A les muntanyes de Vermont

Acabe de tornar d’una anada de només setanta hores que han comptat per mil, perquè allà he viscut una de les experiències que recordaré durant molt de temps: el miracle de Middlebury College, que més enllà de significar una de les universitats més prestigioses del país, emmagatzema una càrrega emocional immensa, intacta en les seues parets encara a dia de hui. Allà va fundar-se l’any 1917 el programa d’aprenentatge d’espanyol més antic del món, i va esdevenir, per diversos motius, un lloc clau per a l’exili i la Generació del 27, que va ser capaç de reunir a les seues aules figures com Pedro Salinas, Francisco García Lorca, Luis Cernuda, Laura de los Ríos Giner, Jorge Guillén o Isabel García Lorca. Sense oblidar la petjada que va deixar el valencià Vicent Llorens, un nom que a casa nostra convindria traure un poc de la pols de l’oblit i que l’exili el va portar a diferents països (incloent la plaça de lector a la Universitat de Gènova que un altre oblidat de la Generació del 27, Juan Chabás, havia ocupat abans que el feren fora del país per escriure contra Mussolini), acabant el final del seu periple acadèmic als Estats Units. Allà va ser professor, a la Johns Hopkins, de Jaime Salinas, i a Princeton, de Claudio Guillén, que acabaria dedicant el discurs d’ingrés a la RAE al seu professor valencià. Joan Francesc Mira em contava que a Princeton havia coincidit amb Vicent Llorens, deixeble alhora de Leo Spitzer, Menéndez Pidal, Pedro Salinas i Américo Castro. Res.

Quan vas a un lloc, més especial que el seu destí final són sempre les companyies, i ací ha coincidit tot. Anar amb Laura García Lorca, que va passar els estius de la seua infantesa allà, quan el seu pare -i germà del poeta- dirigia aquesta escola, ha estat una experiència inoblidable. Veure com rememorava els espais dels seus primers anys, el lloc on es van casar els seus pares, i escoltar els records personals que encara guarda d’alguns dels cognoms que han estat el millor que ha pogut donar aquest país, m’ha transportat a una altra època; a la sort de conèixer de la mà d’una de les úniques veus possibles que queden les vivències i les anècdotes d’una de les constel·lacions d’autors més altes que ha donat aquest país.

Qui ha estat a Middlebury College diu que és un dels pocs llocs del món on no ha canviat res. Aquell refugi vital que després de l’esclat de la Guerra Civil va trobar un oasi intel·lectual encara manté, a dia de hui, el miracle de no només esdevenir un espai de la memòria, sinó la feliç continuïtat professional i l’acollida humana d’aquella època, sobretot de la mà de Carmen de la Guardia, que és com si l’haguera coneguda de tota la vida de tant que l’he rellegida. Acostumada com estic en anar sempre als Estats Units sense eixir de Nova York, tal i com estan les coses, conèixer Vermont s’agraeix perquè per a mi, fora de Manhattan significa retrocedir tres segles. I Vermont és un dels estats més progressistes de l’Amèrica del Nord, un miracle que es respira en l’aire, per molt que els incendis de Canadà aquests dies ens hagen impedit veure el sol.

Allà he visitat, també, alguns dels paisatges freqüentats per l’aleshores jove professor Robert Frost, el poeta que ens va ensenyar a escollir, enmig de la bifurcació d’un bosc, entre dos camins, i de qui vam aprendre que una decisió així pot canviar una vida. Vermont també havia estat des de sempre, per a mi, el lloc mític d’un poema de Lorca, quan l’estiu de l’any 1929 va viatjar fins a Eden Mills. Llegia, aquests dies, l’assaig que s’acaba de publicar sobre l’experiència d’aquest viatge del poeta, que duu per títol Lorca en Vermont (El poeta español y su amante americano), de la professora Patricia A. Billingsley, una obra prescindible de quasi tres-centes pàgines que, més enllà d’alguna dada concreta, aporta ben poc a la recepció de l’obra del poeta. Un assaig possiblement escrit amb rigor però sense la més mínima emoció. I la prova, també, de que a vegades un poema val més que cent-mil paraules.

Només torne, Espanya guanya el Mundial. I m’alegre, encara que siga per observar les reaccions de Trump. Encara que siga per veure l’Empire State il·luminat amb els colors que integren la senyera. Encara que siga per imaginar-me que llueix aquests colors per retre homenatge a la senyera. I encara que siga (i sobretot) perquè com em feia veure una amiga només he arribat, que m’explicava que, amb l’aplicació de la proposta de la ‘prioritat nacional’, Espanya mai no hauria estat capaç de guanyar un Mundial. Tot això, tornades i gols, passen mentre aquesta setmana a casa nostra s’aproven uns pressupostos marcats per aquesta exigència, i jo només tinc el cap a Middlebury, un lloc que gràcies a tot el contrari va aprofitar els exilis i altres nacionalitats per desplegar el millor que pot donar algú. A fer de la nostàlgia una pàtria, com deia Pedro Salinas, referint-se a aquest lloc de l’estranger. Bon estiu!

Suscríbete para seguir leyendo