Noms escrits a la paret

Em contava Vicent G. Devís que els seus avis s’havien conegut en la fàbrica d’Hugo Bacharach, que servia com punt de trobada de tota la gent de l’Horta Nord. Allò, aquell fet que sempre li havia rondat la memòria, va cristal·litzar amb Akiva. Fugint dels llops (Ed. Austrohongaresa), un bon llibre d’investigació, on amb una prosa esmolada i brillant, desgrana la torturada i oblidada vida d’aquella família jueva. Potser sense aquell fet familiar, Vicent G. Devís mai no hauria parat atenció en aquella família. Qui eren aquells amb aquell cognom tan estrany i, a hores d’ara, tan assimilat a la societat valenciana? Per què vingueren des d’Alemanya a viure a València? Quina tragèdia va somoure per sempre aquella família, ja de per se torturada per un temps cruels i fanàtics? I com és possible que els Bacharach jueus, que havien fugit de Hitler, acabaren fent-se franquistes? Aquest llibre s’endinsa amb una habilitat per aquells escenaris de la memòria, i va desplegant i aplanant el mapa d’aquells dies.

Però el fet latent que ho motiva és aquell record familiar, aquella fàbrica on es conegueren els avis de la família de Vicent. Ho pense, mentre guadisc amb una altra lectura, també molt recomanable: El nom a la paret, d’Hervé Le Tellier (Edicions 62). Aquest escriptor francès ens va sorprendre fa uns pocs anys amb L’anomalia, un llibre peculiar i estrany, on el principal personatge es retroba amb el seu doble. Le Tellier és hàbil en armar aquestes trames, que li serveixen per a reflexionar sobre el seu temps. I ara, en aquest nou llibre, a mig camí entre la crònica i la ficció, narra precisament la investigació que porta a terme amb un nom gravat en el mur d’una casa de camp que acaba d’adquirir, precisament fugint de la gran urbs i buscant la tranquil·litat de les províncies. Estirant el fil descobreix que aquell nom pertany a un membre de la resistència francesa, que va morir en un atac a un grup de tancs panzers alemanys. D’aquesta manera, el narrador, amb l’excusa de la troballa inesperada (aquell nom a la paret), descobreix tota una història de lluita i valor, i també una vida comuna, senzilla, d’aquelles que poblen la història. Le Tellier la salva de l’oblit, i també recupera el dolor de la seua família, la seua sotsobra, el dolor punyent al davant del fill perdut.

És l’objet trouvé, un recurs narratiu que ajuda a desempolsar velles històries. Pot tractar-se d’una capsa plena de cartes i fotografies, amagada en les profunditats d’un armari, d’una arma oculta sota unes lloses, o d’un manuscrit (apòcrif) tancat en un vell escriptori. Són elements, reals o inventats, que ajuden a bastir el relat. Recorde la lectura del llibre Hitler’s forgotten children (Elliott and Thompson Ltd.), on la narradora, Ingrid von Oelhafen, explica com va descobrir una caixa a dins d’un armari de la seua mare, abandonada en un lloc inaccessible, i com en obrir-la va esbrinar la seua vertadera identitat, això és, que era fruit d’un Lebensborn, d’un hospital on els oficials de les SS inseminaven joves nacionalsocialistes per tal de reforçar la natalitat del poble alemany. La descoberta d’aquella identitat la va traumatitzar de tal manera que va començar a investigar en què consistia tot allò, i va descobrir un món absolutament brutal, fruit d’un fanatisme racial delirant. Aquell llibre és una mescla perfecta de reflexió introspectiva i de documentació aconseguida de després molts esforços. Com ara quan reprodueix el pensament d’un dels metges del Lebensborn: «Els naixements són fàcils, sense gaires complicacions. Això és atribuïble a la selecció racial i a la qualitat de les dones que obtenim». En aquelles «Font de vida» (que això significa el terme Lebensborn) es tractava les joves alemanyes com ramaderia que calia inseminar.

D’aquesta manera, sense aquell nom a la paret, o sense aquella caixa amagada, o sense aquell fortuït desencadenant, potser mai no hi haguera hagut un rescat de la memòria. Són els elements que ajuden a descabdellar una història. Com també és el cas de l’escriptora Helena Carreras, que fa servir uns records familiars per a bastir la seua novel·la Pues de garota (Lletra Impresa). Son pare va deixar escrit un manuscrit on feia una exposició detallada dels seus records de la guerra i la postguerra, on parlava de la dignitat que mai no va perdre, de la ingenuïtat de creure en la justícia i de la impossibilitat ni tan sols d’imaginar que s’acumularien tantes mentides per bastir una sentència condemnatòria, on s’acumulaven les traïcions, l’espoli patrimonial, la humiliació de les dones... Pues de garota és un relat viu i colpidor, però que des de la realitat dels fets s’enarbora i s’endinsa en la ficció. I on l’autora conrea una vendetta de tipus maupassanià, on els mentiders i traïdors no queden impunes. Si la realitat fou una altra ben distinta, Carreras intenta mitjançant la ficció rescabalar la dignitat de tots aquells grans perdedors de la guerra.

Tots aquests llibres són unes bones lectures per a aquests dies caniculars. Uns relats plens de vida, passions, violència i ambicions. Històries de supervivència, que recuperen noms oblidats, escrits a la paret.

Suscríbete para seguir leyendo