Retrat del James Joyce adolescent

No deuria costar-nos massa admetre que certa deformació contemporània ens ha situat, principalment dins del camp de la literatura però també del cine, com a simples receptors d’històries. I més enllà d’eixa condició dòcil i certament passiva, existixen fites que devem marcar i conservar perquè signifiquen, més que l’oferiment i ingesta d’una història més, l’acta de naixement d’una manera de mirar. I això és exactament el que va perpetrar l’irlandés James Joyce quan va lliurar a les premses (primer a les de la revista literària londinenca The Egoist, i després en forma de llibre, ja en 1916) un artefacte que havia passat per diversos noms i formulacions per a batejar-lo finalment com A Portrait of the Artist as a Young Man.

En aquell 1916, l’autor d’eixe llibre comptava 34 anys, patia fòbies als gossos i les tempestes, s’havia obsessionat ja molts anys arrere amb la literatura i els idiomes (amb els quals li agradava jugar de manera semblant a com els xiquets ho fan amb la plastilina), explorava i meritava sense descans la seua pertinença a una colossal estirp d’alcohòlics i ja havia viscut, a més d’en la seua Dublín natal, a Zuric i Trieste, on treballà principalment com a professor d’anglés. Pel que fa a la descendència, amb Nora Barnacle –irlandesa de Galway i figura cabdal en la vida de Joyce– havia tingut dos fills, Giorgio i Lucia, i en solitari havia parit un llibre de versos (Chamber Music, 1907) i un altre de relats (Dubliners, 1914).

La nova manera de mirar que consagrarà el Retrat de l’artista adolescent vindrà per un estil indirecte lliure portat al seu límit més extrem, pel corrent interior de consciència, per l’epifania com a forma de sublimació estètica i, sobretot, per una prosa que fluïx canviant de registre mentres s’adapta a les diferents edats i a la ment de Stephen Dedalus, protagonista absolut del llibre. Res de tot això existia en la literatura (o almenys no amb eixa presència definitòria) fins al moment de l’aparició del Retrat, i la seua plasmació significarà una nova, genial i definitiva concepció de la novel·la moderna.

Stephen Dedalus, un jove orgullós, brillant, víctima de tot i que tot ho viu amb una excessiva intensitat, és i no és al mateix temps James Joyce, i les seues biografies resulten recíproques i complementàries. L’un i l’altre es mostren atenallats, condicionats, construïts i modelats per la família amb les habituals i amagades càrregues de profunditat, però també pel país, Irlanda, traumatitzat, obsessivament viscut, i per la religió castradora, una tríada agredolça sempre omnipresent, sempre vigilant, com una benedicció i una maledicció alhora, com un camí ple de pecats i penitències, de premis i castics.

Al llarg del llibre assistim, a través de cinc capítols, a l’evolució del protagonista que creix en paral·lel a l’evolució de l’estil en el qual tot va narrant-se (i ací és on més resplendix el geni de Joyce), que s’adapta a les diferents edats i circumstàncies, un prodigi literari que abasta des de les inicials sensacions d’un infant en el seu propi llenguatge fins als pensaments que porten al madur adolescent Dedalus a la decisió de convertir-se en escriptor.

Al voltant del Retrat s’han dit tantes coses que resulta frívola la mera temptativa de resultar original. Hi ha qui veu la continuació del conte The Dead, un –més que probablement el millor– dels que formen el conjunt de Dubliners. Hi ha qui veu –amb encert segur– una anticipació, una provatura o un assaig general del monòleg interior que fluïx com un torrent impetuós en les hores d’Ulysses (el protagonista és el mateix Stephen Dedalus, o almenys té el mateix nom). I hi ha qui veu simbolismes per tot arreu, una encriptació general i massiva que comença en el nom i cognom, oposant el paganisme al catolicisme (Stephen per sant Esteve, primer màrtir cristià, i Dedalus per Dèdal, arquitecte de la mitologia grega que va construir el laberint de Creta), seguix per l’aigua present en molts passatges de la novel·la i que voldria representar la puresa i acaba –és una manera de parlar– pel foc, que s’utilitzaria com a transsumpte de la creativitat o la passió. I així fins a l’infinit. Són les inevitables derivacions –no sempre encertades– que té escriure una obra mestra absoluta, i el peatge que es produïx quan un producte literari és immensament compartit i transversal.

Però més enllà de simbolismes o derivades, probablement són les successives epifanies que apareixen en el Retrat de l’artista adolescent allò que deixa més emoció i record en el lector, eixos moments de revelació sobtada que trasbalsa la quotidianitat (en un sentit espiritual però antagònic a la religió), i que marquen l’evolució interior de Dedalus, el creixement d’una veu en formació i a la busca del seu lloc en el món.

Novel·la de joventut, novel·la immarcescible sobre la joventut, l’esplèndid retrat que Joyce s’autoinfligix a colp de brillants ràfegues en este llibre ple de passatges enlluernadors (i d’altres deliberadament tediosos, per a fer lluir encara més aquelles inoblidables epifanies) és el millor convit adolescent a l’alliberament, a la rebel·lió, al trencament amb tot per a assolir, des del desert sonor de la consciència, el propi destí i l’ànsia de creació, l’afany inextingible per l’art i la bellesa.

Suscríbete para seguir leyendo