Estiu grec

Acabe d’arribar de Grècia, aquell lloc que sovint ens recorda que en algun moment la civilització humana va ser veritablement extraordinària. He anat per participar en un taller de traducció del meu últim llibre al grec. Allí, per primera vegada, he sigut conscient de la importància, per a un escriptor en la nostra llengua, de poder sentir la música dels nostres versos en aquesta llengua, per més que per a alguns només ens arribe la música. Allí, mentre participava en el taller de traducció, vaig recordar quan, un dels meus mestres, i no sé exactament quin de tots, em deia que la nostra literatura va canviar de dalt a baix el dia que Carles Riba va aprendre grec. Allí vaig ser conscient, entre comentaris i diàlegs sobre les paraules més adequades a l’hora de traduir certs poemes que, a casa, tots els meus mestres són grecs. Que és un fet que mai no havia pensat. I que aquestes tries d’amistats amb les seues afinitats, en el fons, no son mai casuals. Als meus mestres, amb qui més hores podia o puc asseure’m en una taula i no acabar mai, els uneix Kavafis, que supose que deu significar, més enllà de l’estima per una escriptura concreta, una forma comuna de ser i de fer, d’enraonar i de mirar. De Josep Piera a Francisco Brines, passant per Enric Sòria o Marta Pessarrodona, tots quatre són, cadascú a la seua manera, kavafians fins a la medul·la, i segurament també el poeta significa un dels estímuls més importants de les seues respectives obres. És curiós com els quatre, a la seua manera, han fet seua la lucidesa, la claredat, la ironia i el rigor del poeta alexandrí en les seues obres.

Enric Sòria va estudiar Història per no haver de treballar mai ensenyant-la, perquè ja Kavafis li va donar els mecanismes per comprendre el trànsit dels segles que evocaria als seus poemes, incorporant una profunda reflexió moral sobre la història i el pas del temps. En el seu primer llibre, sent quasi un adolescent, ja va escriure peces reconeixent com enyorava Kavafis. Francisco Brines també va agafar de l’autor la seua perspectiva històrica per reflexionar al voltant de la fugacitat de la vida, però introduint una eròtica urbana que la va fer arribar a unes alçades tan líriques com aïllades. Marta Pessarrodona no ha parat d’evocar constantment als seus versos l’Alexandria de Kavafis que cada dia rememora. I Josep Piera, de Kavafis, en fa ver un vaixell de càrrega des del que va salpar construint la seua Mediterrània, la del sentir i la del ser, en el periple d’un viatge iniciàtic que el portaria a descobrir-se fins al final dels seus dies. Als meus mestres kavafians s’uneixen, feliç i inevitablement, els nostres deixebles: Joan Deusa va fer arrasar Ítaca amb flames entre polígons industrials i pubs de la platja de Gandia. I això és la mostra de que res, en el fons, mai no passa per atzar. I que per sort, té la seua feliç continuïtat.

Torne d’Atenes i, al meu voltant, tot és com observar la respiració assistida d’una civilització en col·lapse. Joies de procedència àrab obren els informatius com si es tractara d’un espectacle de José Luis Moreno, informes de la UDEF mesclats amb arguments que només contenen l’i tu més i, enmig de tot aquest soroll, els únics que donen la talla és la ciutadania. Una part important (i segurament la majoria) de la ciutadania que, davant aquest espectacle diari, no perden el temps ni fent valoracions perquè probablement ja tenen prou motius per haver perdut la capacitat d’indignació, que és el pitjor que ens pot passar, i ja no s’esperen res ni dels ciutadans que haurien de ser modèlics i exemplars, des dels polítics fins als jutges.

Torne d’Atenes havent-me sentit com a casa i amb la idea de no eixir, aquest estiu, pràcticament d’ella. Els meus viatges, a l’agost, seran una metàfora. Com per a Kavafis. Que és el que més m’agrada d’aquest mes de l’any, no eixir quan tot el món ho fa. Davant la bogeria dels dies que vivim em quedaré amb el deliri que confessava Virginia Woolf a la seua última carta, quan explicava que se li feia tot tan insuportable, que arribava a escoltar els ocells cantant en grec.

Suscríbete para seguir leyendo