Carmina Moliner

En la meua adolescència, al poble, si eixies amb les amigues a l’hivern, als únics llocs on no paties fred era a la biblioteca o al cine. I als dos llocs anàvem a fer tot el que no s’ha de fer. Tant el cine com la biblioteca són ja, per a mi, espais de la memòria, perquè cap dels dos existeixen a Oliva. Que és, en el fons, la millor manera de preservar els records d’una manera intacta: que desapareguen al mateix temps que ho fa la tu d’aquell moment. En un món en guerra com en el que vivim, les biblioteques i els cinemes han esdevingut els refugis més segurs, perquè són dos dels pocs espais que queden on es manté i encara s’assegura la democràcia.

Fa uns dies van entregar-se, a Madrid, els Premis María Moliner, els guardons que duen el nom d’aquella lexicògrafa que, donant mil voltes a tots els senyoros de la RAE, mai van acceptar que entrara com a acadèmica; aquella bibliotecària que va alçar ella a soles amb el seu puny un monument de paraules i que -coses del destí-, al final de la seua vida va quedar-se sense elles. Entre els premis especials d’enguany, l’orgull de tres biblioteques valencianes: la de Gata, la de Llíria i la de Muro d’Alcoi, que representada per Carmina Prats va recollir els fruits de tota una vida just en l’any de la seua jubilació, impulsant des de la biblioteca de Muro el que segurament és el festival literari més antic del País Valencià, que aquest mes de maig celebrarà la seua trenta-una edició.

Carmina Prats és la bibliotecària més divertida que conec. Amb la que més m’agrada alçar copes i a la que més m’agrada escoltar quan parla de la necessitat de crear, des dels pobles, activitats de foment de la lectura. Que és al que s’ha dedicat tota la vida. Perquè no és una bibliotecària de taula tranquil·la, sinó al servei del carrer i amb la mirada sempre posada als veïns. Algú que sempre ha tingut clar que un llibre no serveix per a res descansant en les prestatgeries d’una biblioteca. Així, i per això, va revolucionar de dalt a baix el seu poble durant més de tres dècades, igual que ja des del primer dia que va entrar va donar un ritme de polígon industrial a Sant Miquel dels Reis quan, en els últims anys de la seua etapa laboral, va treballar-hi. És allà on la vaig conèixer, i on també vaig tastar el buit que va deixar en aquell Monestir quan se’n va anar, que a poc a poc va començar a assemblar-se al que havia estat antigament.

Fa uns dies, quan Carmina Prats recollia aquest guardó, confessava que aquest reconeixement donava oxigen al desert econòmic que es pateix pel que fa a la inversió pública en biblioteques en alguns territoris del país, especialment a València. I com també, al llarg de més de trenta edicions de festival, noms ja de vertigen com el de Montserrat Roig, Manuel Vázquez Montalbán o Jaume Cabré han format part de la seua història.

Muro d’Alcoi és una població de 9.000 habitants que té, actualment, quatre llibreries. Una xifra escandalosa si tenim en compte que la mitjana d’aquest país és de poc més de sis llibreries per cada cent mil habitants. Una xifra més causal que casual, i que hi té molt a veure Carmina. Perquè les llavors, amb el temps, donen els seus fruits, i deu anys abans que el concepte de foment de la lectura es consolidara en aquest país, deu anys abans que s’impulsaren lleis nacionals i plans estratègics, deu anys abans que l’administració pública començara a dissenyar projectes per potenciar l’hàbit de lectura, ja era pionera, des de l’Ajuntament del seu poble, en qüestions de foment de la lectura.

A mi cada vegada m’interessa més tot el que passa lluny de les grans ciutats, les carmines que caminen pels carrers estrets dels pobles construint edificis ferms a través de les paraules. També crec que cada vegada els escriptors agraeixen més ser convidats a les petites poblacions, aquelles que, des de les seues administracions fan esforços titànics per crear hàbits de lectura entenent-los com un dret que tenen amb els ciutadans i com una obligació pròpia. Carmina Moliner o María Prats. Perquè el nom no fa la cosa ni l’ordre dels factors no altera el producte, siga una de Paniza i l’altra de Muro, amb cinc-cents o amb nou-mil habitats.

Suscríbete para seguir leyendo