià, Aurora Bertrana, Rosa Maria Arquimbau, Carme Karr, Rosa Leveroni, Teresa Vernet o Carme Montoriol; la gallega Mariví Villaverde; les mallorquines Maria Antònia Salvà, Maria Verger i Maria Mayol, i les valencianes Anna Rebeca Mezquita, Maria Ibars, Matilde Llòria, Pilar Monzó, Milagros Espí i Beatriu Civera. Encara que algunes d’aquestes valencianes escrigueren en un període postbèl·lic, totes patiren la guerra i la narraren d’alguna manera. Al doble exili de les hegemòniques, les perifèriques afegirem també l’exili lingüístic.

Polisistema literari

Jaume Subirana ens ha ensenyat a considerar la literatura com un polisistema amb multiplicitat d’interseccions. Ja no ens val la divisió de la filologia tradicional. La literatura espanyola, per exemple, no només és la que s’escriu en castellà, sinó també en altres llengües, les cooficials i les estrangeres. Cal alliberar la literatura de la territorialitat. Hem de deixar de parlar d’un sistema literari tancat -siga en la llengua que siga- per a passar a contemplar-lo com un espai obert on tots els elements estan en una constant interacció.

Quan parlem del polisistema de les escriptores de l’Edat de Plata no sols hem d’incloure les hegemòniques i les perifèriques, sinó també aquelles estrangeres que van venir al nostre país i escrigueren en els seus respectius idiomes, o aquelles que, de manera coetània, escrigueren sobre la nostra herència cultural des de llocs llunyans. Però si les hegemòniques patiren un doble exili, les perifèriques un triple exili, les estrangeres han patit al si de la cultura hispànica un quàdruple silenci. A la segregació política, de gènere i lingüística afegeixen la seua condició de foranes.

L’any que ve celebrarem el Centenari de la Generació del 27, esperem que el seu polisistema literari siga ampli, divers, des d’una perspectiva de gènere, plurilingüe i internacional. Estic segur que amb la meua estimada Àngels Gregori, com a una de les comissàries d’aquest centenari, serà així. Àngels és una bona esgrimista perifèrica i es posarà en guàrdia amb el floret davant de les perversitats culturals hegemòniques que tant li agraden al govern central.

Relat plurilingüe de la guerra

L’editorial Galaxia Gutenberg acaba de publicar Rescatadas del olvido, d’Ana R. Cañil. Un llibre que reivindica algunes escriptores estrangeres que també pertanyen, per dret, a l’Edat de Plata. Cañil segueix els passos d’algunes de les dones que vingueren al nostre país per a cobrir la Guerra Civil. Dones que superaren adversitats, que seguiren les Brigades Internacionals, que narraren els bombardejos a Madrid i València, el crim de La desbandà de Màlaga a Almeria i l’èxode massiu de la retirada de milers de republicans creuant a peu la frontera francesa per Portbou i el Coll de Belitres. Dones que plantaren cara al masclisme, que explicaren al món els perills del feixisme. Dones que escrigueren llibres i cròniques periodístiques en francès, anglès i tantes altres llengües.

Cañil segueix els passos de Nancy Cunard i Nancy Johnstone, de Tina Modotti, Ilsa Barea-Kulcsar, Virginia Cowles, Josephine Herbst, Gamel Woolsey, Marjorie Grice-Hutchinson, Andrée Viollis i la seua filla Simone Téry, la qual acabaria casant-se i divorciant-se de Juan Chabás, poeta de la Generació del 27 nascut a Dénia. Nosaltres ens detindrem només una estona amb Kate Mangan, Lillian Hellman, Dorothy Parker i Sylvia Plath, que deixaren testimoni escrit de la seua estada a la nostra terra.

Mangan, Parker, Hellman i Plath

Durant la capitalitat de la II República espanyola entre el 6 de novembre de 1936 i el 31 d’octubre de 1937, València es va convertir en el centre polític, administratiu i cultural del govern legítim. A més, del 2 al 12 de juliol del 1937 va acollir el Segon Congrés d’Escriptors per la Defensa de la Cultura, que va reunir 230 delegats de 38 països.

