Heidegger i les cruïlles de la història

L’ésser humà es troba al món com qui recorre les sendes d’un bosc: calcigant camins que no duen enlloc però que fan transitable la foresta. Heus ací la imatge que empra Martin Heidegger als escrits que integren la seua obra Holzwege. En la primera versió castellana, que veu la llum a Buenos Aires, el títol fou abocat amb expressió captivadora: Sendes perdudes.

Al voltant dels anys en què començà a redactar-la, Heidegger transitava per sendes fosques. Camins que no hagués pogut albirar quan en 1927 publicà Ésser i temps. A aquest llibre enlluernador havia teixit la trama d’un innovador discurs: una ontologia existencial arrelada en l’ésser humà com a ser la vida autèntica del qual consisteix en trobar-se ja sempre capficat en la pregunta per si mateix. En les seues pàgines, lingüísticament exquisides, molts albiraren el renàixer de la més enlairada inquisició filosòfica. «El pensament», va escriure Hannah Arendt, «ha reviscolat».

El camí d’en Heidegger s’encreuaria aviat amb les hordes de la història. El 5 de març de 1933, Hitler obtingué vots suficients per a formar govern. El 7 d’abril, els docents d’origen jueu foren allunyats de l’ensenyament. El dia 21, el claustre de la Universitat de Freiburg anomenava Heidegger nou rector. El mes següent ingressava al partit nacionalsocialista.

Des de 1931 havia començat a prendre, en uns quaderns de tapa negra, un reguitzell de notes soltes; deixà establert que aparegueren com a apèndix de les seues obres completes. Això arribà el 13 de març de 2014. L’editorial Vittorio Klostermann en posà llavors a la venda els volums 94, 95 i 96 amb el títol Schwarze Hefte («Quaderns negres»). Esquitxant ací i allà, i en un arc de temps que abasta de 1931 a 1941, hi apareix un grapat d’afirmacions crítiques amb el tarannà jueu. De seguida aixecaren prou de polseguera. Emmanuel Faye, Donatella di Cesare o Thomas Assheuer esbombaren que l’antisemitisme es trobaria en el cor del pensament heideggerià.

Als Quaderns negres, el poble jueu esdevé, sí, símbol d’una època. Heidegger el relaciona amb la «carència de fonament», la «destresa calculadora» i l’arribisme polític i cultural. Hi atribueix haver substituït la reflexió transformadora per una acrítica sanció d’allò fàctic, encarnada en la psicoanàlisi freudiana. Enllaça aquests trets amb l’oblit de la pregunta per l’ésser, oblit que hauria enverinat la metafísica occidental. Es tracta d’un diagnòstic filosòfic entreteixit amb clixés difosos al marc polític i social, semblants als que esguiten l’obra d’autors com ara Karl Marx, Richard Wagner i Friedrich Nietzsche.

Des de 1972, el filòsof tingué com a assistent científic un prometedor deixeble: Friedrich-Wilhelm von Herrmann. Tinguí la sort de conèixer-lo el 2004 a Weltenburg. La vivacitat del seu tracte i el mode acurat d’embastar el discurs delataven una ment jove, lúcida. «Filosofar és provocar»: així responia a un aïrat membre del públic que rere la seua ponència li feia el retret d’haver-hi anat massa lluny. El mateix dia en què apareixien els Quaderns negres coincidírem de nou, aquest cop a Magúncia. Era trasbalsat per la polèmica. «Aquests passatges», m’escrigué després, «no haurien de figurar en les obres completes de Heidegger. Sobre la base del meu coneixement de la seua producció estic convençut que tals pronunciaments antisemites no pertanyen pas a la seua obra filosòfica». Von Herrmann va faltar el 2022. El seu darrer llegat fou un llibre, escrit amb Francesco Alfieri, on esmicolen els Quaderns per a palesar com el tarannà jueu hi apareix a tall de símbol d’un diagnòstic sociocultural. Em pregà de traduir-lo al castellà. Es publicà amb el títol La verdad sobre los Cuadernos negros (Comares, 2019).

Heidegger albirà en el nacionalsocialisme el que li semblà el germen del renàixer espiritual d’Alemanya. N’esperava la floració d’un Occident alienat en la massa, ensopit per la tècnica, oblidat de la pregunta pel sentit. Les pútrides flors del mal que brollaren del Tercer Reich li varen convèncer ben aviat de fins a quin punt s’havia equivocat. Als propis quaderns negres acabaria per parlar sense ambages de l’engany de la ideologia nazi, de la seua pròpia manca de trellat en confiar-hi, de la «bogeria criminal» de Hitler.

Eixa tràgica errada serveix d’avís per a navegants. Hui, formes inèdites d’alienació social, d’autoritarisme polític i de manipulació s’han fet camí. El deliri dels nous homes forts -Trump, Putin, Netanjahu i els seus- ens empeny cap a un penya-segat. Com sempre i més que mai, cal replantejar la pregunta pel sentit. En aquesta cruïlla històrica, resistir a la bogeria criminal ens concerneix a nosaltres: és la nostra responsabilitat.

Pedro Jesús Teruel és professor titular al departament de Filosofia de la Universitat de València.

Suscríbete para seguir leyendo