Elogi de l’ingenu Gaziel

Francisco Fuster ha escrit Insobornable (Galaxia Gutenberg), una biografia d’Agustí Calvet, àlies Gaziel. L’he llegida amb el cor en un puny, l’ànim suspès. Perquè Calvet, o tout curt Gaziel, em recorda L’Ingènu de Voltaire: algú dotat d’una intel·ligència pura i prístina que és un colp i un altre superat per la vulgaritat i la misèria d’un país que no se’l mereix. Cal explicar d’entrada, al lector que no el conega, que Gaziel fou el director de La Vanguardia durant quasi vint anys, i que durant el seu mandat abans de la guerra civil va dur el diari a unes quotes de qualitat i exigència periodística que el va fer ser un dels més respectats del món.

Gaziel era fill d’una família burgesa de Sant Feliu de Guíxols, i son pare era un home esquerp, que arrossegava un mal matrimoni, entre altres motius per ser algú tan perepunyetes i complicat que no hi havia que l’entenguera: una mena de dandi de províncies, altiu i orgullós. La seua dona, abandonada i humiliada, va criar els seus dos fills com va poder (on Agustí és el fill menor), i quan el seu marit decideix instal·lar-se a la ciutat comtal, ella el segueix amb resignació, sabent que allò significarà ser definitivament presonera del seu espòs, i perdre per sempre els amics i confidents del poble. I així les coses, desesperada, corre a explicar-li al seu sogre l’abandonament en què es troba, i aquest la calma, la reconforta, l’estimula a resistir i... finalment la sedueix i li fa un fill (una filla, Montserrat). Fill que el seu marit empoma amb discreció.

Explique aquestes qüestions, que el lector trobarà in extenso en la sucosa biografia de Fuster, per fer entendre de quin torturat ambient familiar provenia l’insubornable i assenyat Gaziel. Perquè si la paraula seny sembla consubstancialment associada al tarannà català, el senyor Agustí Calvet és la personificació d’aquest, algú guiat per un desig de fer servir la raó de la manera més convincent i serena, en un país poblat de caníbals. I durant un temps ho aconsegueix, i com ja he dit, aconsegueix fer de La Vanguardia el gran diari referent de Catalunya, malgrat les reticències que desperta als propietaris Godó, que troben en ell algú massa catalanista. Perquè vet ací una altra de les paradoxes que fiblen el cor del periodista: malgrat haver renunciat a escriure els seus articles en català, malgrat haver de conduir una línia editorial clarament espanyolista, la seua ànima està amerada d’estima per la seua terra catalana. D’aquesta manera, vira el diari cap a una publicació d’àmbit espanyol però de genètica catalana, al davant de l’animadversió i estranyament dels amos del mitjà, que troben el seu director massa agosarat i nacionalista. Però si la bossa sona...

I, sens dubte, Gaziel és un dels periodistes més brillants i elegants de la premsa espanyola: escriu amb pulcritud, desenvolupa amb distinció els seus arguments, i llança consells a tort i dret, sempre esperonat pel legítim desig de fer d’aquest planeta un món millor, i això, des de la seua lògica conservadora, significa allunyar-se dels radicalismes, en especial del perill comunista. Les pàgines dedicades a la Segona República i els infinits esforços que fa des dels seus editorials per posar ordre i consens en l’olla de grills que és la política espanyola, són vertaderament emocionants. Ah, es podria dir que Gaziel representa la burgesia educada, culta, afrancesada (tradueix, al català, Valéry), ras i curt, representa un món conservador alternatiu i possible.

Tots aquells somnis s’esfumen amb el colp d’estat del sollevat Francisco Franco. Gaziel es veu obligat a exiliar-se a París, tement per la seua vida, i que algun escamot anarquista trobe en ell un bon pretext per a descarregar la seua fúria. No contaré més en aquest sentit: ni la seua col·laboració forçada amb Francesc Cambó, ni altres piruetes encara menys honroses que ha de fer per salvar la pell. L’Ingenu ara és el Càndid volterià, que va pegant tombs i on una nova i més gran desgràcia l’espera. Ni està a gust amb els exaltats revolucionaris, ni els falangistes bandarres i acèfals li interessen gota: és un desplaçat, un exiliat del món, un incomprès de manual, algú contra les cordes. I quan acaba la guerra, i després de molts dubtes regressa a Espanya, és denunciat i se li obri un expedient depurador. El seu màxim acusador és el senyor Godó, que l’assenyala per catalanista: odia i detesta el director que li ha fet guanyar diners a balquena.

Vet ací una excel·lent biografia de Francisco Fuster, professor de la Universitat de València, que ja ens ha enlluernat anteriorment amb els seus treballs sobre Julio Camba o Azorín. Però aquest relat sobre l’insubornable Gaziel és ple a vessar d’humanitat i idealisme, i sobretot rescata una de les plomes més esmolades de literatura catalana. Josep Pla el tenia com a mestre, i amb raó. Perquè, al mateix temps, Gaziel traça una radiografia de Catalunya amarga i lúcida, molt planiana i que recorda en certs aspectes l’actual. Com ara quan escriu: «En todos los momentos capitales, en Cataluña falla la política, y tan solo queda relativamente entera la biología. El Estado Catalán, nuestro Estado, muy nuestro y solo nuestro (...) nunca ha pasado de una pura posibilidad que, al querer plasmarse en hecho, acaba siempre en la impotencia. Por tanto, los teorizantes de nuestro nacionalismo moderno, romántico y doctrinario estaban errados. Justo lo contrario de lo que ellos pensaban y sostenían, Cataluña es precisamente una muestra perfecta de cómo no basta ser una nación para crear un Estado».

Pobre Gaziel, avui ningú no el llegeix. La seua autobiografia Tots els camins duen a Roma està meravellosament escrita, com també el seu cant desesperat Meditacions en el desert. Però aquest llibre de Fuster ens obri de bat a bat els ulls i ens fa entendrir-nos d’un home que va ser sempre fidel a ell mateix i que va lluitar per la raó fins a l’últim dia de la seua vida. I que, potser per això, mai no va trobar el seu lloc en el món.

Suscríbete para seguir leyendo