Viatge ascètic al Japó

El japonisme va ser un corrent cultural que aparegué a Europa a finals del segle XIX. Cap al 1850, després de segles d’aïllament, el Japó va obrir les seues fronteres al món i va mostrar una cultura desconeguda fins aleshores; un influx que va encisar la societat europea del moment i que va calar en els impressionistes francesos, els simbolistes britànics i, posteriorment, en els modernistes. Aquest moviment no va ser unidireccional: la societat japonesa començà a viure aleshores un intens procés d’occidentalització que, sense desplaçar la seua identitat, ha arribat fins als nostres dies.

Després de la Segona Guerra Mundial, el japonisme fou substituït per un coneixement més profund de la cultura nipona gràcies als mass-media, el descobriment de la filosofia zen, l’auge de les arts marcials, la literatura de Mishima i el cinema d’Akira Kurosawa. A partir de 1980 s’hi afegiren el boom tecnològic, els videojocs, el manga i l’anime, uns elements que, a partir del 2000, acabarien pautant l’anomenat Cool Japan: una narrativa orquestrada per les indústries culturals nipones que ha cosificat els aspectes més superficials d’aquella societat per a comercialitzar-los urbi et orbi. En aquesta línia trobem un zen banal occidentalitzat —molt d’acord amb l’individualisme postmodern—, el sushi, el ramen o el fenomen otaku, entre altres productes que han convertit el país del Sol Naixent en una destinació turística de masses no exempta de modernitat i a l’abast de moltes butxaques. Resulta molt engrescador com, quasi dos-cents anys després dels inicis del japonisme, el territori del mont Fuji continua captivant, encara que siga per noves raons que no obliden la tradició ancestral.

Des del descobriment de la cultura nipona, els llibres de viatges d’escriptors occidentals, sovint tenyits d’eurocentrisme, han sigut habituals: des de Pierre Loti, Jack Kerouac o Roland Barthes fins a Nicolas Bouvier i Amélie Nothomb, passant per una infinitat de guies turístiques. Deixe per a un altre moment la plaga dels haikus i les tankes —molt sovint d’escassa qualitat— que castiga des de fa anys la poesia occidental (la catalana inclosa, sobretot a partir de Carles Riba i Salvat-Papasseit).

Pregaré per vosaltres sota el cel de Tòquio, d’Antoni Gómez (Sagunt, 1960), s’adscriu a aquesta tradició literària d’encís nipó. Periodista i autor d’una extensa i reconeguda obra poètica —així com d’una no menys important producció en prosa—, Gómez ha bastit un diari de viatge que capgira la típica visita turística del Cool Japan per a transformar-la en una experiència metafísica.

Sense oblidar la mirada occidental, un poc perplexa i de vegades moralitzadora, i un manifest síndrome d’Stendhal a la japonesa, l’autor viatja per Kyoto, Tòquio, Hiroshima i Nara; es deté al santuari de Shimogamo-jinja, al castell de Himeji, al Passeig del Filòsof, al bosc dels suïcides d’Aokigahara i, per descomptat, al Shibuya Scramble. Gómez dota d’ascetisme aquest periple de tòpics turístics mentre cerca respostes sobre la condició humana. Impregnat de cert culturalisme canònic japonès —Mishima, Oe, Murakami, Kurosawa, Imamura, Resnais, Duras— i allunyat de la contracultura actual (les referències que cita són molt generacionals), l’autor viatja al Japó un mes després de la DANA de València. En aquest país que ha patit l’atòmica, tsunamis i terratrèmols constants, en aquesta cultura que ha fet de la contemplació melancòlica del paisatge una forma d’estoïcisme, Gómez busca el consol davant el dolor que li ha causat la mort de 230 persones arrossegades per l’aigua i el fang a València. El busca en l’empatia i la solidaritat universal, alhora que utilitza l’escriptura i la lectura com a lenitius. L’autor vol trobar en la bellesa subtil del paisatge i en la literatura i cinema nipons una explicació metafísica a la seua inevitable dissolució cap al no-res (o cap al tot etern) que implica qualsevol pèrdua davant de la indiferència i el menyspreu humà.

Pregaré per vosaltres sota el cel de Tòquio és un text exquisidament escrit, continuador dels codis de la literatura de viatges, en què es manifesta sense complexos l’admiració per la cultura clàssica japonesa. Un llibre esquinçadorament bell, ascètic i enyoradís, coherent amb la trajectòria literària de Gómez: un corpus que manifesta, mitjançant la bellesa, una resistència ètica davant del dolor i la indiferència humana. Una obra que brega contra l’oblit i en què, seguint la secular tradició de l’homo viator, concep la vida com un trànsit, un pelegrinatge —en aquest cas contemplatiu i orientalitzat— que delera, com diu l’autor al final de les seues pàgines, esdevenir un satori: «un instant d’il·luminació, un estat d’il·luminació, només present, sense passat ni futur, només present, un esdeveniment zen per a tornar a recuperar l’alegria de viure, el sol al fons de l’horitzó...». Aquest satori cobra plena raó de ser en la literatura i l’art com a vehicles de superació del dol que ajuden a acceptar la pèrdua inevitable per a poder seguir endavant. I això és, precisament, el que ha fet Antoni Gómez en aquest commovedor llibre de lectura molt recomanable.

Suscríbete para seguir leyendo