Sang a la memòria

Algunes novel·les ens convoquen a recuperar la memòria des d’un punt de vista particular. La incitació, tot i ser excitant, no està exempta del risc de descobrir una realitat incòmoda que obliga a replantejar conviccions ben arrelades. L’exercici, en tot cas, resulta d’allò més saludable intel·lectualment. És el cas de Pues de Garota, la novel·la d’Helena Carreras, publicada per Lletra Impresa, guanyadora del VIIIé Premi Gregal de Novel·la Opera Prima de l’any 2019.

Josep Giró, el protagonista de Pues de Garota, rep del pare l’encàrrec de venjar la desfeta familiar provocada per dos homes sense escrúpols que bastiran la seua fortuna sobre l’assassinat, la violència sexual i el robatori. Perdedor entre els perdedors, fill d’un republicà víctima tant de la dictadura franquista com de les enveges locals, el xicot comprèn ben aviat que l’única manera de sobreviure passa per sotmetre’s precisament a qui més mal ha fet a la seua família. Aquest aprenentatge pervers el condemna a recórrer, un rere l’altre, els graons d’un autèntic infern moral. El rancor que l’acompanya des de la infantesa acaba definint cada decisió de la seua vida, fins al punt que la venjança deixa de ser una elecció per convertir-se en una forma d’existència: «Sempre havia tingut la idea de deixar en Roure en la misèria i tot seguit esbombar el que havia fet, perquè el seu cercle sabés amb quina mena de bèstia bruta se les havia i el fessin fora de tot arreu com un empestat».

Aquest és el conflicte que travessa Pues de Garota des de la primera fins a l’última pàgina. La novel·la parteix de la imatge de l’eriçó de mar negre, refugiat dins la seua closca punxosa, protegit del perill però també allunyat de la bellesa del mar que l’envolta. La metàfora reflecteix amb fidelitat la condició del protagonista: el dolor impregna totes les seues decisions i acaba convertint el goig i el desig en noves formes de sofriment. No és casual que només puga experimentar la passió a través del sadomasoquisme, expressió extrema d’una vida marcada per les ferides del passat.

De la mà d’aquest narrador protagonista dominat per l’odi, el lector ressegueix una trama complexa i ben ordida, en la qual creix la tensió narrativa de manera sostinguda. L’estructura circular obliga a arribar al desenllaç, ja que només allí es troben les claus que donen sentit a un principi que genera incògnites i estupor. Josep Giró s’expressa a través de dues veus complementàries que s’alternen per mostrar, més enllà dels fets, pensaments íntims, de vegades ferotges, autèntiques confessions adreçades als fantasmes d’un passat que mai no deixa de pesar. Ambdues comparteixen una llengua rigorosament treballada, capaç de reproduir una oralitat pròxima a la parla de l’Empordà, escenari del periple vital dels personatges.

Pues de garota no és pròpiament una novel·la històrica, encara que bona part de l’acció transcórrega durant la Guerra Civil i la postguerra, recreades amb una notable versemblança. Encara menys és una d’aquelles novel·les maniquees de víctimes republicanes i feixistes dolents, amb personatges plans, moralment previsibles. Helena Carreras prefereix explorar les contradiccions humanes amb uns personatges de complexitat psicològica. El resultat és una reflexió sobre les conseqüències de la violència i els mecanismes de domini i submissió. També sobre la manera com determinades circumstàncies poden condemnar una persona a reproduir el mateix mal que ha patit.

Al mateix temps, esdevé denúncia d’una dictadura que va permetre construir l’èxit sobre l’explotació, l’espoli i la humiliació dels vençuts. Els personatges no només representen trajectòries individuals; retraten també una societat deformada per la por, la impunitat i les desigualtats que el règim consolidà. Josep Giró prompte descobreix que el llegat del pare no és una promesa de justícia, sinó una condemna. En dedicar tota la vida a reparar el passat, renuncia també a qualsevol possibilitat de futur. La violència que pretenia combatre acaba apoderant-se’n i convertint-lo en una víctima més del mateix cercle destructiu.

El final de Pues de Garota, com la mateixa garota, clava les punxes i fa sagnar. El lector, tanmateix, difícilment podrà resistir la temptació de continuar voluntàriament aquest viatge cap a la foscor fins a sentir la fiblada d’una història tan dura com necessària. La dita assegura que la venjança és un plat que se serveix fred; aquesta novel·la recorda que, la voluntat de consumar-la, també pot acabar socarrant l’ànima.

Suscríbete para seguir leyendo