Pura història, literatura pura en l’obra de Paco Cerdà

Devia ser l’any seixanta-vuit o seixanta-nou del segle passat. A l’institut de Sueca, don Vicente Dubón, capitost de la Falange local durant tres dècades i professor de Formación del Espíritu Nacional, tenia una manera molt peculiar, però molt adient, d’impartir l’assignatura. Ens interrogava sobre com es deien en castellà les coses ordinàries –recorde en particular les verdures– que conformaven el nostre món en valencià, un món atàvic i primari, ja fora del temps, que havíem de deixar enrere si volíem accedir a la cultura. A l’alta cultura, que a Espanya i a la major part d’Amèrica s’expressava en castellà. També ens contava, una i altra vegada, amb els ulls lleument vidriosos i la veu que se li trencava d’emoció, com va portar al muscle una de les andes que sostenien el fèretre amb les restes de José Antonio en el seu darrer viatge, d’Alacant a l’Escorial, a través de mitja Espanya, l’Espanya vençuda, els últims dies de novembre de 1939, quasi nou mesos després d’acabada la guerra. Havien passat trenta anys ja, però el record d’aquella romeria fúnebre en honor del fundador de la Falange, que havia aplegat milers de falangistes de totes les províncies del nou Estat i encara molts més milers d’espectadors, ja fos per curiositat, per adhesió o per por, al pas de la comitiva –«al paso alegre de la paz»– per cada poble i ciutat en el camí cap al centre de la meseta, no sols es mantenia encara ben viu en la memòria del vell professor, sinó que ens el revivia, tot emocionat, sempre que en tenia ocasió, convençut que el relat d’aquella gesta èpica contribuiria més a la formació del nostre esperit nacional que l’estudi de les Leyes Fundamentales del Movimiento.

Amb una intenció ben diferent, Paco Cerdà ens recupera l’antepenúltim trasllat de les despulles de José Antonio –antepenúltim perquè encara n’hi hauria dos més: de l’Escorial al Valle de los Caídos, el 1959, i del Valle de los Caídos al cementiri de San Isidro, a Madrid, el 2023– per bastir un esplèndid fresc dels primers temps de la post-guerra espanyola entre la història, la memòria i la creació literària, que això és el que és el seu llibre Presentes. L’estructura de l’obra és ja tot un encert, perquè mentre el seguici fantasmagòric avança per pobles i ciutats entre fogueres, glaçades, braços alçats i propaganda, al llarg de 467 quilòmetres i durant onze dies i deu nits, del 20 al 30 de novembre d’aquell primer Año de la Victoria –que són també els títols dels onze capítols del llibre i la seua columna vertebral–, l’autor va inserint les vides esquinçades i truncades d’una trentena de persones, amb noms i cognoms, totes elles reals, en representació dels milers i milers d’afusellats –amb o sense judici sumaríssim–, presos, treballadors forçats, depurats, exiliats, internats en camps de concentració i fins i tot vencedors també mutilats i desgraciats per sempre.

Paco Cerdà no necessita d’adjectius per denunciar la brutalitat del règim nascut de la victòria militar, els horrors del mal. Les vides desfetes de tanta gent –i en el llibre n’hi ha moltes, de conegudes i d’anònimes: Eulalio Ferrer i les seues cartes a Silvia, des del camp de concentració de Saint-Cyrpien; el capità Dyckson i la tripulació del Stanbrook, l’últim vaixell en sortir d’Alacant carregat de republicans; Miguel de Molina, doblement apallissat, por marica y por rojo; Elena Fortún, la creadora de Celia, la nena rebel els llibres de la qual llegia àvidament Carmencita Polo, la filla del Generalísimo; Alexander Weddell, l’ambaixador dels Estats Units a la nova Espanya; el militant comunista Alexander Rawicz, pres en la presó de Sant Miquel dels Reis; Pilar de Valderrama, Guiomar, l’amor impossible d’Antonio Machado; la jove violada quan la violació, sobretot en temps de guerra, no era delicte; el poeta Miguel Hernández; el requetè Francisco, detritus de la pàtria; els afusellats a Paterna, paredón de España, vora el barranc de Carraixet; la família Martínez Guerricabeitia, de Villar de la Libertad, abans i de nou, després, Villar del Arzobispo; Andrés, el Caballero Mutilado; Carlos Cadórniga, director del diari falangista Proa; Amelia, la mecanògrafa anarquista de l’ajuntament de València; els refugiats a l’ambaixada de Xile; Matilde Landa, republicana, heroïna del Socorro Rojo, la Monja Laica; Luis U., mestre de primària; els talps amagats a dins de casa; Àngel, el condemnat a mort, que escriu el que no voldria escriure, abans de ser executat; Presentes tots ells, el veritable sentit del títol– desmenteixen la gran mentida del nou Règim –que «la guerra ha terminado»–, la gran farsa d’aquella processó espectral i tenebrosa, concebuda per demostrar qui manava en la nova Espanya i glorificar els seus governants. Espanya, diu Cerdà, s’havia convertit en un país amb vint-i-sis milions d’habitants i més de dos-cents seixanta mil presos. L’u per cent de la població tancada en presons, convents, monestirs, escoles, casernes, reformatoris, vells manicomis, places de bous, estables, graners: un país convertit en un immens presidi, en un arxipèlag penal.

No es pot dir que siga un llibre en la frontera entre la història i la ficció, perquè no hi ha ficció: tot es real, documentat, comprovat. En canvi, de literatura, n’hi ha molta, i de la millor: el treball de construcció de les frases, sovint lapidàries, esculpides amb el cisell dels bons escriptors; la tria de la paraula justa, precisa; el contrast entre el discurs propagandístic, mistificador, que solemnitzava el trasllat mortuori de l’Ausente, ara recuperat en Presentes, i la cruesa de les vides arrasades per la guerra, de les biografies de persones conegudes i anònimes, totes amb nom propi. I també n’hi ha molta, de recerca històrica. L’autor ha consultat un munt de fonts documentals i bibliogràfiques, que no cita a peu de pàgina, perquè aquest no és un llibre d’història, però que recull al final del llibre en un deliciós epíleg que no sols referencia els registres, expedients, informes, biografies i estudis que ha utilitzat, sinó que també els explica i els valora. La història i la creació literària tenen objectius i mètodes distints. La primera tracta de comprendre i explicar, de donar resposta al què, al com i al per què. I per a fer-ho recorre a abstraccions i generalitzacions, a interpretacions, que sovint atenen més a les estructures –econòmiques, socials, polítiques– que als subjectes. La segona, en canvi, evoca, recrea, insufla vida a les vides passades, i en fer-ho, no sols conta –com tampoc la història no sols narra–, sinó que també explica. No tenim per què triar entre l’una i l’altra. I, de fet, en Presentes són indestriables. Pura història, elaborada amb cura i intensitat literària. Literatura pura, sustentada i teixida sobre la veritat dels fets històrics, sobre la veritat de la història.

Suscríbete para seguir leyendo