Joan Borja reivindica l’aforisme des de l'amor

No puc ni vull amagar la predilecció que tinc per l’obra -i per la persona, també- de Joan Borja. Entre les coses que tenim en comú, n’hi ha alguna de ben superficial, com ara que tots dos som nascuts el 1968, fills del nostre baby boom particular del segle passat. Intel·lectualment, també ens hem mogut per espais similars. Per exemple, tots dos vam fer la tesi doctoral sobre Joan Fuster. Això em serveix, ja d’entrada, per a recomanar-vos un dels seus llibres, que em va resultar molt útil per a la meva recerca: Els discursos de la ciència. Joan Fuster i la democratització del coneixement (Universitat de València, 2013). També us puc dir que, quan vaig enllestir la tesi, el primer llibre que vaig llegir, per desembafar-me una mica de mesos i mesos de lectura acadèmica gairebé exclusiva, va ser el seu Café del temps, amb el qual havia obtingut el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera (Bromera, 2013). És un llibre deliciós, fresc, que recordo amb molta estima.

Ara, seguint les passes de Joan Fuster, que no amaga ni en el títol ni en les pàgines introductòries del llibre, ens ofereix Breviari d’amors nobles -Premi d’Assaig Josep Vicent Marqués dels XLIII Premis Ciutat de València (Bullent, 2026). Joan Fuster és, sens dubte, l’autor d’aforismes contemporani més reconegut en llengua catalana, fins al punt que, per a sort o, més aviat, per a desgràcia seva, els aforismes són l’única part de la seva obra que molta gent coneix: en deveu haver vistos reproduïts en tasses, en samarretes i no sé si en sobres de sucre. Dic això perquè, malgrat que els aforismes fusterians solen ser molt brillants, poc dogmàtics, irònics i fins i tot divertits en alguns casos, sovint responen a un joc de paraules amb un missatge que no necessàriament hem de prendre, com sovint es fa, com una màxima intel·lectual conclosa, sinó més aviat com una incitació a la reflexió, cosa que, d’altra banda, lliga amb la concepció general de l’assaig fusterià. Ell mateix els definia com a «càpsules de doctrina»; d’altres n’han dit «càpsules concentrades de pensament» o «píndoles minimalistes». Jo crec que alguns són «supositoris eticopolítics» -i vull pensar que ja m’enteneu, perquè no em penso explicar.

Com afirma Borja, tot i l’extensa tradició d’aforismes, sembla que darrerament no es publiquen obres d’aquesta mena. A mi, em venen a la ment tres llibres de Josep J. Conill, algunes entrades dels dietaris de Rafa Gomar i poca cosa més. En aquest sentit, cal aplaudir la iniciativa de Borja, que, a més a més, ha concebut el seu llibre des de l’estima, amb l’amor com a pivot referencial per a ordenar els seus aforismes. En això -i ja em perdonareu que faci referència a una antologia estellesiana que vaig preparar fa anys amb l’amic Àlvar Vanyó-, hi tornem a coincidir. Els sis apartats en què els distribueix tenen com a títol comú «De l’amor a…», que es completa amb «les paraules», «la civilitat», «la bellesa», «el coneixement», «la vida» i «l’amor» -nosaltres fèiem set blocs, amb el mateix inici. En llegir el conjunt del llibre m’adono de dos aspectes que resulten d’una obvietat inevitable: d’una banda, que Borja hi podria haver afegit altres apartats, com ara la música o el temps; de l’altra, que sovint un aforisme podria haver encaixat perfectament en més d’un apartat.

En alguns moments, però, m’he preguntat si tot el que llegia en aquesta obra responia veritablement a la definició genèrica d’aforisme. La resposta, ara mateix, m’importa ben poc, perquè, sien aforismes sien microassaigs, la lectura sempre resulta plaent i engrescadora. Heus ací un exemple que us permetrà copsar el que dic:

Sense classes privades, escoles reglades, equips federats, gimnasos ni sursumcordes, els xiquets podíem quedar per jugar a futbol en camps improvisats als bancals o als solars abandonats. I de la mateixa manera que quedàvem espontàniament per jugar a futbol, adesiara podíem arreglar també, de manera inopinada, partides de pilota a llargues al carrer. I era una meravella l’efervescència de la vida -crits, rialles, disputes i emocions- que omplia la llibertat dels carrers amb el nobilíssim, espectacular i apassionant joc de la pilota valenciana. Ara, en canvi, amb el món de les pantalles, tot ha canviat. És un fet: no juguem com jugàvem. I diria que no sabem apamar encara les conseqüències que potser es derivaran d’aquest canvi essencial de paradigma.

Jo crec que això no és un aforisme, però tant se me’n dona: m’agrada molt.

Respecte a la manera de llegir-los, és obvi que els reculls d’aforismes, com pot passar sovint en els reculls de poemes, admeten una lectura atomitzada, a manera de tast, saltant entre les pàgines del llibre, cosa que Borja mateix recomana. Jo em permetré d’intentar convèncer-vos que, en aquest cas, val la pena fer-ne una lectura seguint l’ordre que l’autor ens proposa: sovint les idees es van completant amb aforismes consecutius i, quan la cosa no va així, tenir-ne en ment alguns dels ja llegits us oferirà la possibilitat de comparar passatges. Al capdavall, però, feu-ho com vulgueu, però feu-ho. Joan Borja no us defraudarà i llegint-lo el coneixereu millor també com a persona, perquè en obres com aquesta, potser més fins i tot que en altres d’un abast intel·lectual pretesament més profund, és on un escriptor pot autodefinir-se amb més transparència.

Ah! I concediu-me tancar amb un aforisme dirigit a aquesta humil tasca meva de crític literari: «Sense una mínima nòmina de crítics coherents i honestos, l’art i la literatura d’un país no passaria de ser un mer joc de vanitats i hipocresies». Doncs això, que espero ser coherent i honest.

Suscríbete para seguir leyendo