La pedra seca d’Emma Zafón

Diguem-ho d’entrada: la veu narrativa d’Emma Zafón és molt potent. Amb la seua darrera novel·la, La mare (Empúries), he gaudit, m’he divertit, m’he enfadat, he dubtat, m’ha corprès, i finalment m’ha convençut. Perquè Emma Zafón, amb mestria construeix una novel·la des del no-res, parlant de gent humil de Borriol, i de les seues vides normals, per no dir anodines. Però el doll idiomàtic és de tal envergadura, la soltesa de la prosa tan desinhibida, els recursos narratius tan hàbilment emprats, que avances per la novel·la amb un somriure a la boca.

L’argument no pot sermés senzill: la mirada sobre un matrimoni gran de Borriol, i les peripècies dels seus tres fills per sobreviure. És un relat costumista ple de tendresa, i quan la mare emmalalteix el món de colp i volta es solseix, com un mur de pedra seca que ha fet panxa. És un terratrèmol, perquè els homes de la família són uns absoluts tarambanes per a les qüestions domèstiques, i sols la filla Lorena que, a més a més, regenta un bar, fa per ajudar els pares. D’aquesta manera, l’al·legat que hi traspua és una denúncia del masclisme tradicional, d’un món d’homes servit per les dones, que accepten de manera natural l’esclavitud de dur les regnes de la casa. Homes incapaços de fregir-se un ou. Homes que sols pensen en la festa i en fer «una furgadeta». Homes puters i del «clan del nas». Així, Zafón dibuixa un fris d’autèntics inútils domèstics, que depenen de les dones per a viure, i que quan aquestes falten es queden petrificats com ridícules estàtues de sal. Un tema, aquest, el del masclisme estructural, ja treballat en la seua novel·la anterior, Casada i callada, molt ben rebuda pels lectors.

La novel·la es construeix amb llargs diàlegs, que copsen la vida del poble amb una gran varietat de matisos i escenaris locals. No recorde ningú que empre el valencià castellonenc amb aquesta riquesa i ventall de recursos, amb tots els modismes i idiolectes. És un magma idiomàtic, on l’oralitat (i el sentit de l’humor) són bàsics, amb una riquesa trasbalsadora. Hi ha paremiologia local («A Borriol caguen al vol/ I a Betxí l’agafen en un perol»), jocs de paraules («Què fas Lorena?/ Patir./ Pa’ tir el de Kennedy»), colpets d’ull constants, com les malinterpretacions dels pares, superats per un món que ja no és el seu (prosoviètics per probiòtics...).

Però, sobretot, he gaudit perquè retrata sense pietat el Castelló vulgar i kitsch de Carlos Fabra (amb el seu aeroport: l’aerotort), els polígons industrials de la ceràmica taulellera, els puticlubs de carretera, els diners fàcils, un món d’una ordinariesa absoluta, que per moments recorda Rafael Chirbes i En la orilla. I ho fa amb una gran facilitat narrativa, amb troballes com: «Grècia va llegar tres estils arquitectònics que encara hui són admirats per la resta del món: el dòric, el jònic i el corinti. Castelló llegarà tres estils arquitectònics que qui sap si en un futur també seran admirats per la resta del món. El fabrisme, el bouerisme i el puticlubisme». O quan descriu la feina dels picapedrers, i les parets de pedra seca, que envolten el poble. I com el pare li explica a Lorena: «Tu veus estes pedres, filla? –I ella va dir que sí–. Aixina és com ixen de la pedrera: rugoses, irregulars, sense bona forma... Si jo agafe i les pose tal com estan a la paret, no s’aguantarà. No acoblen les unes en les altres. (...) Per això, una a una les aniré fent bones i llises. D’eixa manera encaixaran bé i la paret se podrà sostindre». I sobre això, Emma Zafón construeix una bonica paràbola literària: «A ella, com a totes les dones, també l’han ‘feta bona’. Lorena va arribar al món amb unes rugositats i unes imperfeccions que es veu que li sobraven i a poc a poc la van polir per a convertir-la en una dona que encaixara on havia d’encaixar».

Tanmateix, ens podríem preguntar si de vegades és necessari arribar a alguns extrems lingüístics, que vulgaritzen en excès els diàlegs. Què aporta a la narració dir «llimpio» i no net, o «coranta» i no quaranta, o «domenge» per diumenge? O «susto», «grifo», «peluquero», «cantera», «cepillo», etc. Certament, a Castelló hi ha qui diu «llimpio», però també qui diu net. Sols faltarie! Igual que a Vistabella alguns diuen «serdo», però altres, sortosament, empren la forma correcta de porc o bacó. O altres que es fan dir Visente, en lloc de Vicent. Mentre llegia la novel·la, aquestes qüestions em feien dubtar. Cal donar entrada a tants castellanismes, per molt vius que estiguen al carrer? Allò em recordava la polèmica que es va produir amb la novel·la Panza de burro, d’Andrea Abreu, que fou molt comentada per l’ús intensiu i sense concessions de la parla local canària. A alguns els embafava, a altres els encisava. O també tot el rebombori que es va organitzar amb Consum preferent, d’Andrea Genovart, amb un català ple a vessar de castellanismes i de calcs de l’espanyol.

Tant se val, la mirada lúcida que Emma Zafón projecta sobre la realitat desfà tots aquests dubtes. O els fa molt menors. Vet ací una novel·lista que sap construir bones històries! Com un robust mur de pedra seca.

Suscríbete para seguir leyendo