Parlar de Shakespeare

Hui és l’aniversari de Josep Piera. 30 de maig i el primer sense ell. Al que li feia tanta il·lusió celebrar els seus vuitanta, hui n’hauria complit setanta-nou. Aquesta setmana l’he trobat encara més a faltar. Per primera vegada, davant d’una situació de desànim i perplexitat absoluta, no l’he tingut a l’altra banda del telèfon per conversar, inesgotablement, dels afers que ens porta l’actualitat al voltant de les notícies de l’expresident Zapatero. Perquè no és que Josep Piera fora capaç de justificar-ho tot, sinó que era la persona més vàlida que he conegut mai per comprendre la condició humana i arribar a les seues profunditats, amb les seues bondats i les seues maldats, sense perdre de vista el marc informatiu que diàriament ens amenaça i el poc equilibri d’algun jutges. Davant d’aquest cas, Josep Piera no hauria perdut el seu temps en fer valoracions personals abans d’un judici, sinó que s’hauria dedicat a parlar-me, directament, de Sòfocles i d’alguns personatges de la tragèdia grega. Se’n hauria anat per les rames conversant sobre Èdip i Creont i hauria recorregut a Shakespeare per reconèixer els nostres dies i explicar-me els segles que fa que la decadència moral i el col·lapse de l’ordre natural de les coses passeja tranquil·lament per la vida. Em parlaria d’Otel·lo, del perill de la manipulació i de reparacions i desenllaços irreversibles. En definitiva, que canvien les formes i no el fons, i que sempre, sempre, s’ha d’anar als clàssics per comprendre els nostres dies. M’hauria dit literalment això.

Quan a Hamlet es desencadena una profunda descomposició moral a Dinamarca, Shakespeare utilitza la metàfora de la malaltia per representar la corrupció política. I a mi, aquests dies, m’han sobrat condemnes abans d’una defensa i m’ha faltat algú que em parlara de Shakespeare, i amb ell, d’un llarg passeig per les pàgines de Macbeth, de Hamlet, d’El Rei Lear o d’Enric VIII. Perquè siga com siga el desenllaç final, ja estem igualment instal·lats en la tragèdia. A alguns els embargaran els comptes i a la resta ens embargaran la vida. Perquè poques hores van fer falta, després de saltar la notícia en els mitjans, perquè milers de manifestants d’ultradreta ocuparen els carrers de Madrid. I serà una postal, aquesta, que es repetirà durant temps. Perquè passe el que passe durant les properes setmanes, ja estem hipotecats de per vida. En una situació límit com la que estem vivint, on es parla de prioritat nacional amb la mateixa tranquil·litat en la que es banalitza el feixisme, per molt injust que resulte no haurien de tenir cabuda comparacions amb altres partits polítics que, d’entrada, ja sabem quins objectius els mouen per entrar en política.

Jo no sé en quina part de les pàgines dels llibres d’història quedaran els grans llegats socials que deixen els líders quan travessen episodis obscurs després dels seus mandats, ni per quines condemnes passaran quan ja se’ls jutja abans d’escoltar la declaració d’una defensa, ni com es repara. Però siga com siga, estem donant últimament massa motius per alimentar la fera, per molt que aquest cas siga totalment diferent als anteriors perquè té unes connotacions emocionals d’una altra lliga. Hauria d’existir una responsabilitat amb l’exemplaritat que anara més enllà de les condemnes personals: la responsabilitat amb una herència social que ens deixa ara mateix, literalment, a la intempèrie.

Amb l’escenari que tenim potser l’esperança és una paraula massa grossa i aquesta va prenent més bé la forma de resistència. O de fermesa. El dissabte passat, mentre els ultres inundaven els carrers de Madrid, la ciutat de València s’omplia de dignitat amb milers de mestres de l’escola pública que es manifestaven de forma pacífica pels seus carrers defensant els drets de tots en un orgull col·lectiu. L’escola pública és posterior a Shakespeare, però Piera, que tant havia lluitat per ella, i tan alt van pagar el preu amb Marifé Arroyo, s’hauria sentit orgullós de veure els carrers de València plens de mestres, quaranta anys després de conviure, a casa seua, amb pintades feixistes i amenaces de mort per la mateixa causa. Avui uns amics ens trobarem al jardí de sa casa de la Drova per celebrar-lo en el dia del seu aniversari. A ell, que tant m’ha faltat aquests dies en els que per primera vegada no l’he tingut a l’altra banda del telèfon per explicar-me l’actualitat no des de judicis, sinó des de l’obra de Shakespeare.

Suscríbete para seguir leyendo