AAlgemesí i tota la Ribera del Xúquer n'han tingut a muntó d'escriptors prestigiosos entre els seus fills. Molts han escrit sobre la Muixeranga, pero desconec si realment han participat d'ella com a muixaranguers, o simplement l'han admirat com a espectadors i després l'han convertida en tema de la seua literatura. Crec no enganyar-me si afirme que sóc el primer escriptor forani que s'ha incorporat al fenòmen muixaranguer des de dins, i per tant l'he poguda contemplar des d'un punt molt diferent al de la resta dels seus defensors literaris.
Vaig contemplar la Muixeranga fa molts anys, atret per la seua fama llegendària. Era un 8 de setembre de fa més de vint anys. Estava a casa d'un amic al carrer de la Capella, concretament a la vivenda de l'afamat mestre Rufino dels Maristes, a qui vaig conéixer a través d'un enyorat amic comú, Manuel Tarancón, l'estadiste valencià que va ser frustat per una malaltia desalmada. Vaig vore les danses, la desfilada, la construcció de les muixarangues, i sense dubte vaig quedar enamorat d'una celebració tan simbòlica.
La Muixeranga ens aporta al Poble Valencià allò que no tenim i tant en necessitem: coordinació, templana, equilibri i sobre tot ànim de sumar i no de restar.
Diuen que quan Eliseu Climent va ser dut a Algemesí per Joan Fuster per conéixer la Muixeranga, es va quedar tan bocabadat que es va entostinar en convertir la melodia de la Muixeranga en Himne Nacional Valencià. A partir d'aquell moment va créixer la presència d'aquella música com a cant d'esperança superador de les discrepàncies i fins i tot es va ajustar una versió simfònica. A pesar de tot, els partits centralistes que dominaren la transició optaren per la via fàcil i se replegaren tots baix les notes del suecà mestre Serrano. L'Himne de l'Exposició era l'aquarel.la fàcil i la Muixeranga era l'escultura àrida. Obres d'art d'un diferent calat.
Enguany he tingut l'oportunitat de viure la Moixeranga des de dins, i fins i tot he segut escala, patint als lloms el pes de tots els esforços. Des de dins es veu allò que no es contempla des de fóra: els rostres màgics de la tenacitat i l'esforç. La Moixeranga des de l'exterior és una col.lecció d'esquenes. Cames que s'alcen per tal d'alçar braços. Pero des de dins és molt més. La "pinya" reubica les individualitats en una unitat generosa. Els "pisos" agermanen les sensibilitats per a que ningú estiga més alt que ningú. Finalment dalt s'alça entre tots el futur, representat en eixes creaturetes innocents que albiren el Cel sense pors.
Ser part d'una moixeranga, a més d'encendre la poesia patriótica de sentir-se partícip d'un projecte important, és conéixer a peu d'obra, durant els assajos, a tots eixos valencians i valencianes anònims que regalen generosament el seu temps per a la transformació d'un somni en realitat. Són hòmens i dones pacients, magnànims i honests; des del mestre fins al més menut de tots. Estreten la ma amb una sinceritat que és desconeguda en la resta d'ambits de la vida moderna. Dalt, allà en els balcons i les poltrones, estan eixos sers llunyans que mai podran comprendre la magnitut d'un esforç desinteressat, pero que no en tenen cap escrúpul en aprofitar-se'n d'ells. En estos temps en que els polítics ens estan indignant amb la pràctica quotidiana d'allò que és incorrecte; la Moixeranga s'obri pas majestuosament amb l'eixemple palés no d'allò correcte, sino d'allò indispensable. Nicolau Primitiu ho va resumir amb la frase del seu Ex-libris: "Treballar, persistir, esperar".