Entre les institucions que va allotjar la nostra ciutat en aquell període, trobem l’Oficina de Premsa de la República, ubicada al carrer de Campaners. Constància de Mora Maura (1904-1950) va ser la seua directora. Coneguda com a Connie, va esdevenir una peça clau en la difusió internacional de la imatge de la República. Va ser censora dels corresponsals, escriptors i intel·lectuals estrangers. Membre de l’alta societat madrilenya, educada a internats britànics, comunista i membre de l’Associació de Dones Antifeixistes, es va exiliar a Nova York el 1939 i posteriorment a Mèxic. Va morir a Guatemala el 1950. Va escriure la seua autobiografia en anglès In place of Splendor, on narra el seu pas per València.

Kate Mangan (1904-1977) va arribar a la capital del Túria a finals de 1936 i molt prompte va treballar amb Constància de Mora. Nascuda al si d’una aristocràtica família britànica, va estudiar Art i va ser model a Londres i Paris, desfilant per a Coco Chanel. Va arribar buscant la seua parella, el pintor alemany fugit del nazisme i membre de les Brigades Internacionals Jan Kurzke, a qui va localitzar a l’Hospital Passionària, situat al Convent de la Trinitat. Mangan participà activament de la vida social de la ciutat, on tot passava per l’Ideal Room i el Vodka -dos cafès del carrer de la Pau-, així com a El Siglo i els hotels Victoria i Inglés. Al Vodka va conèixer el poeta W.H.Auden, que havia arribat a València per a lluitar contra el feixisme. També va compartir un pis al carrer de les Comèdies amb José María Quiroga Pla, traductor de Marcel Proust. Les seues memòries Never More Alive: Inside the Spanish Republic, continuen inèdites al nostre país i esperen editor i traductor.

El 1937 trobem Dorothy Parker (1893-1967) a València. Agitadora cultural des de la tertúlia de l’Hotel Algonquin de Nova York i presidenta de la Comissió Nord-americana per a l’Assistència de la Democràcia Espanyola, va deixar el conte Soldiers of the Republic com a testimoni de la seua estada a la nostra ciutat. Aquest relat publicat en febrer de 1938 a The New Yorker, descriu l’encontre de sis soldats a un cafè, possiblement l’Ideal Room. Quatre pàgines intenses per a parlar de l’horror de la guerra i la lluita per la llibertat.

Amiga i marmessora de la Parker, Lillian Hellman (1905-1984), guionista de Hollywood, parella de l’escriptor Dashiell Hammett, simpatitzant de la Unió Soviètica i perseguida per McCarthy -es va negar a declarar en el Comité d’Activitats Antiamericanes- només va estar a València un mes, del 13 de octubre al 11 de novembre de 1937, segons detalla a les pàgines An Unfinished Woman (Mujer inacabada, 1980), un dels seus llibres memorialístics. L’autora de les obres de teatre The Children’s Hour i The little foxes, portades al cinema per William Wyler com La calumnia i La loba, i del guió de La caça de l’home (Arthur Penn, 1966), descriu en aquestes memòries, sense citar el nom dels carrers, els bombardejos italians sobre la ciutat. També narra els seus encontres amb Dolores Ibárruri, Constància de Mora i Julio Álvarez de Vayo, ministre de Largo Caballero, a més de relatar una visita a l’hospital de les Brigades Internacionals, a Benicàssim, i un viatge a Madrid on es va trobar amb Ernst Hemingway, Martha Gellhorn i John Dos Passos, amb qui havia coincidit uns mesos abans a Paris. Sembla que Hemingway la va convèncer de la importància de viatjar al nostre país com a corresponsal de guerra. L’interès de la Hellman pel nostre conflicte bèl·lic havia començat quan Archibald Macleish li va proposar escriure amb Hemingway el guió de The Spanish Earth que dirigiria Joris Ivens. Lillian va abandonar el projecte, però el film es va rodar el 1937 amb la narració de Hemingway i Dos Passos.

Rescatadas del olvido es tanca amb Sylvia Plath, que va gaudir de la seua lluna de mel a Benidorm l’estiu de 1956. Una estada postbel·lica que descriu als seus diaris. La poeta i el seu marit, Ted Hughes, es van allotjar a la casa d’Enriqueta de la Hoz, vídua del doctor Eduardo Mangada, raó per la qual Cañil recupera col·lateralment la vida d’aquesta republicana que va fugir d’Alacant a bord del Stanbrook.

Suscríbete para seguir leyendo