El setmanari 'Valencia' (1937), una publicació de combat

En les seues memòries de la part de la guerra civil que passà a San Sebastián, integrat dins d’un grup d’evadits de la zona republicana, el periodista Teodor Llorente Falcó al·ludí al setmanari que, el 20 de març de 1937, el dia en què arribà a la capital guipuscoana, els membres de la colònia valenciana instal·lats allí tenien a punt de traure a la llum. El projecte havia partit de Joaquín Manglano y Cucaló de Montull, Baró de Càrcer, que se situava al capdavant de la Delegació Tradicionalista de València a San Sebastián. I li fou presentat com «una publicación de combate, y al mismo tiempo que sea órgano de los valencianos», per a la qual li demanaren «su consejo y su colaboración».

Estava previst que el setmanari portara per títol Valencia, i que hi exercira com a director el secretari del Baró, l’advocat de Carcaixent Jacinto Talens Albelda. El primer número veié la llum amb data del 24 de març de 1937. Però, temps després, degué produir-se un canvi en la direcció, ja que en el número 18 (del 22 de juliol) una persona que signava amb les inicials MSE i que s’identificava com a director del periòdic explicava que «nació Valencia como órgano de la Junta Carlista de Guerra del Reino de Valencia. Dicha Junta Carlista lo aportó con toda lealtad a la Unificación decretada por el Generalísimo, y hoy es el órgano oficial de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS del Reino de Valencia».

Fins al 24 d’octubre del 1937, data d’aparició del darrer número, el setmanari comptà amb una nodrida nòmina de col·laboradors. Una part dels textos no anaven signats –cosa comprensible atenent a la naturalesa de la publicació i les circumstàncies de la guerra–; i en una altra s’identificava els autors amb pseudònims, com ara el de Teodor Llorente Falcó, que signava com a Víctor Sánchez; i també els de Talión, Masianiello, Sanimoroc (Corominas), Nocsag (Gascón) i Roger de Lauria, autor d’acudits gràfics. Així mateix, també hi ha textos signats amb inicials, com X, Y, Z i MFV Pbro, que era responsable de les notícies de Castelló. Això no obstant, entre els col·laboradors que signaven amb el seu nom i cognoms trobem Juan Beneyto Pérez, que escrivia sobre doctrina falangista, i el seu germà Bartolomé, fundador a València de les JONS i de Falange Espanyola. També hi ha l’exalcalde de València i publicista Mariano Cuber. I altres signatures són les de José María Pemán, Pedro Laín Entralgo, Ernesto Giménez Caballero, Antonio Pérez de Olaguer, Ana María de Foronda, Martín Almagro Basch i Marcial Gómez Castaño. Tot això a banda dels textos d’agència, com els signats per Léon Degrelle, el cap del partit pronazi i catòlic belga Rex, o Joseph Goebbels, dirigent nazi i llavors ministre del Reich alemany.

Per a comprendre l’abast de Valencia s’ha de tenir present que l’ambient editorial que es vivia a la capital basca era d’una gran efervescència. A banda de la premsa diària, durant el temps de la guerra s’hi publicaren revistes de tota mena, com la Revista Nacional de la Falange, la femenina Y i la infantil Pelayos, que donaria pas amb la unificació a Flechas y Pelayos. A més, hi havia tres diaris: La Voz de España, el Diario Vasco i el vespertí Unidad. El setmanari Valencia, que tingué la redacció i administració en el carrer Prim, es componia i s’imprimia en els tallers de La Voz de España. Aquesta capçalera seria, de fet, referència i model per a Valencia, que tenia un ull en les evolucions de la guerra des de la perspectiva del bàndol insurrecte i un altre en l’estat de les coses a València, el que comportava el desassossec per l’estat de les famílies, els amics i les propietats requisades. I fou així que el setmanari es consagrà a donar suport als insurgents i a la crítica acarnissada a la República i els seus dirigents, ja que el repertori temàtic del setmanari assumí plenament la retòrica del bàndol «nacional», però sense renunciar a la seua adscripció tradicionalista.

En aquest sentit, Valencia també es feia ressò de les novetats que arribaven des de la zona republicana, la major part de les quals estaven relacionades amb les víctimes de la repressió. Així, s’informà de la mort en «La matanza de la Modelo de Madrid» del metge valencià José María Albiñana, líder i fundador del Partido Nacionalista Español; de l’afusellament del cap de la Falange a Oriola Antonio Piniés y Roca de Togores; com també es recollí el relat del martiri del rector de Museros, Emilio Ferri Calatayud. I també es donà notícia de l’ajusticiament de Rafael Ramon Llin, consiliari de la Casa de los Obreros Católicos, «la primera víctima escogida de entre la población civil para ser inmolado en aras de la democracia popular», i dels detalls que haurien envoltat la mort del notari de Pedreguer, Augusto Villalonga, a mans d’un grup de milicians incontrolats.

