Les ‘Trobes’, molt més que una curiositat historicoliterària

Si haguéssim de fer una llista de les grans fites de la humanitat, sens dubte, hi inclouríem, entre les primeres de l’àmbit cultural, la invenció de la impremta de tipus mòbils. Cap a 1450 Johannes Gutenberg ja havia perfeccionat prou la seva tècnica per a plantejar-se l’edició d’un llibre. Posats a fer història, es va decidir per reproduir una versió de la Vulgata. El resultat és el que coneixem com la Bíblia de 42 línies o simplement la Bíblia de Gutenberg. Cada exemplar complet té 1.282 pàgines a dues columnes i la majoria es van enquadernar en dos volums. L’objectiu era imitar els manuscrits que s’havien fet fins a aquell moment, però reproduir-los de manera mecànica, molt més ràpida i barata. Al capdavall, aquesta és la revolució que va fer que el llibre passés de ser un objecte de luxe, al qual només podien accedir gent potentada —fins al punt que els exemplars que posseïen solien consignar-se en els seus testaments—, a un de distribució més popular.

L’invent de Gutenberg es va estendre ràpidament per Europa. València era la capital cultural de la Corona d’Aragó i, amb 70.000 habitants, la ciutat més important de la península Ibèrica. Era inevitable, doncs, que s’hi establessin impressors, com ara Lambert Palmart, responsable de l’edició de les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria, el primer llibre imprès en llengua romànica que es va editar a la península, el 1474 —abans s’hi havien publicat alguns textos en llatí. De fet, només el toscà, amb el Canzionere de Petrarca (Roma, 1471), s’avança a aquesta edició en català: els primers textos literaris en francès i en castellà, per exemple, són posteriors.

Amb tot, però, la importància de les Trobes va més enllà d’aquest fet, ja ben significatiu, de ser un primer text imprès: és també «el primer cançoner imprès en terres hispàniques» i «la primera crònica hispànica d’un certamen complet, ja que dona compte de tots els detalls de l’organització i la celebració de la justa literària (temàtica, convocant, lloc de la celebració, jurat, premi, modalitat de les composicions, participants amb breus referències biogràfiques, incidències, sentència i veredicte). Més encara, el llibre també serví de pauta per a la publicació de les obres trameses a futurs certàmens, molt prolífics a la ciutat de València en les darreres dècades del segle xv i primeres del xvi», en paraules d’Antoni Ferrando, responsable de l’estudi i l’edició crítica que publica la Universitat de València de l’únic exemplar d’aquest incunable que ha arribat fins als nostres dies, avui dipositat a la Biblioteca Històrica d’aquesta universitat.

Aquesta magnífica publicació, feta en coedició amb la Institució Alfons el Magnànim, és, en certa manera, el complement perfecte a l’excel·lent exposició Trobes: 550 anys de la impremta a València, comissionada per Antoni Furió, Rosa M. Gregori i Pau Viciano, sota la direcció de M. Jesús García Mateu, en què el 2024 es va exhibir per darrera vegada l’incunable.

És ben probable que, si vau ser una de les més de set mil persones que el van veure, us quedéssiu una mica decebuts. Aquest incunable —recordeu que un incunable és qualsevol text imprès fins al 31 de desembre de 1500— no té res a veure amb l’exuberància de la Bíblia de Gutenberg. Es tracta, de fet, d’una obreta relativament humil, de seixanta-sis fulls en quart (22 × 15 cm), en mitjos plecs, amb una enquadernació de l’època moderna, restaurada el 1974.

El que és remarcable d’aquesta nova edició, que també conté la reproducció facsímil de les Trobes, és la ingent tasca que ha dut a terme Antoni Ferrando, indubtablement el més gran expert en l’obra. Com a colofó —espero que momentani— a la seva carrera investigadora, reprèn el que havia estat el cos central de la seva tesi doctoral —defensada el 1976 i publicada el 1983 per la Institució Alfons el Magnànim amb el títol Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX— per incorporar-hi no sols els avenços que hi ha hagut en els estudis sobre l’obra des de l’edició parcialment modernitzada de Sanchis Guarner (1974, 1979) i de la filològica de Ferrando mateix —n’hi havia una de paleogràfica que va publicar Francesc Martí Grajales el 1894—, sinó també els resultats d’una laboriosa investigació pròpia. Ara, l’edició és crítica i filològica alhora, però amb una regularització ortogràfica integral que facilitarà la lectura sobretot a aquelles persones que no estiguin avesades a l’edició filològica clàssica.

