De Menéndez Pelayo a Santiago Abascal

Recordo perfectament el nom de les persones que van intervenir, directament o indirectament, en la situació que us reproduiré tot seguit, però la prudència em recomana guardar-me’ls. Havia assistit a la presentació del llibre de poemes d’un molt bon amic, feta, de manera brillant, per un col·lega seu, també poeta, vingut de Madrid. Acabat l’acte, vam anar a sopar i la vetllada es va allargar, entre profundes reflexions intel·lectuals i amenes xafarderies literàries… Sens dubte, els gintònics també afavorien el to distès, tot i que els dos poetes protagonistes no necessitaven l’alcohol per a tenir facilitat de paraula i de pensament. En aquesta circumstància, com imagino que passa en qualsevol altre àmbit, parlar —o malparlar— de qui no hi és esdevé una mena d’esport nacional, i ja em perdonareu l’adjectiu precisament en aquest context —per cert, com que vull saber què pensen de mi, tendeixo a anar-me’n a casa el darrer. La cosa és que el poeta de Madrid va criticar l’actitud d’un parell d’escriptors gironins amb qui havia coincidit a Roma —se suposa que també els unien lligams d’amistat— per acabar blasmant contra la seva obsessió —el mot és del poeta de Madrid, òbviament— nacionalista catalana i concloure amb un: «Jo em sento ciutadà del món i parlo espanyol i soc espanyol perquè alguna cosa s’ha de ser». No em puc estar d’afegir que el poeta de Madrid és també filòleg, traductor i un poliglot reconegut. El pitjor de tot plegat és que la majoria dels presents —tots valencians— li van riure la gràcia. A mi, no me’n va fer gens ni mica, però l’amistat amb l’amfitrió, la voluntat d’evitar conflictes i potser també una mica de falta de valentia, em van induir al silenci. Ara, amb més edat i després d’haver llegit Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol, de Ferran Garcia-Oliver, potser no hi hauria callat.

Com molt bé argumenta Garcia-Oliver, conductes com la que us acabo d’exposar responen a l’actitud dels nacionalistes espanyols, especialment d’aquells que blasmen contra tots els altres nacionalistes i afirmen que ells no en són, de nacionalistes. Des del seu punt de vista, hi ha una identitat no marcada, l’espanyola, que no peca de nacionalista: no ho necessita perquè té un estat al darrere, amb, entre altres coses, uns òrgans administratius, un sistema judicial i un exèrcit.

De ben segur, gairebé tots els que em llegiu us heu trobat en situacions com la que us he descrit, o de molt més desagradables: des de tractar-vos de maleducats o racistes a l’inesborrable «háblame en cristiano». Garcia-Oliver hauria pogut farcir el seu llibre de centenars d’anècdotes semblants. Tanmateix, malgrat el to sovint irònic del seu discurs, no deixa de banda la disciplina de la seva professió —recordeu que és catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, a banda de novel·lista brillant— per oferir-nos una anàlisi del nacionalisme espanyol fonamentat en l’estudi profund d’una nombrosíssima producció de textos signats per historiadors, filòsofs, filòlegs, narradors, poetes, periodistes, polítics i intel·lectuals de tota mena i amb ideologies que abasten tot l’espectre polític, des de José Ortega y Gasset a Miguel de Unamuno, Salvador de Madariaga, Américo Castro, Claudio Sánchez-Albornoz, Marcelino Menéndez Pelayo, Ramón Menéndez Pidal, José Antonio Primo de Rivera, Alfonso Guerra, José María Aznar…

Garcia-Oliver fa un convincent repàs a l’argumentari del nacionalisme espanyol, que es basa en uns quants pilars: la immutabilitat de la nació, la identificació de Castella amb Espanya, la definició dels enemics útils —moros, jueus, bascos, catalans…—, la unitat nacional coactivament indissoluble i la nacionalització lingüística. Ho exemplifica amb un gran nombre de referències que provenen d’estudis acadèmics i també d’obres literàries. Ens trobem, sens dubte, davant un lector voraç i profundament atent.

Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol és un llibre altament recomanable no sols pel contingut sinó perquè Garcia-Oliver defuig les formes de la producció acadèmica —que, per al meu gust, massa sovint considera que l’aridesa és una mostra de valor científic—, per a oferir-nos una lectura ben atractiva que se situa de ple en l’àmbit de l’assaig. Això li permet, d’una banda, no haver d’amagar la seva ideologia i, de l’altra, estructurar un text amb contínues connexions entre personatges i situacions del passat i del present. És per això que us podeu trobar en el mateix passatge el Cid i Santiago Abascal, els Reis Catòlics i Felip VI d’Espanya, la Real Academia de la Lengua i l’Instituto Cervantes, Mariano José de Larra i Federico Jiménez Losantos, els ibers i les sèries de la radiotelevisió pública espanyola Cuéntame cómo pasó o el Ministerio del Tiempo. A més a més, Garcia-Oliver aconsegueix compensar la duresa del molts dels passatges amb una ironia i un sentit de l’humor que us despertaran més d’un somriure —al capdavall, no ens enganyem, un riure per no plorar.

Sé que aquest suggeriment no arribarà a la major part dels nacionalistes espanyols, però és a qui més encaridament recomanaria que llegissin Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol. No crec que els faci canviar d’idea —tampoc no penso que sigui la intenció de Garcia-Oliver ni, òbviament, és la meva— però potser sí que podrien veure la seva història i la seva nació d’una altra manera i els faria moderar algunes actituds.

Suscríbete para seguir leyendo