'Chick-lit' autòcton

El chick-lit (de l’anglès chick, ‘xica’, i lit, ‘literatura’) és un subgènere dins de la literatura romàntica que va sorgir el 1996 al Regne Unit amb la publicació d‘El diari de Bridget Jones, de Helen Fielding, i es va consolidar l’any següent amb Sex and the City (Sexe a Nova York), de Candace Bushnell. Totes dues obres es van convertir en un èxit mundial gràcies al cinema i a la televisió.

Aquest corrent literari de pur entreteniment presenta històries romàntiques, urbanes i poc convencionals, impregnades de molt d’humor i sexe desinhibit. Narrades en primera persona, les protagonistes són dones no normatives de més de 35 anys que compten amb el suport incondicional d’un grup d’amigues que les ajuden a superar els seus problemes sentimentals i professionals. Són històries de rebel·lió, de superació, de recuperació de l’autoestima i d’empoderament que no se centren en el fet de conquerir un home —objectiu fonamental de la resta de modalitats tòpiques del gènere romàntic (new romance, adult romance, new adult romance, spicy romance, dark romance, romantasy, social, heritage...), on abunden les relacions tòxiques, la submissió de la dona i els esquemes masclistes—.

La identificació de les lectores adultes amb el chick-lit va ser immediata i, des d’aleshores, s’ha mantingut com una república independent dins de la federació de territoris de la literatura romàntica, el gran motor econòmic de l’actual indústria editorial internacional.

Aquest fenomen no ens és aliè en català. Planeta (amb el Grup 62) i Penguin Random House (amb Rosa dels Vents i La Campana) en són els grans promotors al nostre àmbit lingüístic. Concretament, el Grup 62 compta amb els segells Fanbooks (new adult, new romance i romantasy) i Columna Edicions (chick-lit i contemporary romance). S’ha apostat tant per la traducció al català de les autores més significatives —entre elles Megan Maxwell i Alice Kellen— com per autores que escriuen directament en català, com és el cas de Gemma Pasqual i Escrivà, que ara ha estat fitxada per Columna i s’ha iniciat en el chick-lit.

Aquesta autora és una versàtil artífex de gèneres; no debades va fer un aggiornamento de la literatura infantil i juvenil en català en afegir-hi un fort contingut social i feminista, com podem comprovar en la Trilogia de l’Àfrica i les famoses novel·les de Xènia. En la literatura per a adults també ha demostrat la seua solvència literària i el seu compromís ideològic emprant una gran diversitat de registres: des de les biografies ficcionades de Viure perillosament i l’assaig periodístic de Torturades, passant per la novel·la històrica La puta i la santa, fins a arribar al chick-lit amb La vida és allò que passa mentre esperes un match.

Amb aquest títol irònic —match, a les aplicacions de cites, vol dir «tenir interessos comuns»— que manté un cert paral·lelisme amb una frase de John Lennon («La vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres plans»), Pasqual i Escrivà ens descriu la història de Martina, una versió proletària i no normativa de la Carrie Bradshaw de Sexe a Nova York, i el seu enfrontament contra Cruella, l’antagonista, per mantenir el bar que va heretar de la seua família al Poble-sec mentre intenta eixir de la relació sense futur que té amb Carles, el seu amant. Per a resoldre els problemes, compta amb l’ajuda de les seues amigues: una galeria de personatges femenins entranyables —la senyora Matilde, Carla, Empar, Enriqueta, Teresa i la padrina Milieta—, a la qual s’afegeix el senyor Eudald, un actor jubilat del Paral·lel.

No falta cap ingredient convencional del chick-lit, imatge de la coberta inclosa, però Pasqual i Escrivà capgira el subgènere i hi imposa la seua empremta personal, on trobem la reivindicació de las classes treballadores, el compromís social, el feminisme i la defensa de la identitat, i sobretot un erotisme lliure —la protagonista és qui porta sempre la iniciativa en les relacions sexuals— i una important dosi d’humor —element no gaire habitual en la literatura catalana actual—. L’autora no oblida en cap moment que està davant d’un chick-lit, la qual cosa no li impedeix construir destrament un relat d’estructura clàssica de set actes —personatges ben definits, escasses descripcions, diàlegs àgils i prosa senzilla—, que funciona com un artefacte de rellotgeria capaç de mantenir la tensió fins al final.

Pot ser que la part de l’herència i el robatori dels documents resulte forçada i obligue l’autora a traure una sèrie de conills del barret de copa —nobody is perfect!—; són recursos heretats de la narració cinematogràfica hollywoodiana que no deixen de ser la meua personal objecció al relat (per dir alguna cosa, i no per Hollywood), però que en cap moment resten mèrit al mestratge amb el qual Pasqual i Escrivà s’ha estrenat en el chick-lit per a demostrar una vegada més que no hi ha gènere literari que se li resistisca. Tots els gèneres són bons si es tracten amb honestedat, ètica i ofici. L’autora ho sap i no desaprofita els reptes, per molt que siga literatura d’entreteniment, amb escàs ressò en la crítica literària i, no ho oblidem, amb molts lectors. Com diu la Martina en un moment de la novel·la, «si la vida et dona llimones, fes una llimonada... o, millor encara, fes gintònics!». Doncs això, gintònics. Una bona màxima.

Suscríbete para seguir leyendo