Primavera silenciosa (i infernal)

Edicions de l’Iceberg ha publicat Primavera silenciosa, en una magnífica traducció de Joandomènec Ros. Llegit avui, aquest llibre de 1962, en què Rachel Carson denunciava l’ús massiu i indiscriminat d’insecticides, podria semblar d’entrada una obra superada. Però no és així. Només endinsar-me en les seues pàgines lúcides i absorbents, hi he reconegut tantes similituds i correspondències amb el present que més que un clàssic recuperat sembla una novetat editorial. Carson, de fet, és ara més actual que mai.

Perquè, al capdavall, avui dia, l’ecologia no interessa a gairebé ningú. Si més no, quasi com en el temps de Carson. En un món entregat a la depredació capitalista, a qui poden importar-li «uns quants ocells i abelles»? La natura s’ha convertit en un obstacle per al creixement econòmic desbocat, per a l’especulació urbanística, per al ritme enfollit de la nostra societat. Si Carson denunciava els insecticides (o com ella els denominava, biocides), avui parlaríem de les emissions de gasos que alimenten el canvi climàtic. En certa manera, Al Gore va continuar amb Una veritat incòmoda el camí encetat per Carson, i també va ser ferotgement atacat per la premsa conservadora. La mateixa mena de premsa que, dècades abans, havia desacreditat Carson titllant-la d’«histèrica ambientalista». I, tanmateix, la realitat és demolidora: la lluita contra el canvi climàtic pràcticament ha desaparegut de l’agenda de bona part dels governs, mentre una part creixent de la ciutadania dona suport a opcions polítiques que en neguen directament l’existència.

Els paral·lelismes entre la denúncia de Rachel Carson i el nostre present són d’una evidència inquietant. Si Carson advertia dels efectes devastadors dels insecticides sobre els ecosistemes, avui l’amenaça adopta una dimensió encara més vasta i descontrolada, amb un model econòmic sostingut sobre el consum il·limitat i la destrucció sistemàtica del medi natural. Amb el recurs directe de la guerra com a mecanisme de domini, espoli i control dels recursos, fins i tot a costa de convertir territoris sencers en espais devastats i inhabitables. Si continuem avançant en aquesta direcció, el drama de la humanitat ja no serà una «primavera silenciosa», buida d’insectes i del cant dels ocells, sinó una primavera asfixiant, amb una estació primaveral marcada per les onades de calor extremes, la desertificació, els incendis desfermats i el col·lapse progressiu dels ecosistemes. I això, no comportarà únicament la desaparició massiva d’espècies, sinó també una degradació profunda de les condicions de vida humanes, amb malalties respiratòries, crisis alimentàries, migracions climàtiques i ciutats convertides en espais cada vegada més hostils i inhabitables. I així, la primavera silenciosa que imaginava Carson pot també ser, a més a més, infernal.

El llibre de Carson s’inicia amb un capítol titulat ‘Faula pel demà’, on descriu una ciutat imaginària, que tenia una vida plàcida i saludable, fins que de colp va aparèixer una estranya plaga «que es va estendre per aquella zona i tot va començar a canviar». I continua Carson: «Un encanteri malvat s’havia instal·lat a la comunitat: malalties misterioses van escombrar els grups de gallines; vaques i ovelles, emmalaltien i morien. Els pagesos parlaven de moltes malalties en les seves famílies. En la ciutat, els metges estaven cada cop més desconcertats pels nous tipus de malalties que apareixien entre els pacients. (...) Hi havia una quietud estranya. Els ocells, per exemple, on havien anat? Molta gent parlava, intrigada i pertorbada. (...) Era una primavera sense veus. Als matins, que abans havien bategat amb el cor de l’albada de grives, papamosques, coloms, gaigs, cargolets i nombroses altres veus d’ocells, ara no hi havia cap so; només el silenci sobre els camps, els boscos i els aiguamolls».

I vet ací el fet més inquietant i desconegut: és cert que la campanya de Rachel Carson va aconseguir prohibir l’ús del DDT, i actualment aquest ja no és una amenaça. Però, com escriu el metge Miquel Porta a l’epíleg del llibre, avui en dia als mercats mundials hi ha aproximadament 350.000 productes químics, i per això, «a causa de la complexitat i el nombre de productes químics a avaluar i de l’enorme varietat dels seus usos, el sistema regulador està desbordat i no ens protegeix prou». És a dir, potser ara el DDT ja no és un perill, però hi ha una autèntica allau de productes químics dels quals no s’han avaluat els efectes nocius i que podrien estar causant greus mals a la humanitat.

Rachel Carson va morir d’un càncer de pit, després d’haver batallat valentament contra la indústria agroquímica, i contra molts científics col·laboradors de les grans multinacionals, com ara White-Stevens, que des d’un masclisme arrogant i vergonyós va menystenir el treball de miss Carson. En el pròleg, Joandomènec Ros suggereix que aquell càncer podria fins i tot haver estat ocasionat per la mateixa contaminació química per DDT. I, evidentment, no es pot descartar, com també ho afirma Miquel Porta. Siga com siga, avui en dia corprèn la seua valerosa i solitària batalla, i es troba a faltar exemples tan arrauxats que segueixen el seu camí. Rachel Carson no va ser alarmista, com volien fer creure els defensors de les empreses químiques, senzillament va ser pionera en la defensa de l’ecologia, en la divulgació de la lluita biològica, en advocar per una producció agrícola sostenible, i en moltes altres qüestions cabdals per a aconseguir un món més equilibrat i saludable.

Per això cal llegir Carson. Cal tornar a llegir «la dama de Maryland», no només com una gran científica, sinó també com una veu moral d’una lucidesa extraordinària. En un temps dominat pel soroll, la immediatesa i la indiferència envers la natura, Rachel Carson continua parlant-nos amb una claredat colpidora. Perquè, comptat i debatut, la pregunta essencial continua intacta: quin món volem llegar als nostres fills? O és que, com diu Carson, «hem caigut en un estat d’hipnotisme que fa que acceptem com a inevitable allò que és inferior o perjudicial, com si haguéssim perdut la voluntat o la visió d’exigir allò que és bo?»

Suscríbete para seguir leyendo