Manuel Puig: besos i aranyes

Les relacions entre literatura i cine són tan antigues com el moment de l’aparició del segon o, per ser més exactes, des de la consagració del cinematògraf com a mitjà d’entreteniment de masses, cosa que va ocórrer ben pocs lustres després de la seua invenció. L’uruguaià Horacio Quiroga (1878-1937), que perdura en les lletres gràcies als seus volums de contes, va ser probablement el pioner, el primer escriptor dins de l’àmbit llatinoamericà en mostrar-se obertament fascinat pel cine, i ja en la dècada de 1910 va omplir pàgines de revistes argentines i uruguaianes amb reflexions sobre el llenguatge (recordem: llavors mut) del mitjà, així com aproximacions a un art –el de la crítica cinematogràfica– que encara estava per inventar. Dins del mateix àmbit geogràfic, l’altre gran exemple de vinculació entre cine i literatura el representa un tòtem: durant la dècada de 1930 Jorge Luis Borges (1899-1986) va fer, sobretot a les revistes Sur i El Hogar, crítiques de pel·lícules comme il faut (ja existia certa tradició, no com els tantejos en l’absoluta novetat que va patir Quiroga). Vist retrospectivament, resulta fàcil concloure que la teorització sobre el llenguatge cinematogràfic i els seus recursos encisara l’argentí, qui va fer del temps, de la realitat i de la manera de contar-ho el tema medul·lar de la seua obra.

Amb el permís del cubà Guillermo Cabrera Infante (1929-2005), un escriptor més que notable i gloriosament malalt de cine, després d’Horacio Quiroga i Jorge Luis Borges la continuïtat en la fascinació literària per l’art cinematogràfic a Amèrica Llatina la representa com ningú l’argentí Manuel Puig (1932-1990). I ho fa perquè, més enllà de temptatives crítiques o qüestions d’orde tècnic, en Puig bategaven, de manera consubstancial a la seua persona, una ànima de cel·luloide d’intensitat igual –si no superior– a l’ànima de lletra que el va fer reconéixer-se com a escriptor.

Nascut a la pintoresca (pel nom) localitat de General Villegas, al nord de Buenos Aires, va ser sa mare qui va iniciar-lo als 3 anys en les arts de la sala obscura, que inicialment no suportava i que son pare, decidit a trencar els plors amb teràpia de xoc, va dur-lo només un any més tard directament a la sala de projecció des d’on va fer-lo contemplar La nóvia de Frankenstein. Els encants de Boris Karloff van funcionar i ahí va establir-se una addicció que ja no acabaria mai. Fins als seus 16 anys en què per raons d’estudis va traslladar-se a la capital, serien cinc les sessions de cine setmanals que s’inocularia en vena, a més de parafílies variades com col·leccionar anuncis de pel·lícules i crítiques i posar-se als 10 anys, pel seu compte, a estudiar anglés només perquè era la llengua del cine.

L’arribada a Buenos Aires i el contacte amb altres companys va significar l’aparició de la lectura compulsiva (André Gide, Hermann Hesse, Thomas Mann, Jean-Paul Sartre, entre altres), convertint-se en la nova parafília que juntament amb el cine completaria el Janus bifront que havia de sostindre la passió artística del jove Puig, a més d’ampliar el catàleg amb estudis de francés, italià i alemany, únicament perquè eren «las nuevas lenguas del cine». Respecte als estudis, diguem, convencionals, va acabar la carrera de Filosofia i Lletres però va posar-se a treballar en el món del cine argentí, situació que es va mantindre fins que en 1956, als seus 23 anys, va guanyar una beca per a estudiar a Roma, concretament al Centro Sperimentale di Cinematografia. Un somni complit en plena explosió del neorealisme. Després vindria el pertinent periple europeu, sempre en clau cinematogràfica i encadenant breus i alimentaris treballs en eixe món: París, Londres, Estocolm.

Tornat a Buenos Aires, reprendrà els seus contactes en els entorns del cine argentí, però certa atonia grisa i generalitzada li va fer fugir a Nova York. Allà reprendrà un guió que venia escrivint des dels dies europeus, i allà se n’adonarà que més que guió tenia una novel·la. Serà La traición de Rita Hayworth, publicada en 1968, i l’any següent vorà la llum Boquitas pintadas, que serà el llibre («folletín», segons el mateix autor) que li donarà renom al seu país natal. Després de l’aparició de la novel·la The Buenos Aires Affaire (1973), Manuel Puig va ser amenaçat de mort per grups d’extrema dreta pel seu activisme homosexual, i raonablement decidirà exiliar-se a Mèxic, país on, a Cuernavaca (pàtria de les desventures del protagonista d’Under the Volcano, obra cèlebre del més encara cèlebre Malcolm Lowry, irrefrenable alcohòlic) morirà en 1990.

I serà a Mèxic on conclourà la probablement millor de les seues novel·les, El beso de la mujer araña (1976). Ambientada a l’Argentina de 1975, el llibre en essència és la història de les interaccions entre dos presoners: Valentín, un militant d’una organització revolucionària d’esquerres, i Molina, un homosexual notòriament efeminat i acusat de corrupció de menors. I en eixe espai reduït de la cel·la s’establirà un diàleg profund i fecund on cabrà tot: les ideologies, els afectes, els dubtes existencials, les ambigüitats sexuals, les repressions, les contradiccions i els desitjos, i tot amerat per un transfons poètic nodrit pels relats cinematogràfics (eixa immensa herència cinèfila de Puig) que Molina desgrana dia a dia, i entre els que apareix la «mujer araña», una forma de seducció o misteri redimida per eixe bes que és la connexió emocional dels protagonistes, l’homenatge de l’autor a l’amor i la imaginació, el seu desig de superar, sempre i en qualsevol situació, les pitjors circumstàncies.

Suscríbete para seguir leyendo