Kitsch Castís

Fins al 24 de maig es pot visitar al Jeu de Paume, a París, Global Warning, la primera gran retrospectiva pòstuma de Martin Parr (Epson, 1952 - Bristol, 2025). Comissariada per Quentin Bajac, l’exposició ha comptat amb la col·laboració del mateix Parr, que malauradament va morir un mes i mig abans de la inauguració. La mostra repassa 50 anys de treball documental d’aquest fotògraf, sens dubte qui millor ha retratat la classe obrera britànica durant els anys 80; no des de l’atur i les vagues, sinó des de la cultura de l’oci. Parr mostra els obrers als parcs d’atraccions, en celebracions familiars, als supermercats o de vacances a la platja. Unes fotografies de gran intensitat cromàtica que reflecteixen sarcàsticament un univers atapeït d’objectes i costums trivials, de consumisme impulsiu.

L’any 2021, al Centre del Carme Cultura Contemporània de València, vam poder gaudir d’una important retrospectiva de Parr en la qual es van exposar les seues sèries sobre Benidorm, ciutat que l’artista va descobrir als 90 i que va estar fotografiant durant més de 20 anys, encisat pel kitsch de la cultura de masses que ha convertit la localitat alacantina en l’epicentre del turisme d’oci de la classe obrera europea, tant en actiu com jubilada. L’aburgesament dels obrers, escriu Emmanuel Rodríguez López a El efecto clase media, va reconèixer el consum com un espai on el treballador se separava de la seua condició proletària i aconseguia ser una altra cosa. El turisme és la cirera d’aquest pastís metamòrfic del desclassament, el qual ha permès que els obrers i la classe mitjana, amnèsics de la seua condició, obliden per uns dies que són treballadors putejats. Coses del sistema.

L’exposició de Parr a París ha coincidit amb la publicació de Las jefas, novel·la amb la qual Esther García Llobet tanca la seua Trilogia dels països de l’Est, després de Spanish Beauty (2022) i Los guapos (2024). Una sèrie de novel·les expressionistes ambientades en diferents localitats de la costa valenciana que configuren un univers de miralls deformants amb la nostra geografia humana i el desclassament com a text i context. Si a Spanish Beauty una policia corrupta ens introduïa en un Benidorm ple de mafiosos russos i britànics, i a Los guapos visitàvem el Saler i l’Albufera amb la seua zona de cruising i un misteriós fenomen, Las jefas ens tanca en un resort de la Vila Joiosa en hores baixes que bé podria ser la casa de Gran Hermano, tot i que també té molt del Dogville de Lars von Trier. Un territori de turisme subaltern on Parr i García Llobet són els encarregats de cobrir informativament el moment de la transformació del Dr. Jekyll de Salford, Kreuzberg o Móstoles en el Mr. Hyde de Benidorm, Gandia o Cullera addicte al pollastre a l’ast i al Calippo.

Parr i García Llobet, cadascun amb el seu llenguatge artístic, ens brinden una davallada a l’extravagància pintoresca del desclassament que produeix el turisme en aquest temps neoliberal, com van fer els escriptors nord-americans John Gregory Dunne, marit de Joan Didion, i Hunter S. Thompson amb Las Vegas. Resulta paradoxal que dos topònims tan allunyats geogràficament —el desert de Nevada i la serra Gelada— somien una caipirinha prefabricada des del caliu climatològic i la cultura de l’oci de masses més enllà de la literatura: els nord-americans ho fan al ritme de les màquines escurabutxaques i Elvis Presley cantant Viva Las Vegas; nosaltres combinem la paella i el No rompas mi corazón de Coyote Dax mentre un grup de jubilats ballen en línia i una drag-queen travessa la platja de Llevant. El valuosíssim punt estètic de la cultura subalterna pàtria: un kitsch castís sempre sincrètic. Un univers meravellosament representat per la fotografia de la mateixa García Llobet que serveix d’imatge de coberta de Las jefas: un estoig de joieria que, en comptes d’un anell de brillants, guarda una banderilla amb l’oliva, l’anxova, la cebeta en vinagre i el tros de vitet. Una de les joies efímeres més preuades de la nostra cultura castissa de litúrgia tavernària —taverna ve de tabernacle— que no deixa de ser la sagrada forma d’una eucaristia laica a la Taberna fantástica d’Alfonso Sastre, que uneix tots els desclassats patris en un sol cos cañí.

Atenció, perquè una marca de vermut català està posant de moda les banderilles com a quinta essència del vermut per a «pijos». El canyí es fa cool: coses del màrqueting. Romana Romano i les germanes Gran i Petit Navarro, les protagonistes de Las jefas i rebesnetes de La pícara Justina, ho saben molt bé.

Esther García Llobet (Màlaga, 1963) és fotògrafa, directora de cinema, psicòloga clínica, guionista de documentals i una de les escriptores més innovadores i interessants que tenim en l’actual panorama de les lletres hispàniques. Va començar a escriure tard, i tot gràcies a l’encís de Roberto Bolaño. Abans de publicar les seues novel·les, es va donar a conèixer en llibres col·lectius com a contista sota la influència de Raymond Carver, Richard Ford i altres escriptors del dirty realism, fent que Madrid i Castella s’assemblaren a Nebraska. Una marca de fàbrica que continua en l’actualitat i que configura un univers surrealista perfectament recognoscible. Ara, García Llobet ha trobat a la costa mediterrània el seu personal desert de Nevada.

Des dels seus inicis literaris, l’autora de Las jefas ha anat bastint una narrativa molt personal, on pràcticament no existeix la línia argumental i els capítols esdevenen instantànies que, de vegades, fan que el temps i els personatges s’estavellen, convertint la novel·la en un aparent àlbum de fotos desbaratat —¿no és això Instagram?— que pot torbar alguns lectors poc acostumats a les innovacions narratives. García Llobet ho adoba tot amb un gran domini del llenguatge, on les frases són punxes envinagrades. Una literatura cañí en les antípodes d’Enid Blyton i la confitura de ruibarbre, encara que la majoria dels Hyde de Benidorm van créixer llegint les aventures del Club dels Cinc fins arribar a la pinta de cervesa. God save the King... i el Pink Flamingo inflable.

Suscríbete para seguir leyendo