Ramon Zallo, impugnador dels consensos retòrics de la transició

De tant en tant, he hagut d’escriure alguna necrològica circumstancial. Amb el finat encara calent, com qui diu, és complicat mantenir l’objectivitat. El coneixement personal o l’afecte, si és el cas, ho impedeixen. Potser per això no sabria dir si la necrològica és una peça informativa —que segueix precisament el principi d’objectivitat— o d’opinió —que ajuda a contextualitzar el personatge traspassat d’una forma argumentativa i alhora persuasiva. Les necrològiques d’Alden Whitman al New York Times —autor també del canònic The obituary book— n’han estat una referència. Whitman solia entrevistar els seus candidats en vida abans de redactar-ne l’obituari provisional —que podia descansar en el calaix del diari mesos i anys. Les necrològiques de Pablo Picasso o de l’expresident dels Estats Units Harry Truman incloïen bona part de la informació recollida per Whitman en entrevistes preparatòries. Periodisme en estat pur. Com és natural, les morts sobtades dificulten les bones necrològiques. Una llàstima, perquè aquesta peça ha estat el certificat del traspàs d’una persona de certa anomenada durant la Galàxia Gutemberg. L’acta oficiosa però versemblant d’una mort noticiable, d’acord amb la funció periodística.

Fa a penes unes setmanes se’ns va morir Ramon Zallo, a qui considere un dels meus mestres acadèmics i un model de coherència cívico-política en un context tan difícil com el franquisme i el postfranquisme a Euskadi. Un intel·lectual inequívocament basc, però de gran influència en l’estudi de les indústries culturals a tot Europa i l’Amèrica llatina. Els ara anomenats media studies no s’entenen, de fet, sense llibres pioners de Ramon Zallo com Economía de la comunicación y la cultura (1988) o El mercado de la cultura. Estructura económica y política de la comunicación (1992). Un avantguardista, amb els seus col·legues Enrique Bustamante i Miquel de Moragas, en l’estudi de la comunicació des de l’economia política. Al marge dels valors discursius i estètics, la informació és un bé de consum (una mercaderia) produït i distribuït per empreses (públiques o privades) l’objectiu de les quals és alguna classe de benefici. Econòmic i/o ideològic, segons els casos i els contextos. Sovint el segon està en funció del primer d’acord amb la llei implacable del mercat capitalista, amb perdó per la redundància.

En paral·lel, Zallo ha estat un actor decisiu en l’elaboració del pensament polític de l’esquerra alternativa i il·lustrada i, consegüentment, en la impugnació dels consensos retòrics nascuts de la transició. Uns consensos contra els quals aquell que es manifestava passava a ser un radical extrasistema, bé que ho sabem. Més enllà de les perplexitats de l’època, Zallo ha estat un heterodox dins de l’esquerra en la qual va militar des de jove però també del món abertzale tradicional, sovint massa substancialista. «El primer deure de l’intel·lectual és criticar els seus companys de viatge», havíem aprés llavors d’Umberto Eco. El llibre de Zallo Euskadi o la Segunda Transición (1997) és encara una font de sentit inexcusable per a l’activisme social, polític i intel·lectual compromès amb la modernització de les idees i les pràctiques sociopolítiques. Una proposta d’anàlisi i d’actuació sociopolítica allunyada de sentimentalismes i emocions, tan propis de l’esquerra estètica actual. Per la seua banda, Retrovisor y bisturí: Memoria crítica de una resistència (2025) —unes memòries que, com el seu mestre Pierre Bourdieu, Zallo havia assegurat que no escriuria— són un manual de les funcions de l’intel·lectual en una societat de la informació en crisi. Allunyat del pensament absolut, Zallo ha participat insistentment en la construcció d’espais de pau, diàleg i defensa de la terra. Contra la central nuclear de Lemoiz o la política penitenciària de l’estat espanyol al seu dia i després contra les instal·lacions del Guggenheim a la Reserva d’Urdaibai, posem per cas, Zallo ha intentat elaborar alternatives pragmàtiques sempre des de la perspectiva del bé comú.

Zallo ha estat així mateix autor de propostes innovadores en el camp de les polítiques mediàtiques i de telecomunicacions del govern basc (especialment durant el mandat del lehendakari Ibarretxe), del modèlic Pla basc de cultura i de diferents contractes-programa i plans estratègics d’EiTB, la ràdio-televisió pública d’Euskadi. Discrepant, per això mateix, respecte de les decisions de l’estat espanyol quant a la regulació del sector general de la comunicació, les concessions de llicències d’emissió via satèl·lit, xarxes de cable, emissores radiofòniques o llicències de televisió privada. Una actitud higiènica de la qual ens hem beneficiat sectors de tot l’estat i que s’ha allargat fins a la darrera Llei Audiovisual espanyola, de profundes i inqüestionades repercussions econòmiques, polítiques i socioculturals. L’estudi ‘El anteproyecto de la Ley General de Comunicación Audiovisual: una guia crítica de lectura’ hauria de ser consulta i reflexió obligatòries dels governs autonòmics, inclòs el valencià, i per descomptat dels sectors acadèmics i cívics relacionats amb el tema.

«Urbà en les idees, rural en les formes de vida», segons pròpia confessió, Zallo ha estat finalment un autèntic «constructor de ponts» entre l’acadèmia i l’activisme intel·lectual. Una dedicació ben remarcable en un món acadèmic molt meliquista i aristocràtic i una intel·liguèntsia crítica que cotitza poc en l’esfera publicada i un sistema d’idees colonitzat per grups d’interès econòmics i polítics. En fi, potser aquest no és l’obituari canònic que la figura de Ramon Zallo demana, patró d’Alden Whitman a la mà. Que siga almenys una peça de reconeixement explícit. Eskerrik asko, Ramon.

Suscríbete para seguir leyendo