James Baldwin denuncia la supremacia blanca: ‘Sense nom pels carrers’

De vegades, resulta sorprenent que un llibre publicat originalment fa més de cinquanta anys i que té per objectiu analitzar determinats comportaments socials continuï resultant tan actual. És sorprenent i sobretot molt trist veure que als humans —a alguns humans— ens costa tant evolucionar mentalment. És la sensació que he tingut en llegir Sense nom pels carrers, de James Baldwin.

Aquest llibre es va editar en anglès el 1972 i ara ens arriba en català gràcies a la traducció de Lourdes Bigorra. Com Baldwin mateix apunta en l’epíleg final, el va escriure entre Nova York, San Francisco, Hollywood, Londres, Istanbul i Sant Pau de Vença, de 1967 a 1971. És importat remarcar-ho perquè mostra dues coses. D’una banda, que el text és fruit d’una reflexió intensa i no d’un exabrupte visceral i, de l’altra, que qui l’escriu té un punt de vista que s’ha nodrit de l’experiència de viure en diferents llocs del món, la qual cosa li ha permès d’assolir una perspectiva que només el distanciament físic pot aportar.

De fet, Baldwin va néixer a Harlem el 1924 i va morir el 1987 a Sant Pau, on va passar els darrers disset anys de la seva vida. No va conèixer el seu pare biològic i va tenir una relació molt difícil amb el seu padrastre, un pastor baptista la mare del qual havia nascut esclava. La duresa d’aquesta relació queda del tot explicitada amb una frase contundent que Baldwin deixa caure en les primeres pàgines del llibre: «La mare pagava un preu immens per interposar-se entre nosaltres i el pare».

No m’atreviria a dir que Sense nom pels carrers sigui una autobiografia però, sens dubte, els elements autobiogràfics hi tenen un pes considerable i ens permeten d’entendre millor la ideologia i, especialment, els sentiments que hi ha darrere de molts dels episodis del llibre. Baldwin, que, com el seu padrastre, va arribar a ser pastor baptista però va acabar declarant-se ateu, se’n va anar de casa als disset anys i el 1948, després de planejar casar-se amb una dona i adonar-se que no hi podia per ser homosexual, va marxar a París. També va viure a Londres i va viatjar per Europa i per Àfrica, per tornar als Estats Units en ple maccarthisme.

Com a activista defensor dels drets civils dels afroamericans, podríem dir que aquest és el centre sobre el qual pivota la seva obra, però el fet de viure a París li permet, per exemple, reflexionar sobre la lluita del poble algerià i adonar-se que el colonialisme francès —europeu— diferia ben poc de l’actitud segregacionista, gairebé esclavista, nord-americana: «L’algerià i jo érem, per igual, víctimes d’aquesta història, i jo seguia sent part de l’Àfrica, encara que me n’haguessin tret gairebé quatre-cents anys abans».

Per les pàgines d’aquest llibre corren esdeveniments i personatges tan rellevants en la història del segle xx com ara Malcolm X o Martin Luther King, la Marxa a Washington, el moviment hippy, la guerra del Vietnam, Nixon, els Panteres Negres, que, per cert, Baldwin defensa de manera rotunda. Hi ha moments en què la tristesa inunda les pàgines de l’obra, com ara quan Baldwin conta com va anar darrere del fèretre de Martin Luther King, caminant entre Marlon Brando i Sammy Davis. Resulta colpidor saber, a més a més, que bastants dels companys de lluita que Baldwin esmenta moriran assassinats anys més tard.

He de reconèixer que a mesura que llegia el llibre anava marcant fragments que considerava que havia de citar de manera imprescindible. En acabar-lo, els passatges subratllats són tants que resulta completament improcedent reproduir-los tots. M’ha costat decidir-m’hi, però crec que aquests dos, del principi i del final del llibre, són dels que millor en sintetitzen el sentit:

«Els àrabs no volien ser civilitzats […] i els francesos no eren racistes, com els americans, no creien en la destrucció de les cultures indígenes. I a més, l’àrab sempre amagava alguna cosa; no podies endevinar què pensava i no podies refiar-te del que deia. I tenien una actitud diferent envers les dones, eren molt cruels amb elles, en una paraula, eren violadors, i robaven, i portaven ganivets. Però els francesos ho havien suportat tot plegat […] malgrat el fet que Algèria fos una gran sagnia per a la butxaca nacional i el fet que qualsevol algerià —atès que Algèria era francesa, era, de fet, un département francès, i bé podia continuar sent-ho— era lliure d’anar a París en qualsevol moment i posar en perill l’economia i vagarejar pels carrers i abusar de les dones franceses. […]

Durant molts anys, he tingut clar que el que aquí anomenem problema racial no és, en absolut, un problema racial […] Els negres són els fills menyspreats i massacrats de la gran casa occidental —bastards innombrables i sense nom. Aquest és un fet tan obvi, tan ràpidament verificable, que seria pura bogeria negar-lo, i tanmateix, la vida de tot el país es basa en aquesta negació […] molts nord-americans blancs han anat —de vegades cridant— a la tomba sabent que el seu propi fill, el fruit de les seves entranyes, va ser negat, i de vegades assassinat, per ells. Moltes dones americanes blanques han anat per la vida sabent que són responsables de l’assassinat del seu amant, i també de la destrucció del fruit d’aquest amor.»

El primer fragment, òbviament, fa referència al cas algerià, però proveu de substituir França per Espanya i us adonareu que és un discurs que avui mateix podeu sentir en boca de molts polítics espanyols: racisme, xenofòbia, aporofòbia…, una mica de cada cosa o tot alhora. El segon parla dels Estats Units i només hem de pensar en els continus casos de brutalitat policial contra els afroamericans per a comprovar que la situació no ha millorat gaire. Recordeu, per exemple, les imatges que tots vam poder veure de la immobilització de George Floyd que li va provocar la mort a mans de membres del cos de policia de Minneapolis. Em costa entendre com la que es considera la major democràcia del món ha mantingut fins fa quatre dies lleis que promovien la segregació racial i encara avui podríem dir que, malgrat les lleis, el segregacionisme continua socialment vigent. I espereu-vos a veure com evoluciona Donald Trump en aquest sentit. Pot fer feredat, si és que no en fa ja.

Suscríbete para seguir leyendo