Mestre Livaneli

Vaig descobrir Zülfü Livaneli l’octubre de 2023, quan va participar en el ja desaparegut Dénia Festival de les Humanitats. Aquest escriptor i activista turc va ser l’encarregat de la conferència inaugural, en la qual va parlar del paper de la literatura i l’art com a eines de pau. La seua intervenció em va colpir de tal manera que, només acabar, em vaig dirigir a la llibreria del festival i vaig comprar Serenata para Nadia, que feia poc que s’havia publicat al nostre país. Un amic, en veure’m adquirir aquest títol, em va comentar que ell i la seua parella estaven completament trasbalsats per aquest llibre. Un bon principi per a bastir un pont entre Orient i Occident, entre les dues ribes de la Mediterrània. Els europeus del Mediterrani occidental patim massa sovint la malaltia de l’etnocentrisme.

Investigant a la xarxa vaig descobrir que el 1995 Maria del Mar Bonet havia enregistrat algunes cançons seues amb lletres del valencià Albert Garcia al disc Salmaia, CD que encara conserve a la meua discoteca. Vaig celebrar el retrobament amb un lapsus de trenta anys, però sobretot vaig festejar el descobriment d’un autèntic homo universalis en l’ampli sentit de la polimatia: Livaneli és músic, poeta, escriptor, dramaturg, cineasta i activista polític. Descobrir és deixar d’ignorar; és coneixement. La Mediterrània, a més de ser una cruïlla de cultures, és una mar de sorpreses. Cada dia agraïsc a la deessa Talassa aquesta mar nostra que uneix terres i em dona sentit.

Nascut el 1946 a Ilgın (Turquia), aquest humanista turc va començar el seu activisme polític com a cantautor. Després del colp militar de 1971 al seu país, va ser empresonat en nombroses ocasions per la defensa dels drets humans i de les minories kurdes, armènies i palestines. Es va exiliar el 1972 i durant dotze anys va viure a Dinamarca, Grècia, França i els EUA. De bell nou a Turquia, va encapçalar la llista del Partit Republicà del Poble per a disputar-li l’alcaldia d’Istanbul a Erdogan. Anys més tard, el trobem com a diputat de la Gran Assemblea Nacional, però el 2005 va dimitir en protesta pel sistema no democràtic del parlament turc. Membre del Consell d’Europa, actuà com a ambaixador de Bona Voluntat de la Unesco durant més de 20 anys.

Per a Livaneli, la música és una manera d’expressar els sentiments i el compromís cívic. Al llarg de la seua carrera musical, ha compost tres-centes cançons i ha gravat quaranta discos. A més de la Bonet, alguns dels seus temes han estat interpretats per Joan Baez, Maria Farantouri i Udo Lindenberg. Amic i col·laborador de Mikis Theodorakis, ha treballat amb Manos Hatzidakis, els xilens Ángel Parra i Inti-Illimani, Zubin Mehta i la London Symphony Orchestra. També ha compartit escenari amb Bono i U2. Com a músic de cinema, ha compost trenta bandes sonores, entre les quals destaca la de la pel·lícula Yol, de Yilmaz Güney, que va guanyar la Palma d’Or al Festival de Canes de 1982.

Als anys 80 es va sentir atret pel cinema dirigint quatre pel·lícules, algunes de les quals —Sis i Mutluluk— són adaptacions de les seues novel·les. Per Sis va rebre el premi Fassbinder del 1988 atorgat per l’Acadèmia Europea de Cinema dins dels Premis del Cinema Europeu.

Si la música li ha permès manifestar els seus sentiments, la literatura li ha ofert la manera de posar a l’abast de tothom les seues idees. «La brevetat de les cançons no permet analitzar una època, la novel·la sí», ha declarat en més d’una ocasió. El seu primer llibre —un recull de contes— va aparèixer el 1978, i des d’aleshores ençà ha publicat vint novel·les. Està traduït a més de quaranta llengües i ha guanyat premis literaris com el Discovery of Great New Writers de Barnes & Noble. El 2025, a Granada, va rebre el premi del festival Prisma Lorca en reconeixement de la seua trajectòria.

Al nostre país, l’editorial Galaxia Gutenberg va començar a publicar les seues novel·les el 2023, sempre amb traduccions de Rafael Carpintero, i fins ara n’han arribat a les llibreries només tres. La primera fou Serenata para Nadia (Serenad, 2011), citada anteriorment. Considerada el seu major èxit internacional, aquesta novel·la conta una commovedora història d’amor amb la tragèdia de l’Struma com a teló de fons, un vaixell que va ser bombardejat enfront de la costa turca el 1942, on van morir més de vuit-cents refugiats jueus que fugien dels nazis cap a Palestina. El 2024 es publicà A lomos del tigre (Kaplanin sirtinda, 2022), una reflexió sobre el poder a partir de l’exili, a Salònica, d’Abdülhamid II, l’últim sultà otomà, deposat el 1909 per la Revolució dels Joves Turcs. Finalment, enguany ha aparegut La casa de Leyla (Leyla’nın Evi, 2006), on el desnonament d’una anciana otomana de la seua casa del Bòsfor serveix a l’autor per a analitzar la Turquia actual i debatre el conflicte entre la modernitat i l’herència cultural del passat.

Livaneli escriu per a ordenar el món, per a ordenar-se’l, reflexionar i actuar, transmetent al lector les seues conclusions sempre obertes, per la qual cosa la seua literatura té una gran càrrega pedagògica. Escriu per a tothom, grans i petits, universitaris i gent del carrer; no debades s’ha convertit en l’escriptor més llegit de Turquia. Allunyada del postmodernisme literari, del joc intel·lectual, la seua prosa és d’una gran llegibilitat.

Extraordinari contador d’històries, és un storyteller hereu de la tradició oriental. Llegir els seus llibres és endinsar-se en Les mil i una nits, en el filar narracions perquè totes tinguen sentit. Amb ell recuperem la novel·la escrita en tercera persona amb el narrador omniscient, cosa poc habitual en la literatura actual. A les seues novel·les, els personatges viuen, estimen, lluiten com a testimonis de la història mostrant una gran dignitat. Destaquen les seues dones empoderades, tot un repte dins de l’actual context cultural turc, cada vegada més islamitzat.

Livaneli analitza èpoques històriques, escorcolla la memòria, sempre en el punt on s’ajunten el passat i el present, i amb aquests elements conforma una literatura tremendament universal, entenent el fet literari com un compromís per a transformar el món, sempre des de la màxima humanística d’ensenyar divertint. Açò, en aquest temps de postmodernitat, metaliteratura i enfit d’autoficció, no deixa de ser una cosa a agrair.

Suscríbete para seguir leyendo