Umberto Eco desclassificat a València

Umberto Eco va morir el 2016 a Milà. En el seu testament deixà escrit que, fins que no passaren deu anys del seu traspàs, no volia cap homenatge. El semiòleg i escriptor, que tant havia estudiat la vanitat humana, volia evitar el circ de les canonitzacions hipòcrites, les hagiografies i que algú desbarrara sobre el seu llegat. A més, el piemontés volia impedir l’epidèmia de la falsa viudetat putativa. Tot el contrari del que sol passar a casa nostra, on sempre estem a punt de pujar als altars, una vegada morts, aquells a qui hem negat el pa i la sal en vida.

Els familiars, amics, deixebles i col·laboradors d’Eco van mantindre la voluntat del mestre fins al passat 19 de febrer de 2026, quan es va commemorar el desé aniversari de la seua mort. Aixecada la veda, un dels primers actes que s’estan preparant és el congrés internacional Inheriting Eco. Umberto Eco, the University of Bologna and All the Knowledge in the World, organitzat per aquesta universitat italiana mitjançant el Centro Internazionale di Studi Umanistici Umberto Eco, que tindrà lloc els pròxims 27, 28 i 29 de maig a la capital de l’Emília-Romanya. Aquesta dècada de silenci només va ser trencada el 2022 pel documental Umberto Eco: la biblioteca del mondo, de Davide Ferrario, que encara es pot veure en alguna plataforma digital. Aquest film parteix de la llarga entrevista que es va gravar a Eco per a la videoinstal·lació Sulla memoria, encarregada per la Biennal de Venècia el 2015, on mostra la seua biblioteca i parla dels seus llibres. Tal vegada siga aquesta una de les últimes gravacions que es conserven del semiòleg amb vida.

Al juliol del 2023, l’editor i periodista argentí establit a París Carlos Schmerkin va organitzar un “sopar melting pot” a la seua casa de València, a la plaça de la Reina, enfront de la Seu i molt a prop de la casa on va morir Ausiàs March. M’agraden aquestes soirées cosmopolites, sobretot d’“integrats crítics” -seguint la terminologia d’Eco-, on es barregen nacionalitats, idiomes, cultures i idiosincràsies. Sopars amb scope, que diria un anglès. La majoria dels valencians som d’ajuntar-nos i xalar, però pocs som els que fem barrila melting pot d’integrats crítics. Són més habituals les xales de grups tancats d’“apocalíptics” -continue amb la terminologia d’Eco- on domina el nihilisme. Fins i tot en la xala, i sense autocrítica, molts valencians van, sempre gemegant, del rovell de l’ou de gallina al rovell de guatlla, mai cap al rovell d’ànec i molt menys al d’estruç.

Al seu “sopar melting pot”, Schmerkin havia ajuntat periodistes i metges valencians, professors i escriptors argentins, diplomàtics mexicans i algun músic. Òbviament, com que els portenys eren majoritaris, tampoc no faltava el psicoanalista. Per les coses del protocol de la taula, la periodista valenciana Mayte Aparisi Cabrera va caure al costat de l’argentina Lucrecia Escudero, que estava passant uns dies a la seua casa del Cabanyal encara que vivia a París. Són molts els professors i lletraferits europeus que tenen casa al Cabanyal i al Canyamelar. Quan la periodista li va preguntar a què es dedicava, l’argentina li va respondre que era semiòloga. “I ara em diràs que vas conéixer Umberto Eco”, continuà Aparisi Cabrera. “Efectivament, vaig ser la seua alumna predilecta”, puntualitzà Escudero. En aquell moment, mentre tocaven les huit al Micalet, Umberto Eco va començar a ser desclassificat a València en un entorn digne de la teoria de la significació més exigent.

D’aquest sopar estiuenc nasqué un reportatge que es va anar ampliant durant 2024 i 2025, per a convertir-se en un llibre -possiblement el primer- una vegada trencat el silenci imposat per l’autor de Kant i l’ornitorinc. Aquesta és la gènesi d’Umberto Eco (desclasificado), el treball d’Aparisi Cabrera que acaba de publicar Jot Down Books.

El llibre segueix el periple vital d’Escudero -una jove llicenciada en lletres per la Universitat Nacional de Rosario (Argentina) als anys setanta i actualment exprofessora de les universitats de Lille i París III Sorbonne Nouvelle- i mostra com una beca de l’Institut Italià de Cultura li permet eixir del seu país huit mesos després del colp d’estat de Videla, en el pitjor moment de la repressió, en ser acceptada per Umberto Eco en el seu famós seminari de Semiòtica general de la Universitat de Bolonya. En algun moment caldrà estudiar el paper de les universitats europees, en especial les italianes, que van ajudar els estudiants argentins i xilens en la seua fugida de les dictadures de Videla i Pinochet. Com a postil·la -continue amb la terminologia econiana-, us recomane el documental de Nanni Moretti Santiago, Italia (2018), on conta com l’ambaixada italiana a la capital xilena va ser refugi de molts periodistes i estudiants que fugien de la repressió de Pinochet i acabaren exiliant-se a Itàlia, alguns amb beques d’estudi.

Aparisi Cabrera desclassifica Eco mitjançant les vivències d’Escudero, testimoni al qual també s’afegeixen els d’altres importants semiòlegs com Cristina Peñamarín, Patrizia Magli, Anna Maria Lorusso, Patrizia Violi i Cristina Canzio, totes amigues d’Eco i quasi totes membres del comitè organitzador del congrés Inheriting Eco. El resultat és una apassionant aproximació al llegat i la personalitat de l’autor d’Obra oberta, que va de l’Argentina a Itàlia, passant pels EUA, Mèxic i França. Un Eco insòlit, divertit, exigent amb els seus deixebles, que mai no ens deixa indiferents. Un semiòleg capdavanter que, a més, va desenvolupar una de les novel·lístiques més populars de la segona meitat del segle XX, amb títols com El nom de la rosa, El pèndol de Foucault, L’illa del dia abans o El cementiri de Praga.

Eco és, sense cap dubte, un dels pares de la semiòtica moderna. Ens va ensenyar el valor dels signes, a bastir ponts entre la cultura acadèmica i la popular, a analitzar la cultura de masses i a fugir de les veritats absolutes. Va fer que l’espectador i el lector donaren sentit a l’obra artística de la qual són destinataris, i també va ser un visionari de les xarxes digitals. Llegim Eco i siguem crítics. Riguem sempre com a antídot contra l’adversitat i la mediocritat: és possible que Aristòtil escriguera el tractat del riure que busquen Guillem de Baskerville i Adso a El nom de la rosa. Però mai no oblidem, com diu el narrador d’aquesta novel·la, que quan una rosa es marceix, només queda el seu nom. Tota una filosofia de vida.

Suscríbete para seguir leyendo