La confusió en aquell temps era gran, i això també provocà la publicació de notícies sense contrastar, com fou el cas de l’afusellament del dirigent de la CEDA, però fidel a la República, Lluís Lúcia, que en realitat va ser empresonat el febrer del 1937 després d’haver sigut capturat a Cantavieja, on estava amagat. Un altre fake va ser la de l’assassinat del canonge de la Col·legiata de Sant Bartomeu de València, Juan Benavent, que, segons la publicació, s’havia amagat a Sueca on havia estat localitzat i mort després de martiritzar-lo. Poques setmanes després va aparéixer viu a San Sebastián. Sembla que l’havien confós amb un sacerdot assassinat a Sueca o Sollana de cognom també Benavent.

Així mateix, els qui feien Valencia estaven molt pendents del calendari de les commemoracions religioses, cosa comprensible considerant la seua filiació tradicionalista. No és estrany, doncs, que el primer número del setmanari porte una invocació inicial a sant Vicent Ferrer, al qual fou dedicat la portada del número 3. I que en el 7 aparega una foto i un perfil de la Mare de Déu dels Desemparats. De fet, el segon diumenge de maig del 1937 la colònia valenciana se les arreglà per a celebrar la festa de la patrona de València. A la missa es va traslladar una imatge de la Mare de Déu que es venerava en un convent-asil del barri de Gros. Al costat d’això, Valencia també es va fer ressò d’altres celebracions, com ara la Fiesta de la Raza i el dia de Cristo Rey.

Com hem dit, el darrer número del setmanari aparegué el 24 d’octubre del 1937. Cap dels textos que incloïa no feia presagiar aquell final. Ni l’esdevenir de la guerra augurava un punt d’inflexió perquè els refugiats pogueren abandonar la ciutat amb el propòsit de retornar als llocs de procedència. En aquest context, Llorente Falcó apuntà una explicació de tipus tècnic perfectament plausible: «Cada día era más difícil que los talleres tipográficos, muy escasos y con un volumen de trabajo enorme, pudieran atender a estas otras publicaciones menores». A banda, el fet que s’interrompera el setmanari sense avís previ porta a pensar que podria haver estat fruit d’alguna consigna per a acabar amb els vestigis del tradicionalisme carlí, que havia perdut el pols amb els falangistes.

L’estudi i reproducció en facsímil del setmanari Valencia, que acaba de portar a terme la Institució Alfons el Magnànim, es justifiquen plenament pel sol fet que no hi ha constància de la conservació de la publicació en cap arxiu ni biblioteca públics valencians. És a dir, pel desconeixement que n’acrediten fins i tot els historiadors hodierns, ja que tampoc no apareix esmentada en els principals treballs on s’aborda i estudia l’estructura de la comunicació mediàtica i les circumstàncies per les quals travessaren els mitjans d’informació valencians que es publicaren durant el temps de la guerra. En aquest sentit, i llevat de la menció que en feu Llorente Falcó, Valencia havia passat desapercebut. I és que si, una vegada finalitzada la contesa bèl·lica, algun exemplar del setmanari arribà a casa nostra, cosa que no resultaria fàcil, ho va fer entre l’equipatge d’alguns d’aquells valencians que quan van poder retornaren a casa, passant a ocupar un lloc en alguna biblioteca privada (sense que n’hi haja coneixement, però). En aquest context, només la curiositat i tenacitat de Francesc Pérez Moragón varen fer possible la localització d’una col·lecció digitalitzada entre els fons de la Koldo Mitxelena Kulturunea de la Diputació Foral de Guipúscoa, a partir de la qual s’ha fet la reproducció facsímil, impulsada pels dos darreres directors de la Institució Alfons el Magnànim, Vicent Flor i Enric Estrela.

En vespres del 90é aniversari de l’inici de la guerra civil, el setmanari Valencia es presenta com un document periodístic d’un interés històric extraordinari. Entre altres raons perquè és un testimoni de l’expressió de la colònia que, en aquelles circumstàncies tan excepcionals, conformaren alguns milers de valencians. I, per oposició, permet també albirar com es degué viure la situació contrària: com degueren patir i actuar les persones d’ideologia republicana que quedaren retingudes en la zona controlada pels colpistes; persones que, en veure’s amenaçades de mort, hagueren de viure amagades; i que, a la fi, una vegada el franquisme es declarà vencedor, varen ser represaliades i/o hagueren d’emprendre el camí de l’exili, exterior o interior. I és que, com és sabut, en un context bèl·lic el clima social esdevé irrespirable, irracional i traumàtic: es deshumanitza i radicalitza fins al punt que, a la fi, tothom és o pot ser sospitós de desafecció. I, en conseqüència, amenaçat i perseguit. Són circumstàncies que cal tenir presents a l’hora de llegir una publicació de combat com el setmanari Valencia.

Suscríbete para seguir leyendo