«El que val és el que fas» em va dir Toni Espinar (1970), restaurador i consolidat muralista, prenent-se un tallat sota els pilars de la Plaça de les Lletres Valencianes d'Alzira. Calia atendre, «mai pots veure la peça sencera», la curvatura trenca l'estatisme, despertant així la curiositat de qui es para a mirar les primeres cinc peces d'una sèrie mural al voltant dels escriptors més rellevants de la literatura valenciana.
Aquesta iniciativa de revitalitzar les quinze columnes degradades per l'òxid amb murals de vuit metres d'alçada, ha permés que Espinar faça el seu exercici de democratització de l'art; per a que tothom puga participar de la pintura patrimonial sense tenir que xafar museu o galeria. I és que sempre ha estat una persona compromesa. Més de vint anys d'experiència com a restaurador avalen la seua dedicació i interés per l'art de totes i tots. Va començar en l'art urbà a través de la pintura reivindicativa, els murs de l'Estació de Renfe d'Alzira o les parets exteriors del IES Josep Maria Parra ja formen part de la iconografia de tota una generació.
Per tal de donar compte d'aquest darrer «treball de taller instal·lat» Espinar ha emprat «la pinzellada divisionista» i el mestissatge tècnic, per generar textures integrades sense perdre moviment i vida. Li agrada improvisar i és un fet patent: la fluïdesa de les seues pintures connecta amb el seu caràcter xarraire i desimbolt. S'ha despullat amb el seu aparell imaginari, com també ho han fet els cinc primers escriptors que ha retratat en aquesta ocasió.
Anem per ordre: Si recorrem els cinc pilars frontals de la Plaça de les Lletres Valencianes de dreta a esquerra, el primer que ens trobem és el retrat de Ibn Khafaja (1058-1138), «el d'Alzira». Fou un dels poetes més representatius d'Al-Àndalus, qui estimava la seua terra, el riu Xúquer, «el destructor» i els arreglaments ornamentals, per la qual cosa, també va ser conegut com «el jardiner». El trobem representat de perfil cap a una Alzira verda, amb la vila musulmana de les mesquites rodejada pel riu i encapçalada per les tres valls que acullen l'Illa del Xúquer. Observem una cara amable, avalada per un niu de pardals que demostren una personalitat en pau. «L'al-Jasirí» se'ns presenta com un home que brolla dúctil com l'aigua: fort i delicat.
El segon personatge que ens trobem és Ausiàs March (1397-1459), el poeta més important de les lletres valencianes. «La carn vol carn» digué en Ausiàs: el trobem agafant una dona que li clava les ungles en la cuixa al·ludint a l'amor cortesà i la carnalitat. L'Ausiàs d'Espinar és un home pedestal, té ploma i espasa, com a poeta i cavaller. Però, també té tatuatges; ferides genealògiques de pertinença a la seua família i a la noblesa, de la mateixa manera que el Monestir de Sant Jeroni de Cotalva, representat dalt del poeta. No podem no fixar-nos en el lliri com la icona de la dona cortejada, a partir d'un del versos més coneguts de March: «Lliri entre cards».
El tercer personatge és Jaume Roig (14..-1478), un del escriptors del Segle d'Or per la seua obra, L'Espill: 16.000 versos dedicats a explicar com el van maltractar les dones al llarg de la seua vida. Aquesta ineludible misogínia li ha servit a l'artista per jugar a les tenebres pictòriques i als malsons. El Jaume Roig d'Espinar mira al front amb cara i ulls d'esglai. Porta un barret i un tatuatge al pit delatant la seua professió de metge i un espill a la mà dreta com a al·legoria a la seua obra. Una criatura terrible amb gènere femení aterra al protagonista. Els pits de dona i l'agulló d'abella representen la concepció malvada de la feminitat de Jaume Roig. Precisament, l'extrem punxegut de la criatura va a la boca de Salomó que es resisteix dintre de l'espill. Doncs, aquest rei bíblic era el referent de saviesa d'En Jaume, al qual s'encomanava per a resoldre els seus dubtes i menysprear a les dones.
El quart personatge és Joanot Martorell (1413-1468), valerós cavaller pertinent a la noblesa, qui va escriure la primera novel·la en valencià, Tirant lo Blanc. L'afan per la valia i la noblesa cavalleresca és el que ha motivat l'artista a immortalitzar-lo en forma de griu, on un cavaller amb cap de cavall i un cavall alat amb cap d'àguila són un, indissociables. D'ahí que arme aquest Joanot amb mena de navalla suïssa feta a mida per a a cavallers: amb escut, pica i espasa, tres en un.
En últim lloc, a mode de cloenda d'aquesta primera fase muralística i per tal de fomentar la visibilitat de les dones en el món literari; Espinar ha il·lustrat a una precursora del feminisme, a saber, Elionor de Villena, qui fou coneguda posteriorment com Sor Isabel, abadessa del monestir de la Trinitat de València, qui va ser la primera escriptora reconeguda en llengua valenciana gràcies a la seua obra, Vita Christi, com a resposta a L'Espill de Jaume Roig. El retrat d'Espinar vol mostrar una Elionor lliure d'hàbits, sense deixar de banda la seua saviesa ascètica. La vegem surant sostinguda per papallones representatives de la bellesa, la fantasia i la delicadesa. Observem dues dones que es desenrotllen per sota, un guiny a Les tres gràcies. Hi ha també un Corder de Dèu que dóna raó de l'espiritualitat i dels somnis il·luminats de l'abadessa, la qual té ulls als pits com una nova manera de veure el món.
Així despullats, aquests cinc escriptors romandran patrimoni d'Alzira, passant a ser de totes i tots els alzirenys, esperant que Espinar ens torne a sorprendre, com sempre.
