Alcaldes per a quatre dècades de democràcia a Ontinyent

Rafael Tortosa recorda del seu accés a l’alcaldia el 1979 la sensació que «tot estava per fer» i que aquell era un ajuntament «encara amb lleis de la dictadura; una institució nova amb un vestit vell». Els reptes de Tortosa (PSPV-PSOE) eren incontables. «Millorar els carrers, asfaltar, actuar en el clavegueram, en l’enllumenat públic, en el servei d’aigües... Per no tindre no teníem ni un servei de neteja municipal estable», conta. Com a obres emblemàtiques, recorda que aquells primers anys «es parlava ja de fer la depuradora i de demanar a l’administració el túnel de l’Olleria». El balanç que fa d’aquells dotze anys és «bàsicament, molt satisfactori. De fet, el 91 els veïns donaren tot el seu suport al candidat socialista. Jo això ho vaig veure com un aprovat dels votants», explica 28 anys després. El 1991 accedia al càrrec un altre alcalde socialista, Vicent Requena. «Fer la circumval·lació i el pont del Salt del Bou» foren dos dels reptes inicials en matèria d’infraestructures, explica. Però també fou determinant «la defensa de l’hospital». Volien suprimir-lo i que tot es centralitzara en el de Xàtiva», recorda. També destaca «passar de tindre una escola de música a un conservatori». Pel que fa al sabor de boca que va deixar la gestió de huit anys al capdavant del consistori, Requena explica que «és una mescla», ja que «he d’estar satisfet per inversions històriques dins d’eixe mandat, com el túnel de l’Olleria que, per fi, ens connectava amb la resta del món». Però també lamenta «no haver arribat a fer més coses». I amb la perspectiva dels anys assegura que «ser alcalde va suposar pagar un preu molt alt en la cosa personal i en allò familiar», explica a Levante-EMV.

Lina Insa (PP) va encetar la seua primera etapa com alcaldessa «amb una certa obsessió per les infraestructures; jo crec que en aquella època els ajuntaments teníem infraestructuritis: volíem polígons, carreteres, escoles, centres de salut, cases de cultura...», evoca. Insa recorda com a objectius concrets «fer un nou centre de salut al barri de Sant Rafel i una biblioteca per al barri de Sant Josep», entre d’altres. De la seua etapa posterior (2007-2011) destaca «la reforma del teatre Echegaray, la remodelació del poliesportiu...». Assegura que en els seus sis anys de gestió (els dos primers, fins 2001, i el posterior mandat complet) «vaig promoure un centenar d’actuacions d’importància». Nostàlgia d’aquella època no en té cap. «Sóc de l’opinió que l’alcaldia és una etapa transitòria, de prestar servici a la societat. Les persones tenim etapes en la vida», conclou.

Rafael Portero (Compromís) recorda com a fonamental la seua defensa dels estudis universitaris a la ciutat. «La Universitat se n’anava d’Ontinyent. Vàrem cedir-los el Lluís Vives i férem que s’il·lusionaren i es motivaren per seguir a Ontinyent», recorda. «És el record de la gestió de dos anys [2001-2003] que sempre portaré al cor», assegura l’exprimer regidor. També destaca el desembossar la situació perquè es construïra el futur centre comercial el Teler. Per contra, recorda que va haver de prendre «decisions molt dures» respecte al disseminat ontinyentí. «No podíem fugir de fer un nou PGOU i seure les bases s’una regularització, però ho vaig pagar car i molts veïns no ens van entendre».

Manuel Reguart (PSPV-PSOE) va accedir a l’alcaldia en 2003 amb uns reptes molt concrets com «fer el nou PGOU, desenvolupar un poc més el projecte de la nostra universitat i gestionar les primeres ajudes de l’1% Cultural per a rehabilitar el Palau de la Vila», recorda. Està especialment satisfet del fet que «la cosa va tirar endavant i vàrem fer la primera fase de les obres» del palau. Reguart reflexiona sobre el fet de ser alcalde i diu que «pensar que amb un s’acaba tot seria una enorme errada; jo crec que de la mateixa manera que rebs una gestió anterior que has de continuar en certa manera, també és normal que altres vinguen després i continuen allò teu. No entendria mai una gestió tancada de quatre o huit anys i ja està tot fet; no», sentència.

Els reptes de Jorge Rodríguez

La lluita contra l’atur és el repte que Jorge Rodríguez (La Vall ens Uneix) cita en primer lloc, ara que afronta el seu tercer mandat a Ontinyent després de les anteriors victòries electorals de 2011 i 2015. L’alcalde assegura que la gestió municipal està «molt focalitzada» en combatre la desocupació. Per altra banda, cita projectes com Riu Viu. «És l’aposta definitiva per convertir el nostre riu en lloc de trobada en vegada de frontera». Cita també el Museu del Tèxtil com un dels objectius més ambiciosos. I la gran reforma recent de la casa de la cultura la situa en el marc de «la dignificació d’immobles històrics». En eixe sentit, les fortíssimes inversions previstes al nucli antic seran també tot un repte, ja que la seua gestió «implica molts esforços», assegura. Respecte de les coses pendents, Rodríguez no dubta en assenyalar «el patrimoni». Recalca que «hem fet molt, farem molt... però sempre es pot fer més i eixe és un dels nostres reptes».