Perquè us pugueu fer una idea de la feina que hi ha fet Antoni Ferrando, us diré que els cinquanta-nou fulls impresos de les Trobes han esdevingut un volum de 544 pàgines. És el resultat d’una detalladíssima introducció en què es repassen des dels antecedents del certamen en llaors de la Verge Maria que va tenir lloc a València el 25 de març de 1474, fins als impulsors institucionals de l’esdeveniment —el virrei de València Lluís Despuig i el bisbe Jaume Pérez de València—, els membres del jurat i, especialment, el protagonista intel·lectual: Bernat Fenollar, que, a banda de ser membre del jurat, també es va encarregar de preparar l’exemplar per a la impremta. Així mateix, hi trobareu un perfil biogràfic dels quaranta poetes que van participar en el certamen —per a mi, la part menys amena del conjunt, tot i que hi reconec l’esforç— i una anàlisi general dels quaranta-sis poemes seguida d’una d’individualitzada —és interessant que, atès que la convocatòria, «Lo cartell», permetia participar-hi en qualsevol llengua, hi trobem, a banda dels poemes en català, quatre en castellà i un en toscà, mostra de l’efervescència literària de la València del moment; entre els autors, poetes de la talla de Joan Roís de Corella, Narcís Vinyoles, Bernat Fenollar o Jaume Roig, al costat d’altres de pràcticament desconeguts. L’estudi sobre la biografia dels personatges ens permet conèixer, per exemple, els orígens locals o familiars d’un bon nombre de poetes. Així sabem que Joan de Santcliment era un convers de Barcelona que s’havia instal·lat a València amb la seva família i que segurament va ser víctima de la Inquisició, com ho va ser el famós metge Lluís Alcanyís, que també va participar en el certamen.

Pel que fa a l’edició crítica del text, no em puc estar de remarcar la dificultat de dur-la a terme en un cas com aquest, és a dir, el d’una obra de la qual no se’n conserva cap altra còpia impresa o manuscrita. La correcció de tots els errors tipogràfics i de totes les alteracions gràfiques d’aquella primera impressió peninsular d’una obra en llengua romànica només es pot fer a partir del saber filològic, la curiositat intel·lectual i l’experiència d’un professional com Antoni Ferrando, que queden reflectits en el miler llarg de notes que faciliten la comprensió d’unes composicions laudatòries amb un llenguatge més medieval que modern. Però cal dir que les notes no sols tracten qüestions textuals i filològiques, sinó que també donen les equivalències actuals de mots ja en desús o poc coneguts, pensades per a un ventall ampli de públic.

El llibre es completa amb una extensa bibliografia i un índex antroponímic molt útil, ja que no sols es limita a una relació de noms propis de persona, sinó que les identifica quan l’homonímia o la quasihomonímia pot conduir a la confusió. Un dels aspectes més innovadors del llibre és precisament la discussió sobre la identitat d’alguns personatges, com ara Gassull, Verdanxa o Lluís de Castellví.

No vull deixar d’apuntar que el pròleg ha anat a càrrec de l’arquebisbe de València, Enric Benavent, que demostra ser un bon coneixedor de l’obra i de l’època i remarca com a novetat en els estudis sobre les Trobes l’interès del llibre des del punt de vista de la història de la religió i, concretament, de la mariologia. Llàstima que el seu interès per la llengua catalana, manifestat ací, no el faci decidir-se a aprovar una versió canònica dels textos litúrgics en català per al País Valencià. Una necessitat que cueja des de fa ja massa anys, en alguns casos per pura mala fe i en altres per una manca de valentia evident per a acarar una tasca que hauria de ser ineludible. I no és perquè no s’hagin fet esforços en aquest sentit: ja el 1973, el llavors arquebisbe de València, José María García Lahiguera, va crear una Comissió Interdiocesana per als Textos en Llengua Vernacla, que va culminar amb l’edició el 1975 del Llibre del Poble de Déu, a cura de Pere Riutort. Més recentment, la Comissió de Textos Religiosos de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, inicialment presidida pel canonge Ramon Arnau i que ara presideix Joan Francesc Mira —recordeu: traductor dels Evangelis (Proa, 2004)—, també ha preparat la versió dels textos litúrgics d’acord amb les orientacions de Roma. M’atreviria a dir que amb això l’arquebisbe compliria els preceptes establerts pel concili Vaticà II sobre l’ús de les llengües vives en la litúrgia. Però bé, Déu me’n guard de ficar-me on no em criden.

Suscríbete para seguir leyendo