Tornar al poble

Fa tres mesos que per diversos motius pràcticament no he eixit d’Oliva i, en la meua tornada al poble, m’ha acompanyat una de les novel·les recentment publicades que més m’han entusiasmat en els últims temps: Pueblo blanco azul, d’Azahara Palomeque. Vaig descobrir l’autora amb Vivir peor que nuestros padres, un assaig brillant sobre la precarietat de la nostra generació i una crítica reflexió social de com els avenços tecnològics no ens han ajudat a la millora de la qualitat de vida. I, des que la vaig descobrir, no he parat de seguir-la. La vaig conèixer fa un temps, a Astúries, quan ja havia tornat del seu periple pels Estats Units que la va dur a doctorar-se a Princeton i a exercir de professora de Filosofia i Política a la Universitat de Pennsilvània.

I aterra ara, Palomeque, amb aquesta novel·la on la protagonista, després d’una estada a l’estranger, torna al poble de la seua infantesa per contar una història creuada per les guerres i la dictadura, pels moments més difícils i obscurs d’aquest país enmig d’una Andalusia trista i derrotada. Una obra que significa un emotiu cant a la memòria des del present i que neix a partir d’un desencadenant concret: la impossibilitat d’haver pogut assistir al funeral de la seua àvia. I a partir d’aquesta absència provocada per la distància, Azahara comença a desplegar tota una artilleria èpica i poètica amb una força captivadora sobre el dol i la necessitat de ritualitzar la mort, arribant al més profund dels seus orígens per reparar, també, una ferida.

Escrita des del compromís -ètic, lingüístic, històric i estètic-, l’autora aborda temes que van des del trauma de la guerra civil fins a l’experiència de l’emigració, passant pels silencis heretats, el desig de pertinença, les vivències en el món rural i, inevitablement, els grans tabús de l’època (molts dels quals encara es perpetuen en aquesta), tractats des d’allò més líric fins al més crític, on l’oralitat pren unes alçades insospitades. Sense passar per alt l’espai que dona l’autora a tractar la memòria històrica, ara que parlar sobre aquest tema s’ha convertit en un esport de risc en aquest país.

L’autora ha tornat al poble per tancar una ferida i ha necessitat l’escriptura com un exercici de reparació, mostrant que a la gran literatura sempre s’entra amb dolor. A mi va agafar, la lectura d’aquest llibre, no només instal·lada al poble en una mena de confinament voluntari, sinó també havent d’acomiadar, aquells dies i mentre la llegia, a una de les persones més importants de la meua vida. I mentre passava les pàgines de l’autora andalusa i anava morint-se’m l’amic, m’angoixava la història de la protagonista de l’obra, pensant què hauria passat, com hauria canviat tot, si m’haguera agafat a l’altra banda de l’Atlàntic, al temps que valorava l’atzar que suposa, a voltes, trobar-se al lloc que toca en el moment que toca.

Siga com siga, quan es mor algú, passa com amb Crist: tot es mesura en un abans de i en un després de. D’ací uns dies, per exemple, tindrà lloc la meua primera Poefesta després de Josep Piera. No sé encara com ha d’aprendre a acostumar-se una a aquestes coses. Hui fa just set anys que em trobava, amb Piera, a Buenos Aires, fent-me viure un dels viatges més divertits de la meua vida, on vam anar per parlar de literatura durant el dia i jugar-nos els dòlars de nit al casino. En realitat, tots els després de Josep Piera fan la vida més avorrida. El primer viatge després de Josep Piera. El primer ron després de Josep Piera. El primer poema després de Josep Piera. El primer inútil després de Josep Piera. El primer matí després de Josep Piera. I un llarguíssim etcètera.

No sé si té raó Palomeque quan diu que som bocins dels nostres morts i que estem formats per tots aquells que ens han precedit, tant en la genètica com en la llengua. I si, com passa en aquesta obra, arriba un moment en què els morts tenen tant de pes com els vius, i conviuen tots plegats junts. Sobretot, ara que cada dia estem rodejats de més inútils al voltant. A l’escriptura de la gran literatura s’entra amb dolor, i a les grans lectures, també.

Suscríbete para seguir leyendo