La ciutat, entre la cultura i l’especulació

És ben sabut que estadísticament la nostra principal preocupació és l’accés a l’habitatge. En connexió amb això hi ha, sens dubte, el model de ciutat que volem. Tret d’uns anys a la Gran Bretanya, he viscut a València des dels disset anys. Inicialment, llogat en un pis d’estudiants, mentre feia la carrera, i, posteriorment, a ca meva, tot i que sempre he retornat al poble amb assiduïtat. Evidentment, en tots aquests anys, he vist com la ciutat es transformava urbanísticament de manera radical: el Jardí del Túria, el metro, el tramvia, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el redescobriment del front marítim, amb la renovació de la drassana interior, la creació de la Marina i la relativa regeneració dels poblats, l’expansió dels carrils bici i d’espais per a vianants… Tot això, bé que ho sabem, s’ha fet no sense controvèrsies i anades i vingudes d’acord amb el color polític dels dirigents municipals, i, de ben segur, cadascú en té la seva opinió.

La gran transformació, tanmateix, és menys visible físicament però molt profunda socialment i s’ha esdevingut de manera exponencialment accelerada durant els darrers vint anys, si fa no fa. Em refereixo, òbviament, al creixement del turisme, especialment l’internacional, l’expansió dels apartaments turístics i la reorientació comercial del centre, que han provocat, tot plegat, un augment desorbitat del preu de l’habitatge i una gentrificació que afecta cada dia més barris. Potser encara no ens trobem en una situació de saturació, com la que detectem, per exemple, a Barcelona, que ja sembla un parc temàtic, però hi anem de camí.

Tots aquests temes, i molts altres, els tracta Antoni Martí Monterde (Torís, Ribera Alta, 1968) en Capitals culturals. Entre pedres i literatura, el llibre amb què s’enceta la interessantíssima col·lecció Ciutats per Pensar Europa, que dirigeix Martí Monterde mateix i edita la Universitat de Barcelona, amb l’objectiu exprés de reflexionar sobre el paper de les ciutats en la formació de la idea d’Europa, dins els paràmetres teòrics de la geocrítica, és a dir, l’estudi de les relacions entre la paraula i l’espai —si voleu aprofundir una mica més en aquest concepte, podeu llegir les obres seminals de Bertrand Westphal.

La mirada de Martí Monterde —professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i investigador principal del Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu— és molt més global i especialment més literària que la que us he plantejat jo inicialment i serveix de marc de referència per a acarar la lectura dels altres llibres de la col·lecció, en la qual ja han aparegut: Trieste. Una ciutat a plec de mapa, de Joan Benesiu; Barcelona. L’eterna promesa, de Maria Patricio-Mulero, i Venècia. Ciutat de pèrdues, d’Enric Bou.

Martí Monterde fa d’entrada un recorregut històric pel concepte de ciutat —que qualifica com «la invenció més important de la humanitat»—, des del caràcter mític de les fonts clàssiques i judeocristianes —amb l’expulsió de Caín de la seva família i la Torre de Babel— a Atenes, que va ser la primera capital cultural europea, fonamentalment a partir del concepte de ciutat ideal d’Aristòtil: la ciutat com a comunitat política que «existeix per a permetre viure bé» i no sols per a «per a satisfer les necessitats vitals». Podem dir, de fet, que la primera planificació urbana teòrica és la que formula Aristòtil en la seva Política. Amb ell, i amb l’assimilació que en fan els romans, neix la civilització. Certament, el punt de vista és estrictament eurocèntric, perquè si ampliéssim la mirada, hauríem de considerar des de Mesopotàmia a la Xina, Egipte o Mesoamèrica, entre altres, però del tot comprensible d’acord amb els eixos analítics en què se situa la col·lecció.

Tot seguit, Martí Monterde, citant Christophe Charle, defineix el concepte de capital cultural:

«Una capital cultural és el resultat d’una acumulació d’institucions i de produccions culturals de generacions successives (incloent-hi dissidències, oposicions i tradicions que reaccionen contra aquestes institucions, els debats entre generacions, els conflictes, etc.), de la inscripció d’aquesta història cultural en llocs específics i del qüestionament constant dels límits entre els diversos sectors de la vida cultural. Com a resultat d’aquest procés, un espai urbà concret esdevé centre d’atracció i de poder d’un camp de producció simbòlica, la qual cosa determina una força de gravitació cultural que opera tant en termes nacionals com en termes supranacionals, i que també desplega una cronologia específica vinculada a la posició d’aquestes ciutats en la xarxa de capitals culturals amb què entra en relació i, alhora, en tensió».

Amb tot, però, com que, com ja he apuntat, el llibre es planteja molt més des d’una perspectiva literària, artística, que no pas urbanística —malgrat que la té en compte, com també la sociopolítica i l’econòmica— un dels conceptes clau del llibre és el que trobarem bastant més endavant, en el capítol ‘Destrucció de la ciutat: del viatge al turisme’. Es tracta de capital cultural intertextual, que Martí Monterde defineix com «aquelles ciutats de les quals no podem dir que les visitem per primera vegada perquè són tantes les lectures, els quadres i els films en què les hem vist com a escenari de fons que ja les coneixem abans d’arribar-hi». Tots en tenim en ment unes quantes: Roma, París, Londres, Venècia, Nova York, Barcelona…

Una de les grans virtuts d’Antoni Martí Monterde és l’amplíssim bagatge cultural que ens aporta en aquest llibre —en tots els que li he llegit, en realitat. Com a bon comparatista, va encadenant referències bibliogràfiques del seu camp d’investigació i citacions literàries ben encertades que demostren un coneixement profund de la literatura universal. Les seves conclusions —centrades en algunes de les ciutats que he esmentat, però que cada lector pot aplicar a la seva pròpia; aquesta és una altra de les bondats del llibre—, provoquen, com a mínim, desassossec: «El capital simbòlic acumulat ha estat malbaratat per l’especulació, erosionat pel turisme de masses, escrostonat per la idea neoliberal que fa gravitar les ciutats al voltant dels diners, fins i tot a costa de l’expulsió dels seus ciutadans i la venda del seu patrimoni».

Afortunadament, Martí Monterde ens proposa vies de solució: transformar-nos en ciutats intel·lectuals, ciutats «en què la seva gent pugui donar una resposta intel·ligent als poders que volen expropiar les persones del seu dret a la ciutat». Indubtablement, és una molt bona idea. Caldrà veure com la gestionem —i com la gestionen aquells polítics que acabin combregant amb aquesta idea, si és que n’hi ha algun.

Suscríbete para seguir leyendo