Passió per l’autodescoberta

Resulta altament interessant quan t’adones que el protagonista d’una novel·la va néixer exactament el mateix any que tu —també l’autor. Si, a més a més, autor i personatge han viscut, com tu, en un poble i fet els mateixos estudis universitaris, saps que hi compartiràs experiències, sensacions, obsessions… Però Nu, de Carles Cortés, és molt més que una llista de coincidències: és, en certa manera, una novel·la generacional. Dic novel·la amb prevencions, però. Malgrat la meva formació acadèmica, mai no m’ha agradat perdre’m en disquisicions terminològiques i classificatòries respecte als gèneres literaris i menys encara en un cas com el de la novel·la, que, certament, ha esdevingut profundament heterogeni i accepta, cada vegada més, incorporacions provinents d’altres gèneres i innovacions de tot tipus. Aquest text de Cortés n’és un exemple paradigmàtic. Se’ns presenta com el diari —o dietari: el protagonista mateix té dubtes sobre com denominar-lo— d’un postadolescent.

Teseu, escriptor i docent, s’acosta a la seixantena i vol deixar constància, sense justificar-se’n, del que ha viscut. Ho fa a partir dels diaris escrits al llarg de la seva vida. Aquest format de dietari confereix al conjunt un to accentuadament assagístic —imagino que enteneu els meus escrúpols categoritzadors inicials—, amb una trama de baixa intensitat. Teseu mateix ens n’avisa en les pàgines inicials:

«No penseu trobar massa accions, sinó reflexions, inicialment, més senzilles i després més complexes segons m’anava fent més gran… Des de la innocència de la meua joventut fins a l’increment de l’assumpció de responsabilitats de qui anava fent-se gran… […] Eren temps de formació, de consolidació d’una manera de veure el món…»

Si coneixeu Carles Cortés i la seva trajectòria vital, literària i professional, no podreu evitar trobar-lo en Teseu. Tampoc no és que ho vulgui amagar: «Aquesta novel·la té el seu origen en la redescoberta dels meus antics quaderns, on anotava el meu dia a dia», ens diu en els agraïments finals —com veieu, per a l’autor, sí que és una novel·la, i alguna cosa en deu saber perquè és catedràtic de literatura catalana contemporània de la Universitat d’Alacant. Tanmateix, no cal conèixer-lo per a gaudir, i també patir, amb la lectura de Nu.

La primera entrada que trobem del diari de Teseu és la més recent, concretament del 14 de març de 2026. Acaba de perdre Adrià, el que ha estat el seu amant durant els darrers anys. Tot seguit, salta al 13 de setembre de 1988 i, amb entrades desiguals respecte a la longitud i nombrosos períodes de silenci, arriba fins al 26 de març de 1996, en el que és el nucli principal de l’obra. Teseu té vint anys quan comença a escriure en aquests quaderns: estudia filologia en la Universitat d’Alacant i, en determinats aspectes, una vida similar a la que podríem intuir en la majoria d’estudiants universitaris del final dels anys vuitanta del segle passat. Viu amb el germà i la seva xicota, que tenen una relació complexa, estudia i surt amb els amics, té molt present sa mare i parla poc de son pare, un pare absent… Més endavant, acabada la carrera, emprèn una vida com a becari: hi trobem, doncs, les estretors econòmiques d’un investigador incipient que vol viure de manera independent, per a la qual cosa ha de completar els diners que rep de la beca amb classes en una acadèmia o com a cambrer en un restaurant xinès. Això li permet, també, assistir a congressos, viatjar amb una certa assiduïtat i, principalment, continuar de manera encara més intensa la dedicació a la lectura que l’ha acompanyat des de menut. Les lectures són, de fet, una presència constant en els dietaris de Teseu; també la música: Dire Straits, The Smiths, Wim Mertens, Joaquín Sabina, Maria del Mar Bonet…; Jaime Gil de Biedma, Oscar Wilde, Jean Genet, Gustave Flaubert­, Joan Vinyoli, Blai Bonet… I, molt especialment, les escriptores: Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, Carme Riera, Isabel-Clara Simó… Com a referent màxim, Mercè Rodoreda, per gust personal i, sobretot, perquè acaba essent l’objecte central dels seus estudis acadèmics. Teseu, com Carles Cortés, escriurà la seva tesina i la seva tesi sobre l’autora de La plaça del Diamant.

Tanmateix, malgrat les derivades interessants que la vida acadèmica ens aporta, amb viatges, conflictes, coneixences, enveges…, el gruix de Nu se centra en els aspectes afectivosexuals: les reflexions sobre l’amor i el sexe planen per tota la novel·la. L’homosexualitat del protagonista i com gestiona les seves relacions dominen de principi a fi una obra que esdevé tot un cant a la llibertat sexual i, també, a totes les llibertats:

«Quina tristesa qui nega la seua preferència sexual i per pressió de l’entorn o per acció d’ell mateix acaba la seua vida amb qui no és del seu gust. Per què pesen tant les conviccions socials en les persones? Hem de lluitar per nosaltres mateixos, ningú no ho farà millor per nosaltres».

Després de 1996, el diari salta al 2007, al 2015 i al 2019, amb unes poques entrades que ens serveixen, fonamentalment, per a entendre millor el Teseu del passat i, també, per a explicitar l’evolució persona l i col·lectiva: «Aquesta nova generació no ha tingut els dubtes sexuals que nosaltres teníem a la seua edat».

Nu és una novel·la valenta, sovint crua, que no amaga les contradiccions del protagonista, que no deixen de ser les contradiccions de qualsevol humà en una lluita constant per un objectiu senzill i alhora pràcticament inassolible: la felicitat, sol o al costat de qui lliurement vulguis estimar.

Suscríbete para seguir leyendo