El 'Llibre dels feits', de Jaume I, en versió canònica amb un miler de notes

La majoria dels pobles del món han hagut de recórrer a fets llegendaris per a determinar el seu naixement i explicar els seus orígens. Em ve de seguida a la ment la llegenda del rei Artús per a la Bretanya, tan ben aprofitada literàriament i que tant d’èxit ha tingut també en les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet. Hi podríem afegir, sense entrar en detalls, altres mostres de la literatura èpica europea, amb les cançons de gesta com ara el Cantar de mio Cid, la Cançó de Rotllan o el Cant dels Nibelungs, per als espanyols, els francesos o els alemanys, respectivament.

Els valencians i els balears tenim, per contra, la primera de les quatre grans cròniques, El llibre dels feits, de Jaume I, un text autobiogràfic en prosa —contràriament als que he esmentat adés, escrits en vers per joglars anònims— en què el rei narra amb gran detall la conquesta de les nostres terres i com les va dotar d’unes institucions pròpies com a regnes sobirans dins la Corona d’Aragó per tal d’evitar-ne l’annexió per part dels aragonesos —una decisió que, vista amb perspectiva història, jo mai no he tingut del tot clar que ens hagi beneficiat, malgrat que això cauria dins els paràmetres de la història contrafactual en què, ara mateix, no vull entrar.

És més, el rei sol fugir de l’èpica habitual en les cançons de gesta i es presenta d’una manera molt humana, contant les seves fortaleses, però també les seves debilitats, que comencen per una ben peculiar, coneguda, i fins a un cert punt divertida, manera de ser engendrat. Com és ben sabut, son pare, el rei Pere, tenia bastant més interès per altres dones que no pas per la seva legítima esposa, Maria de Montpeller, que no devia semblar-li la dona més atractiva del món. És per això que va haver de ser pressionat, per no dir enganyat, per jeure amb ella. No em puc estar de reproduir, tot seguit, el fragment que en dona fe, transcrit directament de la nova edició a càrrec de les Publicacions de la Universitat de València, en coedició amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que em sembla que, amb una mica d’esforç per acostar-se al català medieval, s’entén perfectament:

«Ara comtarem en qual guisa ne quel manera nós fom engenrat e en qual manera fo lo nostre naximent. Primerament, en qual manera nós fom engenrat. Nostre pare, el rey en Pere, no volia veure la reyna, nostra mare. Esdevench-se que una vegada que·l rey, nostre pare, fo en Lates, e la regina, nostra mare, fo en Miravall, e vench al rey hun ric hom, per nom en Guillem d’Alcalà, e pregà’l tant que·l féu anar al loch de Miravall, hon era la regina, nostra mare. E aquella nit que amdós foren en Miravall volc nostre Senyor que nós fóssem engenrats».

Aquesta edició consta de dos extensos i ben interessants estudis introductoris, que signen, conjuntament amb l’edició filològica, respectivament, els catedràtics de filologia catalana de la Universitat de València Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí, a més d’uns ben útils índexs onomàstics —antroponímic i toponímic— que ens ofereixen informacions geogràfiques i històriques bàsiques per a comprendre millor del text.

En l’estudi d’Antoni Ferrando, ‘El Llibre dels feits del rei en Jaume. La versió canònica de la crònica jaumina’, es justifica la tria del manuscrit C, anomenat d’Aiamans perquè havia estat en possessió d’aquests comtes, com a codex optimus sobre el qual basen la seva edició, en lloc del manuscrit H, conegut com a manuscrit de Poblet, el codex antiquor a partir del qual s’han fet totes les edicions del Llibre dels feits des del segle XIX, com ara, per exemple, la que va publicar l’Editorial Barcino en la col·lecció Els Nostres Clàssics el 1991, a cura de Jordi Bruguera.

Vicent Josep Escartí, en ‘El Llibre dels feits: de l’entorn reial a la difusió digital’, fa un recorregut de la presència del llibre a través dels segles, des que el rei el va dictar fins a les darreres edicions del segle XXI. Escartí remarca que Jaume I ha estat el nostre rei més venerat, que ha mantingut «el poder d’atracció sobre els erudits i els estudiosos, sobre els historiadors i la gent lletrada», que ha arribat també «a les capes més populars».

L’edició, de factura acurada i realment atractiva —es nota la mà del recentment traspassat Josep Palàcios en el disseny de la col·lecció—, està concebuda, amb més d’un miler de notes a peu de pàgina, especialment per a filòlegs i historiadors, però és d’aquells llibres que qualsevol persona mínimament interessada per la nostra història i la nostra llengua hauria de tenir a la biblioteca. Amb tot, però, si no voleu fer l’esforç econòmic de comprar-ne el volum en paper —tampoc no és gaire car, la veritat— hi podeu accedir gratuïtament en línia en la pàgina web de les Publicacions de la Universitat de València. El Llibre dels feits és, al capdavall, un d’aquells llibres que tothom hauria de llegir, sia en una edició filològica com aquesta sia en qualsevol de les altres edicions adaptades per a un públic general que tenim a l’abast. I si fóssim un país com cal, els nostres productors cinematogràfics no pararien d’encomanar guions sobre la figura del nostre rei més popular.

Suscríbete para seguir leyendo