Josep Lozano dona veu a Josep de Ribera

Coincidireu amb mi que, molt sovint, un llibre us atreu per motius estrictament paratextuals: una coberta cridanera, la qualitat de la impressió, el prestigi de l’autor o de l’editorial, el comentari d’un amic o d’un crític literari… Si ho té tot o alguna d’aquestes virtuts, n’acareu la lectura amb una energia positiva ben òbvia, que només el pas de les pàgines confirmarà o rebatrà.

Spagnoletto, de Josep Lozano, compleix la major part d’aquests requisits: Afers és sempre una garantia de qualitat en l’edició i Josep Lozano, un dels nostres autors més reconeguts, amb una obra d’una qualitat mitjana inqüestionable… Certament, ningú no m’ha parlat encara d’aquesta novel·la —dic novel·la sense cap voluntat d’entrar en debats respecte al gènere—, però és que fa ben poques setmanes que ha arribat a les llibreries. Té, a més a més, un element que, personalment, em desperta gran simpatia: vaig estudiar a l’Institut de Batxillerat Josep de Ribera, de Xàtiva, i en conservo un record insuperable. Per tant, tenir entre les mans un llibre que se’ns presenta com unes memòries del pintor de Xàtiva és, per a mi, tot un regal. Reconec que el barroc no és un estil artístic que m’entusiasmi —em trobo més a gust amb l’art contemporani— però, per exemple, la darrera vegada que vaig estar a El Prado vaig fer una passejada per les sales que tenien algun Ribera. Òbviament, el visito més sovint al Museu de Belles Arts de València, que em queda ben a prop.

Dit tot això, tanmateix, com que em paguen per redactar aquestes ratlles amb sentit crític, intentaré, fins on l’ànima subjectiva m’ho permeti, deixar de banda tot el que us he comentat fins ara i analitzar el llibre de Lozano amb la major objectivitat de què seré capaç.

Com he apuntat adés, Lozano juga a oferir-nos unes memòries de Josep de Ribera amb «unes pàgines preliminars, introductòries» escrites per ell mateix i datades al gener de 1651 a Posillipo, prop de Nàpols, on viu en aquell moment, en què fa un repàs superficial a la seva vida i, especialment, a la situació en què es troba. Les segueixen setanta-set capítols més redactats per Gioachino Malherba, a qui Ribera requereix com a escrivent per dictar-li les memòries i a qui encomana «d’escriure sobre algun dels [seus] quadres» i que «redactés una crònica sobre la [seva] vida». Efectivament, Malherba compleix aquest desig de Ribera però el que trobarem en l’obra va molt més enllà: el discurs de Ribera no se centra exclusivament en si mateix sinó que ens permet de contextualitzar-lo tant respecte als grans artistes del moment com a la situació sociopolítica.

Ribera dona notícia del seu recorregut vital, que l’allunya, essent pràcticament un infant, de la seva família a Xàtiva per anar en primer lloc a València, on es formarà amb Francesc Ribalta, i, més endavant, a Roma, Pàdua, novament a Roma i, finalment, a Nàpols. És una història de superació: fill d’un sabater —«els Ribera érem més aviat pobres, de farinetes, de pa amb panses o olives, de sopes d’all, de miques, d’arròs al forn sense carn o caldós amb fesols i naps»—, assoleix un gran prestigi i acaba rebent encàrrecs ben remunerats. Abans d’això, però, passa èpoques de grans penúries. Ha de sobreviure venent dibuixos i petits quadres pels mercats i la fam i la pobresa el persegueixen. Ribera ens conta, així mateix, les gelosies que naixen entre els aprenents de pintor, de vegades gestionades de maneres ben barroeres, els seus episodis de disbauxa juvenil, amb grans dosis d’alcohol i de sexe, o els seus amors, que comencen amb la seva cosina Tommasa i clouen amb el matrimoni amb Caterina Azzolino, filla de Giovanni Bernardino Azzolini, un pintor napolità a l’obrador del qual Ribera es va establir, però que també inclouen la pintora Artemisia Gentileschi. Amb Caterina tindrà tres fills i tres filles, una de les quals serà seduïda per l’infant Joan Josep d’Àustria, fill il·legítim de Felip IV, que la deixarà embarassada —i abandonada— als setze anys.

Tot això, en uns temps altament convulsos políticament, que Lozano, en boca de Ribera, ens narra amb tot detall: els conflictes pels nomenaments dels papes, els assassinats entre faccions, les lluites socials… En aquest sentit, un dels episodis que s’hi tracta amb més profunditat és la revolta dels lazzari contra el duc d’Arcos, virrei de Nàpols, per «la imposició de gabelles, els nous impostos per a sufragar les guerres», encapçalada pel venedor ambulant de peix Masaniello, que acabarà decapitat.

Lozano basteix aquesta novel·la sobre un exercici intens de documentació que s’amaga darrere d’un estil en què domina l’oralitat, per donar versemblança al fet que es presenti com un text dictat i, alhora, agilitar-ne el ritme narratiu. És, per tant, un discurs farcit de mots en italià —fins i tot en llatí—, que aporten un tarannà ben realista al que devia ser la parla d’una persona que va viure tota la seva vida adulta a la península Itàlica.

Cal fer esment, de manera especial, a la relació d’obres pròpies que Ribera descriu al llarg del llibre. Ens en dona detall tant de la composició com del comitent i, fins i tot, de la quantitat econòmica rebuda per cada peça. La seva descripció de l’art és corprenedora, com també la seva voluntat vital i de perdurar a través de la creació:

La bona pintura és poesia muda i la bona poesia pintura eloqüent. I aquesta ha sigut sempre la meua intuïda pretensió […] cert dia, una persona, home, dona o infant, es trobarà per atzar en una església o en un palau, s’aturarà davant un quadre meu [i] se sentirà encoratjat pel sortilegi de l’encís que dimana de les imatges que tenen essència, potser per la passió amb què les vaig voler crear […] se sentiran corpresos enfront de l’harmònica bellesa. I la meua ànima, allà on siga, al Cel, al Purgatori o a l’Infern (Nostre Senyor per a mi no ho vulga), si pot veure-ho se n’alegrarà satisfeta perquè la meua obra haurà generat l’emoció incidint en la poètica de la vida amb unes imatges, durant uns segons, com guspira que es nega a extingir-se. Perquè hi haurà conjurat, i vençut, l’oblit implacable que comporta el sever pas del temps.

M’atreviria a dir que Lozano aconsegueix conjuminar en un sol llibre una (auto)biografia, un llibre d’història i un tractat d’art. Tot plegat, amb un estil àgil, mesurat i ben atractiu que, de ben segur, satisfarà les expectatives de qualsevol lector, com ha satisfet les meves.

Suscríbete para seguir leyendo